El 13-F, la festa de Vox: Casado minvant, Sánchez vulnerable, Arrimadas fulminada

«Com sou els periodistes. Quina poca fe... no pareu de preguntar pels pactes amb Vox a Castella i Lleó i nosaltres no necessitarem Vox. Arribarem als 40 [procuradors] i amb els 3 escons que ens han de deixar no poden exigir res de res». Aquesta categòrica frase va ser pronunciada per un dirigent crucial de l’equip de Pablo Casado fa tot just tres setmanes. Ho va fer en una conversa informal en què, entre altres coses, va afegir que aquest triomf, que els emborratxaria d’encert estratègic la nit del 13-F, regaria el camí cap a la següent estació electoral: Andalusia. I, mentrestant, pensarien a posar data al congrés nacional i el regional de Madrid i repensar el PP català per a les eleccions municipals del 2023. Déu n’hi do.

Amb els resultats ja sobre la taula –pseudovictòria d’un PP ferit; tremolor de cames al PSOE i Unides Podem; festival de l’extrema dreta; coma profund a Ciutadans i esclat de futur per a les candidatures de l’Espanya buidada– , és incontestable que la decisió de Pablo Casado i els seus d’empènyer el popular Alfonso Fernández Mañueco a avançar les eleccions va ser un error. El primer de la llista. Han guanyat les eleccions amb 31 procuradors (2 més dels que tenia però lluny dels 40 que pretenien), però han perdut autoritas i l’oportunitat de centrar-se. I se sotmeten al vertigen de negociar amb un Vox crescut que vol la coalició i fins i tot una vicepresidència. 

És indisimulable, així mateix, que el segon error va arribar amb la decisió d’animar des de Génova a fer una lectura nacional dels resultats que avalés la tesi del canvi de cicle a Espanya. Però és obvi, a més, que el tercer error neix de pensar que, amb un avançament electoral a Castella i Lleó, els populars es menjarien Ciutadans i, amb aquesta digestió feta, la dependència de Vox seria mínima. I el pols intern a Isabel Díaz Ayuso llavors estava guanyat. Error, error, error. Atents al que ve per davant amb la doble A, Abascal-Ayuso. El maldecap continu per a Casado, assegurat.

¿I el PSOE? Doncs l’única cosa de què pot presumir en aquesta ocasió és de no haver sigut el partit que va prendre la decisió d’avançar els comicis. Res més. Ha passat dels 35 procuradors en els comicis del 2019 (va vèncer llavors, tot i que no va poder governar atesa l’aliança PP-Cs) a 28 escons. Mal negoci. Això, després d’haver intentat una moció de censura sorollosa i fracassada a la Junta castellanolleonesa, cosina germana de la moció de censura de Múrcia que va resultar suïcida per als considerats com els seus impulsors, a saber, Iván Redondo, a la Moncloa, i José Luis Ábalos, a Ferraz.

Cap dels dos ja no està assegut a la dreta i l’esquerra de Pedro Sánchez. Cap va acceptar públicament ser el padrí del greuge de les mocions de censura amb Ciutadans. Cap va ser cessat únicament per aquesta qüestió. Cap era aliè a aquestes mocions que van cremar el seu partit. Ara, Pedro Sánchez i el seu nou equip es debiliten amb aquest mal resultat del 13-F.

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

Als socialistes no els ha anat bé. A Unides Podem, tampoc. Han perdut un escó i partien de mínims. Es queden amb un únic procurador. La suma de l’esquerra, la coalició, mostra les seves debilitats. I en el cas dels morats, aquest constipat electoral lleonès (una campanya que Yolanda Díaz havia de pressentir complexa quan no ha volgut gairebé tastar-la) arriba després de la gripada de Madrid el maig passat. La que es va carregar l’agosarat Pablo Iglesias, que va pensar que col·locant-se de candidat aconseguiria salvar els mobles en territori madrileny. 

En resum. Mala nit per a gairebé tothom. La història d’Inés Arrimadas fa olor de funeral polític. Exhibició que Vox s’engreixa a Espanya sense esforços ni candidats de categoria. Avís que l’Espanya buidada s’obre camí, tot i que sigui a poc a poc, per deixar de ser la gran oblidada.