¿Qui governa els jutges i qui jutja el Govern?

El dèficit de cultura democràtica que pateix Espanya, agreujat per l’exigència de transparència al segle XXI, ha convertit el que hauria de ser una elecció exemplar per consens en l’esperpent de les quotes. L’obstruccionisme habitual del PP que prolonga les renovacions dels òrgans constitucionals molt més enllà de les seves majories parlamentàries absolutes fa que el PSOE es desesperi i porti a l’extrem les quotes fins a acceptar un paio com Enrique Arnaldo per formar part del Tribunal Constitucional a l’espera que això obri pas a un pacte en el CGPJ. No s’ha de ser un especialista dels secrets judicials madrilenys per adonar-se que no som en vista d’un «magistrat de tendència conservadora» sinó en vista d’un ‘hooligan’ del Partit Popular en tota regla emparentat amb les branques de la formació que més sovint passen pels jutjats, i no de visita oficial sinó per asseure’s al banc dels acusats. A més, es tracta d’un paio que dona a entendre que sempre ha viscut per sobre dels seus ingressos com a jutge i ha recorregut freqüentment a la pluriocupació, sense gaire mirament per les incompatibilitats en què incorria en aquesta complexa frontera entre el públic i el privat.

Casos com els d’Arnaldo provoquen la sospita que els jutges no estan ben pagats. El salari màxim a què pot aspirar un jutge pels seus propis mèrits és de 2.500 euros al mes per 14 pagues, superior a la mitjana dels assalariats, però molt inferior al de perfils amb el mateix nivell de formació en l’àmbit privat. Aquesta circumstància explica currículums com el d’Arnaldo. Per progressar i arribar una retribució conforme amb els mèrits només queden dos camins: o compaginar la judicatura amb l’activitat privada o entrar en el politiqueig de les quotes que emanen de l’elecció del màxim òrgan de govern, el CGPJ, i pujar en l’escalafó per cooptació. Si la majoria de la investidura volgués realment reformar el poder judicial podria començar per plantejar un esquema transparent de compatibilitats dels jutges en l’activitat privada com el que tenen els metges de la sanitat pública, per exemple. Curiosament, això faria els jutges més lliures de les urpes del Consell i, per aconseguir-ho, necessitarien una majoria inferior la de la seva renovació. 

Aigües avall, la perversió de les quotes fa que cada facció judicial protegeixi els seus sense la més mínima dosi d’autocrítica. Pertànyer a una facció converteix un jutge en intocable. Només així s’explica que les malifetes d’Arnaldo quedessin impunes. O que el ridícul europeu a què ha sotmès Pablo Llarena a la judicatura espanyola en la seva persecució a Carles Puigdemont no hagi comportat que el CGPJ intervingués en la qüestió. Els gripaus que s’empassen els partits en el Congrés en l’elecció del govern dels jutges provoquen que les faccions judicials protegeixin els seus sempre que no s’equivoquin de bàndol quan toca jutjar el Govern, sigui d’uns o d’altres.