El rei Joan Carles I, en el seu laberint judicial del Regne Unit

En el sistema legal anglès, la Cort d’Apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les (High Court of Justice) ha de donar llum verda per recórrer, en aquest cas, la resolució del jutge Nicklin que el 24 de març va rebutjar atorgar la immunitat d’Estat a Joan Carles I.

Normalment, són tres jutges de la divisió civil de la Queen’s Bench –tot i que hi ha casos en què només intervenen dos– els que primer fan un estudi de la sol·licitud d’apel·lació i poden resoldre a partir de l’escrit presentat o convocar una audiència. Si es denega a partir de l’escrit, la part que recorre té el dret de sol·licitar una vista oral per debatre les raons del rebuig.

Segons les normes de procediment civil, per obtenir l’autorització, el recurs ha de presentar «possibilitats reals d’èxit o una altra raó imperiosa per la qual el recurs hagi de ser sentit», com podrien ser errors o forats legals en la resolució o sentència recorreguda. També hi ha la possibilitat de presentar un segon recurs davant un primer rebuig del tribunal si els jutges aprecien una transcendència «d’un important principi o pràctica».

Ara bé: ¿què passa si el tribunal ho torna a rebutjar? En la majoria dels casos hi ha la possibilitat de sol·licitar novament permís per apel·lar al Tribunal Suprem. Si no es concedeix, la decisió de la Cort d’Apel·lacions és la decisió final.

Altres qüestions

La qüestió de la immunitat no ha sigut l’única qüestió prèvia plantejada per la defensa de Joan Carles I. N’hi ha tres més: la forma (per WhatsApp) en què es va comunicar a Joan Carles I la demanda civil; l’encaix dels actes d’assetjament denunciats per Corinna zu Sayn-Wittgenstein en la llei anglesa de 1997; i la declinatòria de jurisdicció –‘non convenient’– a favor de la jurisdicció espanyola.

El camí de les apel·lacions poden ser un recurs per dilatar sine die l’inici del que podria dir-se la instrucció de la demanda pròpiament dita abans del judici. Per aquesta raó, el jutge Nicklin va advertir dimarts passat que se’l mantingui informat sobre la marxa del recurs. No vol dilatar més el començament del procediment. La defensa té 21 dies per apel·lar i va anunciar que si aconsegueix l’autorització presentaran el recurs davant la Cort d’Apel·lacions abans del 30 de maig.

«El que m’ha cridat l’atenció és que la defensa de Joan Carles I no va presentar en la qüestió de la immunitat cap informe tècnic d’un expert en dret constitucional d’Espanya. Els informes han sigut de caràcter penal. Tanmateix, la conseqüència constitucional és molt rellevant», explica León Fernando del Canto, advocat espanyol que actua com a ‘barrister’ (lletrats que presenten els casos als tribunals del Regne Unit) a Londres, titular de la firma Del Canto Chambers.

Títol honorífic

En una conferència pronunciada a les Illes Seychelles, l’arxipèlag de 115 illes de l’oceà Índic, al nord-oest de Madagascar, república integrant de la Commonwealth (mancomunitat vinculada per llaços històrics amb el Regne Unit) des de 1976, Nicklin, després d’aconseguir la distinció honorífica d’advocat de la Reina, Queen’s Counsel (QC), va pronunciar una conferència en què, precisament, destacava el fet que nacions com les Seychelles, Maurici i l’illa de la Reunió, tinguessin una rica història constitucional heretada de França i el Regne Unit.

«Vostès a les Seychelles, per descomptat, estan beneïts per una Constitució. Dic beneïts perquè alguns a la Gran Bretanya ho veuran amb enveja. Perquè és un fet notable que un país que ha llegat constitucions a nous països independents que han abandonat la Mancomunitat de Nacions, no tingui una constitució pròpia. Tradicionalment, quan un parla de protegir drets fonamentals, busca un document constitucional que corporitzi els valors bàsics d’una nació. Un text que és més enllà de l’abast de la intromissió del govern del dia...»

I en la seva sentència contrària a la immunitat de Joan Carles I del 24 de març passat, el jutge Nicklin –nomenat per l’alt tribunal el 2017– es refereix a la figura del rei emèrit com un títol honorífic, sense rang constitucional.

En realitat, potser sigui aquest buit la raó que expliqui l’absència d’un informe pericial constitucional sobre Joan Carles I. Com tampoc, segons va assenyalar el jutge en les audiències del desembre passat i la seva sentència, es va presentar el certificat que la llei anglesa d’Immunitat d’Estat de 1978 exigeix sobre l’estatus del rei emèrit en relació amb la Casa de Sa Majestat el Rei Felip VI.

Legislació contradictòria

El jutge Nicklin va rebutjar –tot i que no ho va considerar un fet fonamental– que li colessin Joan Carles I com a membre de la institució Casa Reial (Royal household) per ser indiscutiblement membre de la família reial, és a dir, el pare de Felip VI.

Els debats al tribunal de Londres que han conduït al rebuig de la immunitat personal i funcional de Joan Carles I fan aflorar les contradiccions de la legislació espanyola. El 2014, amb motiu de l’abdicació, el Govern de Mariano Rajoy va aprovar la llei orgànica 4/2014 per la qual va consagrar l’aforament a les sales civil i penal del Tribunal Suprem de la Reina, consort o el consort de la Reina, la princesa o príncep d’Astúries i el seu consort, així com al Rei o la Reina que hagués abdicat i el seu consort».

Si l’article 56.3 de la Constitució declara que «la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat» sense més explicitació, l’exposició de motius de la llei del 2014 porta a l’extrem aquesta inviolabilitat. En lloc de debilitar-la, l’endureix.

¿Per què? Perquè afirma que «tots els actes portats a terme pel Rei o la Reina durant el temps que ostentés la direcció de l’Estat, qualsevol que fos la seva naturalesa, queden emparats per la inviolabilitat i estan exempts de responsabilitat». Atenció: «qualsevol que fos la seva naturalesa».

Com diu en la seva sentència el jutge Nicklin, si Joan Carles I entra en una joieria de Londres i roba un anell de diamants no és possible que sigui immune a un procediment penal o civil.

Però és que, a més, el 2015, el Govern de Rajoy va fer una llei segons la qual els ex caps d’Estat estrangers a Espanya «continuaran disfrutant de la immunitat penal únicament en relació amb els actes portats a terme durant el seu mandat, a l’exercici de les seves funcions oficials», un criteri que s’aplica també a la «immunitat civil».

Notícies relacionades

La fiscalia, en descrèdit

Alejandro Fernández: "Qui ha tancat la porta a pactar és Illa, no jo"

És a dir: els actes que no formen part de la funció d’un cap d’Estat (immunitat funcional) no li donen immunitat. «Un cop finalitzat el seu mandat» –diu la llei– «els ex caps d’Estat no podran fer valer la seva immunitat davant els òrgans jurisdiccionals espanyols quan es tracti d’accions relacionades amb actes no portats a terme en l’exercici de les seves funcions oficials durant el seu mandat».

El tema de la immunitat ja ha deixat de ser un tabú. Ara falta que Espanya se’n faci càrrec.