Nova etapa en la política catalana

Els 5 desafiaments de Junts a l’oposició: unitat interna, visibilitat, aliances...

El tancament de files en el partit postconvergent conviu amb interrogants de pes a curt i mitjà termini

Els 5 desafiaments de Junts a l’oposició: unitat interna, visibilitat, aliances...

Enric Fontcuberta/EFE

5
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

Junts per Catalunya ha pres la decisió més transcendent en els seus dos anys d’existència: sortir del Govern del president Pere Aragonès. Els efectes de la ruptura amb ERC encara s’estan digerint entre els dirigents del partit, la direcció del qual afronta a partir d’ara una sèrie de reptes notables. Repassem els més destacats

La unitat interna

Les costures internes estan al límit. JxCat va néixer com un partit plural («som Junts, no iguals», repeteix el secretari general, Jordi Turull), però aquesta vegada la distància entre els que celebren la sortida del Govern i els que es lamenten d’una decisió «desastrosa» és immensa. En un primer moment i fins a les eleccions municipals es pot imposar el tancament de files, però la incomoditat de dirigents notables com els ja exconsellers i alguns expressos independentistes és elevadíssima i no es descarten desercions. De moment sí que ha crescut el nombre d’afiliats. A més, el lideratge de Turull –que no es va mullar públicament en la consulta– ha quedat lesionat, en especial entre els seus fidels, davant Laura Borràs –a qui havia guanyat alguna batalla interna notable– i Carles Puigdemont, expresident resident a Waterloo. La discrepància és frontal entre els que creuen que Junts és un moviment «d’alliberament nacional» que no té com a prioritat el Govern, i els que defensen que ha de ser un partit amb vocació majoritària i de gestió. Les posicions estan molt enverinades i la campanya prèvia a la consulta ho va posar en evidència.


La pèrdua d’influència

És probablement el que més escandalitza els que van votar per seguir al Govern. No es tracta només de la pèrdua de 250 alts càrrecs i uns 23 milions en sous –part dels quals es converteixen en quotes per al partit, com passa en altres formacions–, sinó sobretot que un partit amb nombrosos dirigents de l’exconvergència no tindrà plataformes de propaganda. Al Parlament, passaran a ser el segon grup de l’oposició després del PSC i amb un cap de files, Albert Batet, que no és precisament un líder carismàtic. Mediàticament, el missatge combatiu contra el Govern d’ERC pot calar durant una primera etapa, però els dirigents consultats admeten que sense capacitat de prendre decisions que afectin el futur dels ciutadans, aquestes gesticulacions cauran aviat en sac foradat. Els dos principals dirigents, Laura Borràs i Jordi Turull, no tenen càrrecs institucionals. La capacitat de debilitar ERC al Parlament passarà, a més, per votacions de la mà d’adversaris com el PSC. Sense eleccions catalanes a curt termini, la travessia del desert sembla dura.



El repte de les municipals

Abans de l’estiu, Jordi Turull tenia clar que el partit havia de centrar el curs polític en les eleccions municipals, el principal repte electoral després dels comicis catalans en els quals Junts va quedar en tercera posició, si bé amb només un escó menys que ERC i el PSC. Les municipals són clau per a un partit nou, que incorpora part de la genètica convergent, que no és cap altra que la de la capil·laritat del poder territorial. La intenció era fitxar tots els alcaldes i alcaldables del PDECat oferint-se com un projecte amb accés al poder de la Generalitat, influència i projecció. Ara pesa un interrogant sobre aquesta operació, i hi cal afegir que el partit no compta gairebé amb cap presència a l’àrea metropolitana de Barcelona i té pendent escollir candidatura la capital catalana, on Xavier Trias es prepara per ser candidat de nou, i també a Girona, que és avui la principal ciutat governada per Junts.

La política d’aliances

Amb el cop de porta a ERC, Junts tanca també la possibilitat –malgrat que en política el «mai de la vida» dura pocs dies– d’arribar a acords de pes amb els republicans. El PSC continua estant vetat pels de Turull –ho va firmar en la campanya del 14-F– malgrat que es mantindrà en el govern de la Diputació de Barcelona que presideixen els socialistes–, així que el marge de pactes de JxCat s’estreny de cara al futur. Això per exemple podria afectar les expectatives de Xavier Trias a Barcelona, si el possible candidat de Junts obté un resultat que li permeti entrar en alguna combinació de govern. ¿Tindria mans lliures del partit per pactar amb ERC, pocs mesos després de renegar dels republicans, o amb el PSC? O dit al revés: ¿voldrà Ernest Maragall, candidat republicà, allargar la mà a Trias abans que a Ada Colau? Els que han criticat durament la sortida del Govern consideren que Junts ha de recuperar al més aviat possible la centralitat política, perquè altrament pot quedar apartada en tasques d’oposició.

La unitat independentista i el CdR de Puigdemont

Una de les exigències a ERC per part de Junts era constituir un òrgan d’unitat estratègica independentista. Amb la ruptura, aquesta possibilitat queda més lluny que mai, així com tots els intents de coordinar el full de ruta sobiranista entre partits i entitats com l’ANC i Òmnium, així com el Consell de la República (CdR) que lidera l’expresident Carles Puigdemont, de Junts. El partit de Turull també exigia als republicans anar de bracet al Congrés, una cosa que si abans ERC rebutjava –al·legant que disposa de 13 diputats davant els 4 de Junts– ara ho farà amb més convicció després de la sortida de Junts del Govern.

Respecte al CdR, el mateix: si ERC i la CUP el veien fins ara com un organisme privat en mans de Junts sense legitimitat per acollir el pensament de tot l’independentisme, al constatar com Puigdemont i Toni Comín –número dos del Consell i també de Junts– s’han dedicat a tasques de partit per forçar la sortida del Govern, els republicans encara concediran menys relleu polític a aquest ens que mira de constituir-se en una cosa semblant a un Parlament bis comandat des de fora de Catalunya. Cal afegir-hi, a més, que en la commemoració del referèndum de l’1-O Puigdemont va clamar contra l’estratègia d’ERC i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, que va passar tres anys a la presó per la sentència del referèndum, va ser esbroncada.