Perdó

Pocs dies després, ‘el Prenda’ de ‘La manada’, que va violar juntament amb els seus col·legues una dona als sanfermines, va enviar una carta pública a la seva víctima per fer el mateix, demanar-li perdó per haver-la violat, reconeixent el delicte. De cop, tots aquells que havien estat en les tertúlies defensant que ella era una pocavergonya que després d’haver-se emportat un «polvàs» ara se n’avergonyia i els havia denunciat, es van amagar en silencis eixordadors que vull pensar que ressonaven a vergonya.

Al seu dia, ja va ser el Tribunal Suprem el que va dictaminar que allò no havia sigut una gresca consentida i grupal, sinó que els violadors la van agredir de forma conscient, sense consentiment, malgrat que les circumstàncies no li permetessin dir que no, no, no, i fins al final, com li agradaria a alguna política. Demanin-li perdó. Sí, sí, a la víctima, públicament, per haver-li dit covarda i mentidera i haver-se escapat per l’escletxa mentidera de les denúncies falses, les que amb prou feines són un 0,0001% dels casos.

Víctimes sense voler-ho

No sabem si la víctima de ‘La manada’ podrà perdonar-lo, com sí que va fer Maixabel amb l’assassí de Juan María Jáuregui. Cap de les dues ho volien, però es van convertir en víctimes perquè altres així ho van decidir, com bé ens recorda Bollaín al seu últim film. I és que la directora va ser capaç d’explicar una complexitat social, política i emocional a través d’una pel·lícula valenta que fuig de les mirades simplistes, amb l’únic objectiu d’entendre la perspectiva d’una dona extraordinària que va saber, voler i poder empatitzar fins al punt de perdonar.

He de reconèixer que Bollaín no és la primera vegada que em desagafa per dins amb una de les seves obres. ‘Te doy mis ojos’ (2003) és una pel·lícula clau per entendre el drama de la violència masclista. Com del suposat amor es passa al terror sense solució de continuïtat, com t’allunyen de la teva família i amics fins que estàs tan desesperada que consideres que les pallisses constitueixen l’acte d’amor més desinteressat i dolorós del món. Recordo el dia que vaig veure la pel·lícula, com em va fer sentir la ràbia, la impotència i l’odi. Només un any després, el Govern de Zapatero aprovava la llei contra la violència de gènere. Aquesta pel·lícula hauria de ser d’obligat visionament a tots els instituts d’Espanya.

¿Demanar perdó en política?

Notícies relacionades

El PP vol continuar governant en diferit

Equilibris amb l’independentisme

I en aquest punt, vull reivindicar el paper del cine en la construcció d’imaginaris col·lectius, com una eina fonamental per comprendre i entendre altres realitats que ens són alienes, a través de la ficció. El 6 d’octubre passat va ser el dia del cine espanyol, una indústria compromesa amb la seva societat, valent en la denúncia i amb una professionalitat reconeguda en l’àmbit internacional.

Però aquesta columna anava de l’acte de demanar perdó i perdonar. ¿S’imaginen que això fos habitual en la política? Un s’equivoca, ha de rectificar i apareix en compareixença pública, demanant disculpes per l’error, que òbviament no ha sigut intencionat. O un altre que, en el fragor de la batalla parlamentària, se li escapa un exabrupte, un insult, una paraula que caigui malament a l’altre grup, i quan se n’adona de l’error, demana disculpes per la grolleria. La veritat, no m’ho puc imaginar, haurem de demanar als nostres creadors que ens facin una pel·lícula de ciència-ficció, per poder veure-ho amb els ulls, tot i que sigui a la gran pantalla. I per cert, perdó si no els ha agradat aquesta tribuna, potser massa personal.