JOC DE TRONS

El que podem aprendre de la tolerància amb ‘Barto’

3
Es llegeix en minuts
El que podem aprendre de la tolerància amb ‘Barto’

Aquest diumenge, el FC Barcelona s’esbudellarà davant els seus socis en una assemblea catàrtica en què la junta de Joan Laporta intentarà demostrar que els seus dos antecessors-successors, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, van arruïnar un club que va deixar a dalt de tot, esportivament i econòmicament. El subtext del discurs de Laporta serà que van prendre les seves decisions guiats pel rancor i l’enveja. El mateix van estar dient els al·ludits quan el van succeir i van intentar processar-lo. Conclusió: la polarització no es manifesta quan dues faccions deixen de parlar-se, sinó quan actuen per un simple principi d’acció i reacció, sense tenir en compte ni la realitat ni els mateixos interessos. I la polarització és letal quan elimina tot rastre d’autocrítica dins de cada facció. Ha passat al Barça i... a la política.

La tolerància amb els desvaris de ‘Barto’

Molts socis, i alguns lectors, ens retreuen als periodistes que vam ser molt tolerants amb Bartomeu, àlies ‘Barto’, durant la seva presidència, en què va malgastar els ingressos generats per Messi, un jugador el fitxatge del qual no va costar un euro en operacions ruïnoses, com la compravenda de Neymar i l’arribada de Coutinho, Dembelé o Griezmann. Barto va fitxar malament però, sobretot, es va equivocar equiparant el salari de jugadors que no van demostrar la seva vàlua al de Messi, que generava la major part dels ingressos i de les il·lusions del club. ‘Barto’ no va tenir més oposició que Laporta i vam caure en la trampa d’acceptar que criticar-lo era afavorir un expresident que, a més, havia saltat des del club a l’arena política. Va ser un error d’aquests que ens mina el més preuat que tenim, la credibilitat. I prové d’instal·lar-nos en trinxeres construïdes des de la política.

Notícies relacionades

La falta d’autocrítica mina les forces polítiques


Destacats dirigents independentistes que han passat de l’activisme a la política sota la capa de Carles Puigdemont no dubten ni un moment a atribuir qualsevol problema judicial que tenen, estigui vinculat o no a l’acció política, a la presumpta persecució de l’Estat. Amb la mateixa lògica, destacats líders socials o econòmics no independentistes no dubten a atribuir a la persecució del procés qualsevol ensopegada que tenen. I amb la mateixa lògica, els partidaris d’uns i d’altres els perdonen els excessos per a, presumptament, no donar ales a l’altra facció. Aquesta dinàmica quan es perpetua en el temps resulta letal per a les institucions. Recordem ara com la tolerància amb Jordi Pujol pel seu nacionalisme o pel seu compromís amb les elits econòmiques li va permetre ocultar alguna cosa més que males pràctiques. Ha passat també a Espanya amb la monarquia, a la qual se li ha perdonat tot per no afavorir el republicanisme. I així han anat les coses.


Errors estratègics a Barcelona

Una certa elit barcelonina va arribar en el seu moment a la conclusió que Rosell, primer, i Barto, després, eren el millor antídot perquè l’independentisme no continués controlant el Barça. Que l’equip jugués a porta tancada, però jugués, la tarda de l’1-O i no se sumés a la defensa del referèndum es va veure com el gran triomf d’aquesta estratègia. Però el preu ha sigut haver de contemplar en silenci com la mediocritat enfonsava un dels principals actius de la ciutat. Una cosa similar explica per què Manuel Valls va permetre a cost zero que Ada Colau continués a l’alcaldia construint un model de ciutat als antípodes del que els mecenes i els votants de l’exprimer ministre francès volien. Potser el cas més palmari d’aquesta dinàmica és l’aliança política que tenen des del 2015 l’espai polític de Junts i la CUP que, en algunes ocasions, fins i tot no dubten a fer la pinça a Esquerra en temes com la taula de diàleg. En algun moment caldrà dir que totes elles són dinàmiques perverses i que condueixen a la decadència tant o més que la unilateralitat o la fuga d’empreses. Els espais i els lideratges polítics no poden construir-se només per oposició a l’adversari ni poden perdonar els errors propis simplement per no afavorir-lo. Aquest tipus de ceguesa condueix a l’autoritarisme.