La prescripció de les seves penes deslliura de la presó els condemnats per l’assalt al Parlament

L’Audiència Nacional va absoldre el 2014 19 dels 20 acusats per l’assalt al Parlament que es va viure el 15 de juny del 2011, en l’anterior crisi econòmica. El 2015, el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència i va condemnar vuit d’ells a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’Estat. Cap d’ells va ingressar a la presó perquè van recórrer al Tribunal Constitucional i van sol·licitar l’indult. Ara, com que han transcorregut més de cinc anys des que la sentència va passar a ser ferma, la pena ha sigut declarada prescrita.

La Secció Primera del Jutjat Penal de l’Audiència Nacional, que va ser l’encarregada de jutjar com es va impedir als diputats catalans acudir al Parlament i com el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, va haver de fer-ho en helicòpter, ha dictat una interlocutòria per cadascun dels vuit condemnats pel Suprem.

El fiscal s’hi ha mostrat conforme perquè, des que es va declarar ferma la condemna, que és el moment en què es va pronunciar el Suprem, han passatmés de cinc anys, termini de prescripció de les penes petites, com les d’aquest cas. Una de les resolucions a la qual ha tingut accés EL PERIÓDICO explica que el Codi Penal es va modificar el 2015 per evitar aquesta situació, però que als condemnats pel setge a la Cambra no els afecta perquè va ser posterior a la suspensió de la seva condemna.

Encara pendent

Notícies relacionades

Amnistia, Govern en minoria i pressupostos: el Parlament defineix la recta final de la legislatura

El PSOE i el PSC adverteixen a ERC i Junts que «no hi ha avenç possible» si exigeixen un referèndum

En el cas del setge al Parlament, la pena es va suspendre perquè van cursar una petició d’indult que set anys després encara no s’ha resolt i van recórrer en empara, impugnació que el Constitucional no va resoldre fins l’any passat. Cap d’aquests tràmits suspenia el termini de prescripció.

El tribunal de garanties ha trigat a pronunciar-se perquè la ponència a favor de l’absolució dels condemnats pel Suprem, per no haver sigut escoltats en aquesta instància, va suposar una fallida en les relacions entre els magistrats que llavors formaven el ple. Finalment, la sentència que va confirmar les condemnes va reflectir aquesta divisió, ja que es va dictar per sis vots contra quatre.