Les claus

Així ha acreditat la justícia (dos cops) la caixa b del PP

Dues sentències de l’Audiència Nacional han declarat acreditada la seva existència i l’ús de diner negre per part del Partit Popular
Les resolucions inclouen certs matisos al pronunciar-se en relació amb la trama Gürtel i la reforma de la seva seu central

Quan se celebra un judici, el tribunal s’ha d’abstreure de la resta del món i les sentències ja dictades per centrar-se en les proves que se li presenten. Per això de vegades les sentències no són idèntiques a l’establir la «veritat judicial» sobre uns mateixos fets. Tot i així, ja són dues les que han declarat acreditada l’existència de la caixa b del PP. Amb matisos, la sentència de la primera època de la Gürtel i la del judici de la caixa b del PP o dels ‘papers’ de Bárcenas, coincideixen en el fonamental.

Document

Què és la caixa b

Al jutjar la peça principal del cas Gürtel, l’Audiència Nacional va declarar acreditada l’existència d’una caixa b, que es nodria amb part de les comissions cobrades per la trama corrupta liderada per Francisco Correa. La va descriure com «una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial existent almenys des de 1989, amb unes partides que s’anotaven informalment» per l’extresorer Luis Bárcenas per deixar constància «dels ingressos i despeses del partit» i, de vegades, dels pagaments rebuts pels seus «membres rellevants».

La dels ‘papers’ de Bárcenas la descriu com «una comptabilitat paral·lela –comptabilitat b–, amb uns ingressos i despeses de què no es va deixar constància en la comptabilitat oficial, ni per tant van ser fiscalitzats pel Tribunal de Comptes».

Donacions finalistes o no

On no coincideixen les dues resolucions és en si les donacions que nodreixen la caixa b es pagaven per un contracte concret (eren finalistes) o no. Mentre la de la Gürtel declara que ho eren, la de la caixa b diu que no o més aviat que no es pot pronunciar, perquè «la procedència i finalitat de les donacions aportades al PP es continua investigant al Jutjat Central d’Instrucció número 5».

Afegeix que per no encavalcar-se amb què seguia en la instrucció «determinades aplicacions o pagaments van quedar exclosos (com els sobresous a determinats càrrecs polítics i les despeses electorals)»; el seu «àmbit d’enjudiciament va quedar limitat a determinar els fets i la seva rellevància penal en relació amb l’administració i gestió d’una comptabilitat b per al control intern de les donacions rebudes per la formació política» i «a determinades sortides o pagaments en b, com les obres de reforma de la seu central del partit a Unifica».

Notícies relacionades

Organització criminal

La sentència de la Gürtel va declarar provat que el grup empresarial de Correa i el PP van teixir «un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional» a través de la «manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local», mentre que la de la caixa b nega el delicte d’organització criminal, perquè, sense perjudici que es declari en la part que segueix en la instrucció, no ha vist indicis «d’una trama organitzada per empresaris i dirigents del PP per a captació de fons i finançament irregular del partit, utilitzat per a campanyes electorals, manteniment del partit i sobresous».

Les proves

La sentència de la caixa b assenyala que els apunts de Bárcenas «no tenen valor en la seva integritat com a document comptable», tot i que «s’ha d’entendre que recullen alguns esdeveniments que són reals o versemblants en tant han sigut corroborats amb altres proves». Entre aquests, cita «els traspassos als comptes de donatius oficials, entregues de diners a determinades persones vinculades amb el PP o els pagaments per les obres de reforma de la seu».

La de la Gürtel declarava «contundent» la prova de l’existència de la caixa b, malgrat que la van negar Mariano Rajoy, Javier Arenas, Francisco Álvarez Cascos o Pío García Escudero, a qui resta credibilitat, perquè admetre-la «significaria» no només confessar la pràctica irregular de la «formació política a què pertanyen o han pertangut», sinó també «reconèixer haver rebut (...) pagaments opacs per a la hisenda pública, que si bé no són delictius, podrien ser mereixedors d’un rebuig social».