El documental ‘Salvar al rey’: continua l’operació mediàtica d’encobriment a Joan Carles I

Amb la tinta encara fresca, com sol dir-se, la periodista Pilar Urbano, tot just sortir la informació, va publicar una columna al diari ’El Mundo’ en la qual s’oferia a la casa reial per desmentir les revelacions del «periodista econòmic argentí».

S’oferia, doncs, a qüestionar uns fets que jo havia confirmat amb una font molt pròxima a Joan Carles I. Una oferta que devia semblar ridícula als qui estaven degudament informats. Però vet aquí que 26 anys més tard, Pilar Urbano forma part de l’equip que a ’Salvar al rey’ ens explica que el rei va fer el que va fer perquè hi va haver durant el seu regnat un ‘cover-up’,  un encobriment practicat, entre d’altres, pels mitjans de comunicació.

Com al Regne Unit

El fet és que a Espanya en els anys 80 i 90 hi va haver una plèiade de publicacions, especialment setmanaris que amb la llarga crisi de ‘Cambio 16’ van captar un mercat molt peculiar, inspirat en els mitjans diaris sensacionalistes del Regne Unit: els tabloides. Mitjans que barrejaven notícies de famosos, política, sexe i, és clar, com no podia ser d’una altra manera, atesa la seva falta total de transparència, la monarquia.

Les portades d’aquestes revistes –desaparegudes majoritàriament fa temps– destaquen no per casualitat –vaja, ho copen tot– en el documental. I alguns dels periodistes que van sobreviure a l’enfonsament d’aquests mitjans es van reinserir en altres mitjans, i ara han creat les seves pròpies capçaleres digitals. En aquest país es continuen gastant molts diners a mantenir-les.

El mercat descrit era un mercat rendible. Perquè els anomenats mitjans de qualitat, els nous i grans diaris, i la ràdio i televisió, no cobrien, o ho feien de manera molt lateral, la satisfacció de les apetències de xafarderies. Això no treu que moltes vegades aquests mitjans publiquessin notícies exclusives que podien arribar a marcar l’agenda. O actuaven com a bústies, amb finalitats inconfessables de les seves fonts. O no tant. És a dir: transmetien determinats missatges dirigits a destinataris molt concrets.

La festa de Mario Conde

Per ni tan sols aparèixer al documental d’HBO, en referència a la primera i segona part de la història, no s’informa el públic que el rei Joan Carles I va presidir l’acte del doctorat honoris causa concedit –o més aviat comprat– per Mario Conde, president de Banesto– una de les set grans entitats financeres espanyoles– per la Universitat Complutense de Madrid. Va ser una de les grans trobades socials en què es va citar tot Madrid. Una orgia de poder.

N’hi hagi prou amb dir que la festa del doctorat honoris causa, amb la ‘laudatio’ de l’ambaixador d’Israel, Shlomo Ben-Ami, tot això presidit pel rei, no ha existit per a la narració dels antecedents, que tant es ventilen. Tant pot ometre que quan sis mesos després del doctorat va tenir lloc la intervenció de Banesto del dia dels Sants Innocents del 1993, els temors del president del Govern, Felipe González, en aquelles hores, se centraven en la relació entre Joan Carles I i Conde. Allò que González va sintetitzar, referint-se a Conde, en aquesta frase: «No té la bomba atòmica, però pot fer mal».

Doncs allà, en el que sembla la sala d’investigació de l’FBI al documental, hi apareix Conde per parlar «del seu cas» i culpar un mitjà de comunicació, en què jo treballava, de la seva desgràcia. I el més rellevant: d’alcavoteries en què el periodista amb qui treballava i en part finançava van acabar amb el cessament del llavors cap de la Casa de Sa Majestat el Rei Joan Carles I, el general Sabino Fernández Campo.

En el «paquet» hi havia primer, després de fer-hi fora Conde i el seu grup, els comptes bancaris del rei i possibles negocis ocults, però també, el 1994, els «papers de Perote», l’agent del CESID, origen de l’actual CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència) el coronel Alberto Perote.

Xantatge al Govern

Tant els comptes bancaris del rei a Banesto com els papers conferien capacitat de foc al banquer enderrocat per fer xantatge al Govern anomenat socialista. I xantatges, –com les ‘meigues’, d’això en sap Conde–, n’hi ha. No amb els comptes del rei, que se sàpiga. Un xantatge agradable, fàcil: «Em doneu els 14.000 milions de pessetes, al cap i a la fi els paga Emilio Botín, que havia comprat Banesto i us torno les microfitxes de Perote». El Govern no va cedir i les fitxes es van publicar.

Per fer una informació documentada no es requeria grans investigacions. Hi ha els llibres publicats. Però aquest és un país on l’odi entre pretesos professionals és més fort que la necessitat d’aclarir la realitat. És un odi que anul·la.

Per no informar, en cap moment apareix la gran notícia que va obrir a quatre columnes el diari ’Tribune de Genève’ primer a la web el vespre del 3 de març del 2020, a les 19:34 h, i després en l’edició del periòdic ginebrí del 4 de març: «Joan Carles I amaga 100 milions de dòlars a Ginebra». Seguia el titular: «Revelacions: Joan Carles I ha rebut 100 milions de dòlars en un compte del banc privat Mirabaud. Regal o corrupció. El fiscal Yves Bertossa investiga indicis de blanqueig de capitals».

Al documental s’omet la transferència de 100 milions de dòlars (65,4 milions d’euros de l’època) del Ministeri de Finances de l’Aràbia Saudita a Joan Carles I. De cop, en una el·lipsi, per dir-ho delicadament, absolutament surrealista, apareix al telenotícies de Telecinco la notícia: «Hi ha més novetats sobre els moviments de Joan Carles I. El més destacat és un document pel qual el rei Joan Carles va donar els 65 milions d’euros a Corinna Larsen de manera voluntària».

¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! I digereix-lo com puguis. Per no mencionar ni el nom de Bertossa ni la investigació de tres anys i mig a la Fiscalia suïssa surten al documental.

Alguns dels testimonis de les amants de Joan Carles I han sigut al mercat d’aquest tipus de gravacions durant mesos esperant comprador. I finalment n’hi ha hagut.

Les cites a la furgoneta

I pot ser divertit o estrafolari, segons es miri, com li ha semblant, per exemple, al corresponsal a Madrid del diari The Times de Londres, David Sharrock, quan va titular la seva notícia dimarts passat, enmig de la tremolor provocada per la mort de la reina Isabel: «El rei espanyol disfrutava de cites a la part posterior d’una furgoneta». I afegia amb flegma britànica: «La part posterior d’una furgoneta darrere del palau no és el lloc més romàntic per a una trobada amorosa amb una amant reial però va ser la preferida per Joan Carles I, exrei d’Espanya». Quina benvinguda a Londres a l’emèrit en el funeral de la reina.

El guió i els periodistes han optat per fer exactament el que diuen que es va fer en el passat, és a dir, encobrir la realitat en la narració dels fets que són nous i que, precisament, són enfosquits en la narració.

La «caiguda» dels 64,8 milions d’euros del cel que presenten té, com s’ha apuntat, l’origen a l’Aràbia Saudita, amb un rei, segons Joan Carles I, que li va enviar un regal sense contrapartides. Però el que va fer a continuació Joan Carles I és ocultar els diners a la Hisenda d’Espanya.

Com bé diu el jutge José Castro, que va instruir contra vent i marea el cas Nóos, Joan Carles I se sentia per sobre de la llei, ell no s’aplicava allò que predicava en el seu discurs de la nit de Nadal del 2011 («La justícia és igual per a tothom») ni se sentia al·ludit per les obligacions fiscals («Hisenda som tots»).

Al documental hi apareix un extracte de segons en què la periodista britànica Selina Scott li pregunta si com la resta dels espanyols intenta no pagar impostos. Joan Carles I la mira: «No puc dir-ho», riu incòmode. Selina torna a la càrrega: «¿És important que un rei pagui impostos?» «Crec que sí», diu el rei, no gaire convençut. I s’acaba. Però aquella pregunta tenia suc. Perquè ella assenyala Joan Carles I: «Podria haver-se’n deslliurat dient que no». I ell tanca: «Sí. Però després n’hauria patit les conseqüències».

Això va ser el 1992, 16 anys abans de rebre el 8 d’agost del 2008 –una data clau omesa– quan Joan Carles I va rebre en el compte de la fundació Lucum al banc Mirabaud els 100 milions de dòlars des de l’Aràbia Saudita.

El documental, però, s’oblida de la batalla acarnissada per l’apropiació dels 100 milions de dòlars o 64,8 milions d’euros entre Joan Carles I i Corinna.

I és que la donació és una farsa des del punt de vista dels objectius de Joan Carles I. Perquè comença a perseguir de seguida Corinna perquè li torni els diners. I per fer-ho aconsegueix convertir el nucli dur del CNI capitanejat pel general Félix Sanz Roldán en un instrument personal. Privat, vaja.

L’Estat espanyol

Perquè, com es pregunta retòricament el jutge Matthew Nicklin, a càrrec de la demanda civil de Corinna en el Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les –per assetjament, seguiment il·legal i difamació– en la sentència del 24 de març del 2022 ¿és possible que les entrades i registres al domicili i l’oficina de Corinna a Mònaco siguin actes oficials de l’Estat espanyol, com defensen els advocats de Joan Carles I? En aquest cas, segons assenyala el jutge, el Govern espanyol «tindrà l’oportunitat de fer un pas endavant i demanar al tribunal que apliqui la immunitat d’Estat i declari que Joan Carles I té immunitat davant d’aquests actes fets entre el 2012 i el 2014».

Això, lògicament, no passarà. Tampoc operacions com l’intent de la petroliera russa Lukoil a aconseguir el control de l’espanyola Repsol mereixen una descripció correcta en la versió que s’ofereix.

El novembre del 2008, quatre mesos després de rebre els 100 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita, i començar a gastar-se’ls, Joan Carles perd els complexos i fa una campanya perquè el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero encapçali l’operació, encara que el ministre d’Indústria Miguel Sebastián s’hi oposa. Joan Carles I persuadeix Rodríguez Zapatero i fa campanya oberta a favor de l’entrada de Lukoil.

Però ¿per què? És que Joan Carles I és part del triangle que espera treure profit de l’operació: ell és el vèrtex i Corinna (assessora de Lukoil) i Allen Sanginés-Krause l’amic hispanomexicà de Corinna (responsable del banc Goldman Sachs a Rússia), són els seus socis. I tenen expectatives a fer grans beneficis per intermediar en la jugada. Que fracassa. Però el nostre rei s’exalta.

Els rumors sobre la seva mort reial que traspua el documental, parafrasejant l’escriptor nord-americà Mark Twain, són «massa» exagerats. Perquè caldrà esperar a conèixer el que surti del judici de Londres, sobre el qual la premsa en aquest país no ha parlat gaire... fins que s’ha enfrontat a l’elefant.

I parlant d’elefants, ja és hora de saber que la foto de la notícia de la caça d’elefants que s’assumeix que va ser filtrada pel general Sanz Roldán l’abril del 2012 –i que el documental exhibeix– no és d’aquesta data, sinó del 2006.

Notícies relacionades

La Cort d’Apel·lacions de Londres escoltarà el recurs del rei Joan Carles l’11 de juliol

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

I tot i que el festeig anava vent en popa, Corinna no va anar a aquest safari.

*Ernesto Ekaizer és autor del llibre ‘El rey al desnudo. Historia de un fraude’. Editorial Bruguera Random House 2017