Estrès i sobreexposició en la professió més caïnita

PolítiKO, un ofici d’alt risc mental

  • El «no puc més» d’Elsa Artadi, de Junts, obre el debat sobre la ultraactivitat del lideratge polític

  • La contradicció entre el que s’exigeix als dirigents i la necessitat d’humanitzar-los, clau de futur

PolítiKO, un ofici d’alt risc mental

Manu Mitru

7
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

«No puc més», va confessar Elsa Artadi. I se’n va anar. La dona que va poder ser candidata a presidenta, que va poder ser consellera, que aspirava a l’alcaldia de Barcelona, política sense treva ni caps de setmana lliures, present en totes les decisions de l’independentisme i més enllà, diu prou. ¿Què hi ha darrere d’aquest adeu? ¿Tenen dret els polítics –que la democràcia posa tant en el centre del poder com de la diana– a dir que no donen més de si, que no estan motivats, que s’han equivocat o que l’adversari tenia raó? ¿El seu cap de premsa l’hi permetria?¿El públic ho entendria? ¿No és contradictori reclamar polítics de perfil humà quan en realitat se’ls exigeix, per terra, mar i tuit, que siguin el nostre guia, el nostre terapeuta, el nostre pedagog i el millor gestor dels diners públics? El cas Artadi obre una Capsa de Pandora que, a diferència de la caixa mitològica, no conté tots els mals sinó totes les veritats incòmodes i el mirall d’una societat instal·lada en la postveritat, la hipercrítica i la volatilitat.

Primer, anem al cas concret: Artadi. «És una addicta a la feina, li costa delegar tasques, vol tenir un control sobre tot a un nivell extrem i el fet de no tenir fills fa que treballi també el cap de setmana», descriuen en el seu entorn. Feia temps que meditava la decisió, i acumulava deu anys fent tot el que se li encarregava. Amb un petit detall: no era el que ella volia. Estava buida per dins i no era feliç.

El psicòleg José Luis Pérez, després de visionar les imatges del commovedor adeu d’Artadi davant els mitjans, constata: «Aquest ‘no puc més’ arriba des d’un lloc protector, la síndrome del burn-out (cremat) és un mecanisme del cervell per protegir-se. Abaixa el llistó de la tolerància al dolor i la frustració». En efecte, tornant a l’entorn d’Artadi, feia temps que se sentia cansada, esgotada, era fràgil físicament, rere la façana d’una dona ultraexigent amb si mateixa i amb el seu entorn. «L’autoexigència és un factor imprescindible per ser on era Artadi i altres com ella, però el problema fonamental és la frustració, perquè en les altes esferes la frustració és continuada. La frustració és una cosa natural, però quan és cronificada, desgasta molt. Si fos presidenta o alcaldessa, estaria més satisfeta, però estar a les trinxeres tant temps no es pot aguantar, senzillament», descriu Pérez.

En les altes esferes la frustració és continuada. La frustració és una cosa natural, però quan és cronificada, desgasta molt

José Luis Pérez, psicòleg

¿Hi ha moltes Artadis?

Per descomptat. Si una de cada quatre persones patiran al llarg de la seva vida un problema de salut mental, si la pandèmia ha incrementat aquestes patologies i si la política professional conté elements de risc en salut mental com l’estrès, la competitivitat, la sobreexposició al públic i el veto a tota mostra de debilitat o frustració, la conclusió és que Artadi no és una excepció. Com diu Víctor Pérez, cap del servei de psiquiatria de l’Hospital del Mar: «Sens dubte hi ha moltes més Artadis, però no només entre polítics. En el cas d’ella em sembla molt valenta. Els polítics tenen un locus de control molt extern, depenen molt del que s’opini des de fora, en poques hores passen de la cresta de l’onada a ser un desastre, es tapen molt aquests casos, conec molts polítics amb un esperit de sacrifici tremend però no es poden permetre debilitats». José Luis Perez remata, amb una lògica aclaparadora: «El fracàs no té bona fama, i els departaments de màrqueting el camuflen perquè el públic no es vol veure reflectit en una persona que diu que ho ha fet malament o que s’ha equivocat. És una qüestió de narcisisme, hem creat una manera de fer política lligada a la idea de triomfador absolut».

Es tapen molt aquests casos, conec molts polítics amb un esperit de sacrifici tremend però no es poden permetre debilitats

Víctor Pérez Sola

Cap de psiquiatria de l’Hospital del Mar de Barcelona

Carles Fabró, que ha sigut cap de gabinet de tots els presidents de Catalunya des de 1980, reflexiona: «Al llarg dels anys han anat passant casos, la gent s’ha anat retirant, amb més o menys discreció, anuncien que tenen un altre projecte... ha passat no només en política sinó en l’esport. Els polítics són grans desconeguts tret que treballis molt a prop i vegis el dia a dia i els sacrificis que comporta».

Els polítics són grans desconeguts tret que treballis molt a prop i en vegis el dia a dia

Carles Fabró, excap de gabinet de sis presidents

Per un #metoo en la política

Itziar González, arquitecta, activista, exregidora de l’Ajuntament de Barcelona que va dimitir com a protesta per la corrupció i la falta de recolzament intern, saluda la dimissió d’Artadi com un símptoma més que «les maquinàries dels partits volen persones compromeses amb un projecte, però no es comprometen amb el que suposa a aquestes persones acceptar el repte. Veuen als seus electes com a personal fungible: t’utilitzo, després ja no et necessito i en busco un altre». Per això celebra l’actitud d’Artadi: «N’hi ha moltes com ella, majoritàriament dones, la dimissió és un gest de lluita i inici de les victòries, estem mostrant les limitacions del sistema». Per això demana que s’iniciï un #metoo «de persones que diguin ‘he intentat representar la ciutadania, he tingut pressions i limitacions, m’he sentit sola o poc avalada’. I que no es redueixi el debat a la qüestió psicològica.

Els electes són per als partits un material fungible: t’utilitzo, després ja no et necessito i en busco un altre

Itziar González, arquitecta, activista i exregidora a Barcelona

En aquest sentit, l’exdiputat d’ERC Joan Tardà reflexiona: «És possible que si una persona diu ‘no em veig amb força’, això es frivolitzi perquè probablement ha sigut la mateixa classe política la que ha fet un ús pervers d’aquests arguments». Una classe política «captiva»; admet, dels caps de premsa i ‘gurus’ de la comunicació, amb una manera de comunicar que passa per sobre de la voluntat dels mateixos polítics. Atrapats, doncs, per no poder dir la veritat. Toni Aira, professor de la UPF-BSM i excap de comunicació d’un partit, és sincer: «T’ha de sortir natural perquè si no la idea de demanar perdó o assumir responsabilitats com a exercici retòric pot ser contraproduent, ningú t’ho agrairà, per la dialèctica de l’enfrontament en què vivim. Els primers que no et reconeixeran res bo seran els altres partits, i els mitjans xafardejaran. La gent tendeix a amagar les debilitats dels candidats, la qual cosa els sotmet a un plus d’estrès».

Si una persona diu ‘no em veig amb força’, això es frivolitza perquè la perquè la mateixa classe política ha pervertit aquests arguments

Joan Tardà

Exdiputat d’ERC

Perquè, ¿el públic vol líders perfectes o vol la veritat? «Les dues coses», respon un destacat diputat del Parlament que prefereix l’anonimat. «La política és tan exigent que es demana autenticitat però també lideratge, força... la cultura reaccionària demana lideratge tot i que sigui mentida». Per això aquest parlamentari concedeix un valor excepcional al pas fet per Artadi. I assumeix que aquest món també crea ionquis: «genera dependència, sens dubte, és addictiu, tant per la tasca política com pel circ», amb riscos com «la volatilitat de tot, l’enorme exposició externa de les xarxes, el desgast polític intern (superior que provoquen els adversaris), i el moment polític català de muntanya russa».

No creure-s’ho

Notícies relacionades

Aquest polític, que no ha fet d’aquest ofici la seva professió vital, recomana «no creure-s’ho del tot», evitar la personalització, pensar en equip. «I respirar profundament, procurar ser tu mateix de cara a tu i al teu entorn». «Qui millor resol aquestes situacions és qui té la capacitat de separar el públic del privat. És una certa dissociació entre aquests dos aspectes de la vida per poder sostenir-los, descriu el psicòleg José Luis Pérez.

Per sobreviure cal respirar profundament, procurar ser tu mateix de cara a tu i al teu entorn

Diputat del Parlament de Catalunya

A més, els casos de corrupció, la degradació del missatge polític, la falta de respostes a la crisi econòmica... són ingredients que no contribueixen que la ciutadania simpatitzi amb els problemes dels polítics. «Això passa en tots els col·lectius –apunta Fabró– i és una llàstima perquè el dia que la gent s’allunyi del tot de la política, ¿a qui tindrem al capdavant?».

Com ser polític i no morir en l’intent