Bertossa o el rastrejador que va seguir la pista dels diners de Joan Carles I i Corinna, per Ernesto Ekaizer

 El primer fiscal del cantó de Ginebra, Yves Bertossa, responsable de casos complexos, va fer, precisament, això: seguir la pista dels diners.  

Mentre a Espanya la filtració de les gravacions deCorinna zu Sayn-Wittgensteini l’expolicia José Manuel Villarejo l’11 de juliol del 2018 van conduir a un paperot d’investigació a l’Audiència Nacional, primer pel jutge Diego de Egea i després per Manuel García-Castellón, Bertossa va obtenir amb les seves entrades i registres als despatxos dels dos noms que Corinna va pronunciar –Arturo Gianfranco Fasana i Dante Canonica– una abundant documentació sobre fundacions i comptes bancaris, una informació que després va completar amb l’entrada al banc Mirabaud de Ginebra, l’entitat que les gestionava. 

El punt de partida

Es diu ara ben aviat, però aquest va ser el punt de partida, segons relata la resolució d’arxiu (ordonnance) de dilluns passat 13 de desembre que va permetre descobrir els 100 milions de dòlars (64,8 milions d’euros) que el Ministeri de Finances de l’Aràbia Saudita havia ingressat en el compte de la fundació panamenya Lucum (creat especialment a aquest efecte) el 8 d’agost del 2008, del qual, segons els documents, era primer beneficiari Joan Carles I i segon el llavors príncep d’Astúries, Felip de Borbó.  Aquests diners, ocultats a la Hisenda espanyola, després de ser utilitzats durant quatre anys en despeses i obtenir tan elevades rendibilitats van permetre transferir la mateixa quantitat (64,8 milions d’euros) el 5 de juny del 2012 a un compte del banc Gonet a les Bahames, la beneficiària dels quals quals era Corinna zu Sayn-Wittgenstein. 

Sens dubte, semblava assenyat a l’equip de Bertossa, integrat per l’especialista econòmic, Raphael Zbinden, apuntar a un blanqueig de capitals. Però un blanqueig no és simplement transferir els diners a nom d’una altra persona, en aquest cas Corinna. Requereix un pecat original o, en termes penals, un acte il·lícit. Comissió, suborn o altres activitats il·legals. Com en les gravacions Corinna parlava de comissions i de l’adjudicació de l’Ave del Desert Medina-la Meca, a l’Aràbia Saudita, a un consorci hispanosaudita el 2011, l’equip de Bertossa va buscar la vinculació entre els 100 milions de dòlars i el projecte ferroviari. 

 Ni les dates (2008) ni la idea que la comissió la pagava qui encarregava l’obra quan normalment les comissions van en sentit contrari, és a dir, les pagadores són les empreses, encaixaven en el puzle. La investigació es va estancar de seguida.  

 Però el mapa del tresor desplegat a la Fiscalia de Ginebra, segons s’il·lustra en la resolució, li deia a Bertossa que tot pintava molt malament. 

 

El viatge del 2010

Joan Carles I havia fet un viatge a diversos països del Golf Pèrsic a la primavera del 2010. I aquest periple va ser el desencadenant d’una situació anàloga a Dànae rebent la pluja d’or, el cèlebre oli sobre tela de Ticià. Perquè al tornar, la primera setmana d’abril d’aquell any, el llavors rei d’Espanya i cap d’Estat portava una maleta amb 1.895.250 dòlars en bitllets, va fer escala a Ginebra i els hi va entregar a Fasana, que els va ingressar en el compte de Lucum el 7 d’abril. Un regal, li va explicar al seu gestor, del sultà de Barhein. Hi va haver també transvasament de fons d’aquest compte a un dels cinc que Corinna tenia, també, a Mirabaud.

 I el novembre del 2010 el govern de Kuwait ingressava 5 milions de dòlars al banc Mirabaud, sense cap contracte, en un compte de Corinna simplement amb un correu electrònic. Més tard, el 2012, segons s’ha apuntat, Joan Carles I donava de manera «irrevocable» –en un contracte sense data– els 64,8 milions d’euros a Corinna i l’advocat de Joan Carles I, Dante Canonica, era gratificat pel seu client amb una donació de 3,5 milions de dòlars; el 2014, Corinna rebia 2.000.000 dòlars en el seu compte procedent de Bahrain. Per la demanda civil de Corinna a Londres en la qual denuncia que Joan Carles I la va pressionar perquè li tornés els 100 milions de dòlars, sembla evident que la donació no era tan «irrevocable». 

 Moltes d’aquestes transaccions, segons Bertossa, es van fer de forma desprolixa, sense documentació, que només va ser possible perquè els propietaris sabien qui eren els beneficiaris i van mirar cap a una altra banda. A aquestes transaccions se sumen els 9 milions d’euros –això no figura en la resolució– que la fundació Zagatka (Liechtenstein, 2003) va pagar per lloguer d’avions privats per a viatges de Joan Carles I i també de Corinna. 

 Si Bertossa no hagués investigat, sobre la base de les pistes que va aportar Corinna a Villarejo en les seves converses gravades i filtrades, Joan Carles I continuaria sent l’emperador de Hans Christian Andersen. 

 Ha sigut Bertossa, malgrat els jutges espanyols, qui ha hagut de fer el paper del nen al veure passejar despullat el monarca amb el seu magnífic vestit invisible. No ha aconseguit provar la infracció penal. Però ha despullat un monarca sobre el qual hi ha hagut, durant dècades, murmuris i molt pocs crits. 

Notícies relacionades

Les evidències de l’emèrit

El PP s’alegra de l’arxivament de la causa contra la transferència a Joan Carles I i el PSOE demana «respecte»

 –¡Però si no té res!