Anàlisi

Allò de Yolanda

  • La principal barrera que té la vicepresidenta segona és la unió d’un espai que s’ha anat atomitzant amb cada escissió i cada crisi

Allò de Yolanda
3
Es llegeix en minuts
Verónica Fumanal Callau
Verónica Fumanal Callau

Especialista en comunicació política

ver +

Aclamada com poques al Congrés de Comissions Obreres que va reelegir Unai Sordo celebrat aquest cap de setmana, la vicepresidenta Yolanda Díaz s’està convertint en el referent més sòlid a l’esquerra del PSOE. Una dona gairebé desconeguda pel gran públic fins que va ser nomenada vicepresidenta i que, amb la capacitat que té per llaurar acords a la taula del diàleg social, les seves respostes ponderades però contundents a Teodoro García Egea i la seva gran expressivitat facial han aconseguit connectar amb l’electorat fins a escalar al pòdium dels líders més ben valorats. Però compte, que Julio Anguita també era el més ben valorat. De fet, va encunyar una expressió que va quedar per a la història: «Estimeu-me menys i voteu-me més».

Amb l’espai de la dreta en via de consolidació (creixement del PP, consolidació de Vox i enfonsament de Ciutadans), la incògnita del pròxim cicle electoral se centra en l’esquerra, més especialment, en l’esquerra de l’esquerra. El lideratge de l’espai està clar. Ningú com Yolanda Díaz, que compta amb dos dels aspectes fonamentals d’una candidatura competitiva: el nivell de coneixement i la valoració. No obstant, el que no està tan clar és com i amb qui. La principal barrera que té la seva candidatura és la unió d’un espai que s’ha anat atomitzant amb cada escissió, amb cada crisi... I des que es va fundar l’espai morat no han sigut poques.

La presència d’Unides Podem en el Govern amaga la seva principal debilitat: la falta d’un partit sòlid i estructurat territorialment, el factor clau per entendre que els partits tradicionals aguantessin l’envit dels nous. La imatge de Yolanda Díaz també supleix les carències de l’organització que li ha permès ser ministra, però s’ha de recordar que ni ella mateixa se’n fa càrrec. Així ho ha demostrat en diversos lletjos que van des de la seva afiliació al Partit Comunista fins a la seva absència al congrés de Podem que va aixecar Ione Belarra. Llavors, ¿amb qui? Perquè es digui plataforma, front ampli o agrupació d’electors, el lideratge de Yolanda necessita alguna cosa on recolzar-se. Perquè, com bé diu la teoria, el lideratge és un fenomen estrictament grupal.

Notícies relacionades

Com va avançar EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, Ada Colau, Teresa Rodríguez i altres líders regionals estarien disposades a aixecar Díaz com a candidata d’un espai comú. No obstant, la primera oportunitat que hi ha per intentar formar-lo serà, amb tota probabilitat, Andalusia, on les tremolors electorals augmenten cada dia. Pot ser que la discreció sigui tan absoluta que s’estigui coent una candidatura a l’esquerra del PSOE de Juan Espadas i no ens n’estiguem assabentant. Però, si és el que sembla, Yolanda Díaz està renunciant a armar una candidatura que posi ordre al ‘tutti-frutti’ de sigles a la comunitat autònoma més poblada d’Espanya, i la que marcarà de forma definitiva, potser més que les eleccions de Madrid, el pròxim cicle electoral espanyol.

Iñigo Errejón es va adonar a temps que si es conformava creant el partit d’Errejón estaria condemnant el seu projecte a la caducitat de la seva carrera. Per evitar-ho, va potenciar Mónica García, que ja té la seva pròpia carrera i enforteix la marca Més Madrid. Yolanda no té ni el partit de Yolanda. Els seus impulsors tenen una idea romàntica d’aquells que no veuen en la unió de l’esquerra la utopia dels somnis impossibles. ¿És possible generar aquesta plataforma electoral en dos anys? En política no hi ha res impossible, però perquè l’efímer no es converteixi en el principal enemic de la política, cal pensar en els aspectes que fan d’una candidatura una cosa sòlida: l’estructura, la infraestructura i la superestructura. Per això acaben de celebrar el seu congrés els de CCOO.