Rodríguez Zapatero: «Hauríem d’anar més enllà, passar de la coexistència a la convivència»

- Deu anys després de l’anunci de final definitiu dels atemptats d’ETA, ¿està el País Basc i està Espanya com esperava que estiguessin a partir d’aquest esdeveniment?

- Sincerament, sí. Aquell missatge va canviar la història. Vam passar d’un gran sofriment a l’expectativa de la pau, i el més important és que aquests deu anys han sigut deu anys sense violència, sense escissions i confirmant que l’abandonament de la violència és per sempre.

- ¿Com li explicaria qui en aquell moment era president del Govern d’Espanya què va passar i amb quina transcendència a algú que fa deu anys tenia deu anys?

- Doncs li insistiria en dues idees. La primera, que pràcticament tots els països en la seva història han tingut moments de greu dificultat, i molts processos violents que han durat temps. Això ens va passar a nosaltres, que hi va haver un grup, uns milers de persones que tenien la violència com a instrument polític, una violència que matava, que posava bombes... I que la història de la civilització és precisament superar la barbàrie. I la segona reflexió és que els valors democràtics tenen una gran superioritat moral, que des de la convicció democràtica la societat va resistir, va patir, va defensar la no-violència. Mai, mai, el fi justifica els mitjans.

- I als que sí que teníem més edat aquell dia, ¿què ens hauria de pesar més en l’ànim, la necessitat de girar full o la de fer memòria?

- He reflexionat molt sobre aquesta qüestió, que ens planteja un dilema important. Potser en l’únic que podem ser unànimes és en la memòria de les víctimes i de les seves famílies, recordar-les, honrar-les, ser solidaris. Aquests deu anys han sigut de coexistència pacífica i hauríem d’obrir una etapa que anés més enllà, de la coexistència pacífica a la convivència, una convivència més activa. I potser d’aquí uns anys més podem parlar d’aquesta paraula que és tan potent: «reconciliació». Però queden anys per a això.

- ¿Des de quan sabia que ETA comunicaria el final?

- L’anunci va ser el 20 d’octubre. De l’anunci nosaltres teníem uns primers missatges que això podria produir-se entorn del mes de juliol, agost... Al setembre, ja en teníem una gairebé confirmació. I, una setmana abans del comunicat, una confirmació definitiva.

- ¿Què li va passar pel cap quan va veure el comunicat d’ETA?

- Vaig esperar la notícia en soledat, mirant en un portàtil en què tenia connectat el diari Gara, esperant el comunicat. Sabia que arribaria, però l’ansietat em feia estar molt pendent, segon a segon. Quan vaig veure el comunicat, el seu contingut i que era el que esperava, l’abandonament definitiu, va ser el moment de més emoció en tota la meva vida política. Vaig pensar que l’esforç de tots havia acabat en aquestes tres lletres, pau, una paraula que ho pot tot. Aquí vaig donar per justificada tota la meva trajectòria política.

- Estava sol en un despatx de La Moncloa.

- Sí, vaig decidir estar sol. I quan el comunicat es va produir vaig tenir uns minuts de reflexió, d’interioritzar-lo, de decidir-me a fer unes trucades... Després ja sí, vaig estar reunit amb el meu gabinet, amb la gent de l’equip de Moncloa i amb la meva família. És una tarda que tinc gravada minut a minut.

- ¿A qui van ser aquestes primeres trucades?

- A Alfredo Pérez Rubalcaba, a Eduardo Madina i al meu pare.

- ¿I què li va dir el seu pare?

- Estava molt emocionat també. Em va transmetre la seva felicitació més íntima. A la meva família la pau i la reconciliació formen part del llegat que vaig rebre.

- ¿Quant temps va ser un perill real que es produís una escissió d’ETA que volgués continuar matant?– Aquesta va ser una de les qüestions més decisives. En les organitzacions terroristes no és el comú que es produeixi una decisió unànime i que es tradueixi en unanimitat d’acció. Quan es produeix la consulta al món que recolzava la violència, el que transmetien els qui estaven per abandonar la violència era que això seria unànime, que no hi hauria escissions i que seria per sempre. De moment, aquests deu primers anys ha sigut cert.

- Deu anys després, ¿el continuen assaltant a la memòria moments tràgics?

- Hi ha tres moments per a mi personalment molt marcats. Jo diria que gairebé tots els dies de la meva vida d’expresident reapareix en la meva memòria algun moment de la lluita contra el terrorisme. És una cosa que tinc molt interioritzada. L’atemptat de Miguel Ángel Blanco em va produir un impacte personal molt fort. L’atemptat de la T4 també, pel moment en què es produïa i la manera tan tràgica de la pèrdua de la vida de dos joves equatorians. I també em va produir un gran impacte, del qual em va costar recuperar-me, l’assassinat de dos guàrdies civils a Cap Breton, un matí de dissabte fred, que recordo viatjant a França, parlant amb els joves companys dels dos que havien sigut tirotejats per l’esquena.

- Després de l’anunci d’ETA va tenir vostè recolzament de l’oposició. Mariano Rajoy va declarar que a aquest final s’havia arribat sense cap concessió. ¿Era tot el recolzament que esperava?

- He de dir que sí. El que no havia tingut abans es va produir en el moment transcendental. Vaig informar Rajoy, en aquell moment líder de l’oposició, dies abans...

- ¿I què li va explicar?

- Li vaig dir que venia aquest anunci amb tota probabilitat, que era definitiu, que era creïble i que no hi havia cap preu polític, cap contraprestació. Escoltant la declaració del 20 d’octubre de Mariano Rajoy és evident que va creure les meves paraules. Això jo crec que va ser molt positiu.

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

- ¿Veurem aviat un govern PSE-Bildu a Euskadi?

- Tinc la impressió que això portaria temps, si és que algun dia es produeix. Van ser 50 anys de molt dolor, de molt drama. Hem passat els deu primers de superació. Veurem què ens ofereix aquesta nova dècada. Tant de bo sigui un altre avenç en la recuperació dels millors valors, i en el record col·lectiu de les víctimes i en la millora de la convivència... Jo crec que falta temps.