3 d’octubre del 2017, l’autèntic dia D del procés

Jordi Sànchez, llavors líder de l’ANC, i Jordi Cuixart, que dirigia Òmnium Cultural, van planejar al detall una mobilització permanent. És a dir, transformar aquesta manifestació del 3-O en una concentració perpètua al carrer al passeig de Gràcia de Barcelona.

Per entendre la transcendència d’aquesta proposta i la seva resolució posterior, cal remuntar-se unes setmanes enrere. Els integrants de l’anomenat ‘estat major’ van dedicar mesos a preparar el referèndum, al marge del Govern, en secret, de manera descentralitzada i buscant plans a, b i c. Però, en paral·lel, hi havia debats sobre què fer el dia després si s’aconseguia portar a terme la consulta.

D’aquests debats es pot deduir que molts, entre ells, el llavors president i el vicepresident, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, creien fermament que l’èxit de la convocatòria permetria negociar un referèndum legal amb l’Estat. D’altres, en canvi, plantejaven que, si s’aconseguia posar les urnes, hi havia només dues maneres de gestionar l’èxit: una mobilització de resistència que forcés la proclamació de la independència o una convocatòria electoral immediata amb llista electoral única com la de Junts pel Sí per transformar el potencial del referèndum en una demostració de força independentista en les institucions.

És en la primera de les opcions en la qual cal emmarcar els plans dels dos Jordis. La mobilització i l’aturada general del dia 3 –n’hi ha prou de recordar-ne les cròniques i recuperar-ne les imatges– es va nodrir d’un descontentament i d’una indignació generalitzada que van anar més enllà del perímetre independentista, ja que la violència policial va convertir la consulta en un problema d’ordre democràtic.

¿Per què es va frenar?

Per tot això, Sànchez i Cuixart van planejar passar a la resistència. Ho feien amb la premissa que s’havia aconseguit una gran victòria internacional el primer d’octubre i que no hi havia encara una decisió immediata sobre la proclamació de la independència –s’havia d’esperar formalment el final del recompte, segons la llei del referèndum posteriorment anul·lada. Per això es va creure convenient passar a l’acció, en un context molt determinat: la tensió emocional i política que pesava sobre els dos líders polítics del Govern.

Així, doncs, fa cinc anys va ser un dia clau, però no hi va haver cap mobilització permanent. La proposta no va tirar endavant. ¿Qui la va frenar? Sectors pròxims a Junts assenyalen Junqueras i l’assessor de comunicació Oriol Soler, però altres coneixedors directes d’aquestes decisions atribueixen tant al líder d’ERC com al president una decisió que es va basar, afegeixen, en el temor de les conseqüències en termes de violència i conflicte que podia generar aquesta mobilització indefinida

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

¿Què hauria passat? Això ja formarà part de les hipòtesis. Però el que sí que és cert és que actors destacats d’aquella operació assumeixen ara en privat, amb més serenitat, que aquest va ser un error greu, que també s’ha de posar en el marc d’una situació més que tensa, perquè l’‘estat major’ no tenia ja poder decisiu després del referèndum. Així que el pes de la responsabilitat es va traspassar al Govern.

És fàcil descriure les dificultats i els vaivens de les decisions de l’Executiu independentista de l’1 al 27 d’octubre del 2017. N’hi ha prou de recordar que es va intentar mediar, que es va proclamar la independència el dia 10 per congelar-la segons després per una suposada negociació exterior, que es van intentar convocar eleccions i que, finalment, es va decidir proclamar la desconnexió sabent que seria una acció fallida.