Cinc reptes per a un Govern que vol esgotar la legislatura

El govern de coalició ha sortit reforçat del debat sobre l’estat de la nació, en el qual la majoria política s’ha mostrat cohesionada i amb idees, disposada a afrontar la mala conjuntura de manera que no s’agreugi la situació del grup dels menys afavorits, ja en alarmant risc de pobresa. Mentrestant, la dreta es desviava molt del tema, i portava a col·lació un terrorisme que feliçment va desaparèixer fa més d’una dècada. En aquestes circumstàncies, és lògic que el govern vulgui esgotar la legislatura i que intenti fer mèrits per guanyar de nou les eleccions. Sense ànim d’exhaustivitat, vet aquí cinc reptes que hauria d’afrontar i superar per aconseguir-ho.

1.-Minimitzar els efectes de l’estagflació. La crisi provocada per la pandèmia global va ser d’oferta (no de demanda), i s’ha vist agreujada per la guerra d’Ucraïna, amb la conseqüència ineludible d’un procés inflacionista. Crisis així no admeten, com ja se sap, mesures ortodoxes de política monetària, ja que la pujada rigorosa de tipus d’interès podria conduir-nos a una recessió inapel·lable. En aquestes circumstàncies, el BCE haurà de gestionar la crisi amb cautela, i els països de l’eurozona –i Espanya en particular– hauran de mantenir certa disciplina per evitar incrementar el dèficit públic i aplicar els recursos necessaris a minimitzar els efectes negatius de la inflació sobre les capes menys afavorides.

2.-Reorganitzar l’esquerra i abonar certs consensos amb la dreta. És molt probable que la continuïtat del govern actual en el poder depengui del crèdit que aconsegueixi mantenir el PSOE en els intensos mesos que queden encara de legislatura, i de l’èxit de l’operació «Sumar» que està organitzant Yolanda Díaz, que mira d’aglutinar la resta de l’esquerra. Tot i que el sistema parlamentari sembla que s’encamina de nou al bipartidisme imperfecte (la pressió de la llei D’Hondt és inexorable), serà difícil que tornin tan aviat els governs estatals monocolors, per la qual cosa és lògic que l’esquerra aspiri a repetir la coalició actual. D’altra banda, seria desitjable que el PSOE convencés el PP de la urgència de completar els òrgans constitucionals, sense més soroll i amb persones de prestigi. Si el govern aconsegueix els dos designis, s’enfortirà de cara a les eleccions.

3.-Planificar uns millors serveis públics. La moderna socialdemocràcia ha relativitzat en part la redistribució fiscal, que és poc eficient, i l’ha substituït per la promoció d’uns potents serveis públics universals, gratuïts i d’alta qualitat, que són l’autèntic ascensor social i el motor de la igualtat d’oportunitats. Per això, tot i que és pertinent una reforma fiscal que racionalitzi el finançament del sector públic, és si fos possible més necessari encara potenciar la sanitat i l’educació. La sanitat ha donat mostres de les seves debilitats amb la pandèmia, i l’educació manifesta els seus dèficits pel desacoblament evident entre el sistema productiu i l’ensenyament. Tot i que aquestes competències estiguin transferides, el Govern té a la mà les pautes i els pressupostos.

4.-Equilibrar el sistema de relacions amb el Sud. La nostra política exterior continua mostrant llacunes. Sent ja la política europea part de la política interna i imbricada l’Aliança Atlàntica en l’àmbit comunitari, es troba a faltar una coordinació intel·ligent de les nostres relacions amb la zona d’influència de la UE, especialment pel Sud. De moment, la descripció no és encoratjadora: hem aconseguit salvar a mitges la nostra relació amb el Marroc a costa de trencar-la amb Algèria. No és impossible –ho aconsegueixen altres països– mantenir relacions regionals en les quals s’incloguin països enemistats entre si. I Espanya, per mida, potència i tradició històrica, hauria de mantenir una projecció al Mediterrani superior a l’actual. Tenir-hi més influència ens faria més respectables en les relacions bilaterals.

Notícies relacionades

Interior admet la infiltració de dos mossos en una reunió de docents

Feijóo construeix alternativa amb la vivenda i els joves com a prioritat

5.-Implementar una política de Defensa basada en les demandes pressupostàries de l’OTAN. És ben comprensible que un sector de la població i les formacions d’esquerra més rigorosa rebutgin aplicar els recursos públics, sempre escassos i aconseguits amb la suor del front dels contribuents, a la despesa militar, però la Defensa és un servei democràtic que hem de donar per defensar les llibertats, i no ha de ser impossible que la coalició de govern –l’actual o qualsevol altra que es generi en el futur– abraci criteris que facin compatible la recerca persuasiva de la pau i la protecció de la comunitat internacional davant el nou imperialisme dels dictadors populistes. Quan nacions de profunda tradició neutralista com Suècia i Finlàndia s’alineen amb Occident per protegir-se de la veïna satrapia russa, seria absurd que Espanya no s’afegís en cos i ànima a la causa de la democràcia.

Els problemes apressants de gran envergadura, com la pandèmia i la guerra, tendeixen a atraure tota l’atenció, a monopolitzar la política. Però la maduresa consisteix a harmonitzar les dificultats i gestionar bé la complexitat.