Rivera, exhibicionista de principi a final

Rivera va ser en el seu moment el resultat d’una festa al restaurant Taxidermista de la ‘gauche divine’ barcelonina, ferida perquè Pasqual Maragall no els donava des de la Generalitat la mateixa atenció que els va donar en l’era olímpica. Després d’una patètica visita a la plaça Sant Jaume, es van animar i van trobar qui els pagués la festa per animar la política catalana de l’era posterior a l’Estatut del 2006. Mai es va aclarir com van elegir Rivera per liderar la cosa. Un jove de la Garriga, la família del qual havia sortit de la indigència però que va acabar pagant-li una carrera en una universitat privada en què va destacar més com a polemista que com a intel·lectual. I de polemista s’ha guanyat la vida. El seu èxit s’ha basat sempre a dir coses que no deia ningú. Segons ell, perquè tenien por. Sovint, simplement, perquè eren barbaritats. Però a certa intel·lectualitat i a cert empresariat sempre els va fer gràcia perquè deixava anar al Parlament el que ells deien a les sobretaules carregades d’alcohol i tabac. A més, Rivera estava disposat a tot. I va començar per despullar-se en la seva primera campanya electoral. Sens dubte, era un home més divertit que Montilla i Mas, la parella d’insulsos que llavors liderava la centralitat catalana.

Josep Oliu, que és molt més bon banquer que politòleg, va inspirar el salt de Rivera i de Ciutadans a la política espanyola quan va dir allò que es necessitava un «Podem de dretes», és a dir, algú que trenqués amb la Transició des de l’altre extrem. De manera que el nudista Rivera no va dubtar ni un moment a transvestir-se i va passar de ser un socialdemòcrata antinacionalista a ser un liberal espanyolista. Va explotar com una ampolla de gasosa i es va fer gran a l’empara d’un altre insuls, Mariano Rajoy, i de la seva incapacitat per suportar el dolor de curar cap ferida, especialment les de la corrupció del seu partit. Però a la inconsistència és molt més difícil posar-hi remei que a la nuesa. En el moment decisiu, Rivera, igual que el Podem d’esquerres, va fallar i va morir enmig del foc encreuat del PP, la patronal i el Madrid dels negocis i dels mitjans. Rivera feia gràcia per a la sobretaula, però l’àpat era cosa dels de sempre amb les lògiques de sempre. I, políticament, es va suïcidar abans que el decapitessin en una eufòria psicotròpica que el va portar a pensar que podria ser president d’un govern de coalició amb el PP d'acompanyament. Mai va entendre que Oliu i la seva gent volien una comparsa, no un actor principal.

Gràcies a la política, Rivera va tenir una currículum professional fulgurant: la seva primera feina va ser de passant i la segona, de president de despatx d’advocats. I va creure que a l’empresa també es podia viure amb un parell d’ocurrències a la setmana que el seu fidel escuder José María Villegas (aquesta ombra de la qual no sabem res) passaria a net. El més significatiu d’aquesta sortida és que respon a la trajectòria del personatge: l’exhibicionisme com a túnica d’una ànima despullada de principis i d’idees. I tot envoltat d’un narcisisme exuberant que aspira a fer-nos creure que compartir despatx d’advocats l’equipara als millors executius d’Europa. Esperem que els alquimistes també hagin après la lliçó.