El valor de les emocions a l’àgora pública

¿El líder pot plorar?

  • Les llàgrimes de Colau davant les esbroncades rebudes a Gràcia reobren el debat sobre els sentiments en la política

  • Psicòlegs, politòlegs i activistes en salut mental entreveuen un nou lideratge humanitzat i emocional.

5
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

El neuròleg portuguès António Damásio va capgirar la idea que les millors decisions són les que prenen amb la part més racional del cervell, el còrtex prefrontal. Damásio va demostrar que les emocions filtren el coneixement i que quan es decideix utilitzant el cervell límbic, el més emocional, es decideix millor. La revolució ha impregnat tots els escenaris. No obstant, cada vegada que un o una dirigent, com en el recent cas de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es posa a plorar en públic, s’activa una certa polèmica.

La mateixa alcaldessa Colau confessa: «Alguns dels meus assessors m’han intentat dir ‘Ada, sisplau, no ploris’. I jo els he dit que no ho puc evitar, què vols que hi faci». Ella reivindica les emocions, també en política: «He escoltat que ‘has de venir plorada de casa’, que no ‘et nego les llàgrimes, però en privat’. ¡Al contrari! Que es deixi a casa la insensibilitat i el sectarisme, que arribi l’empatia a la plaça pública. Soc d’una família de dones, a casa és normal plorar d’alegria, de tristesa...som humans. El que seria preocupant és que cada dia ploris i no et vegis amb forces de fer front a la realitat, això és que tens un problema de salut mental, que ens pot passar a tots i és important buscar ajuda».

«Alguns dels meus assessors em diuen ‘Ada, no ploris’. no ho puc evitar, ¡deixem a casa la insensibilitat!»

Ada Colau

Alcaldessa de Barcelona

«Sense emoció no hi ha comunicació»

Entre els politòlegs, ja és una afirmació innegable que expressar les emocions és una necessitat, en política, per transmetre, comunicar, arribar al públic. Ho ha analitzat Toni Aira al seu llibre ‘La política de les emocions’, en què cita Damásio i certifica que «o emociones per generar tensió en el públic i despertar-lo de la indiferència, o tens un problema» i creu que la clau rau en la dosi d’emoció justa. «En la sobredosi cauen els populistes, llavors arriba la sospita de la teatralització», diu.

Antoni Gutiérrez-Rubí, expert en comunicació, ha remarcat el valor de les llàgrimes de l’expresident Barack Obama, davant una matança d’estudiants als Estats Units. Però ha afegit un factor: l’emoció ha d’anar acompanyada d’acció «Les llàgrimes d’Obama el dignifiquen. Però la seva paràlisi política l’acusa. I, sent com és sincer, això l’ha de mortificar. Les llàgrimes de dolor poden ser, també, d’impotència i incapacitat», diu.

Salvant totes les distàncies, és el cas de Quim Torra, que ha mirat de donar càrrega política a les llàgrimes que va abocar durant el seu confinament, durant el qual va demanar ajuda psicològica. Així ho va revelar en un recent i controvertit llibre. En el seu entorn remarquen que aquest missatge té a veure amb una voluntat de Torra de mostrar la seva impotència en vista dels límits de l’autonomia de Catalunya. Això sí, les llàgrimes de Torra sempre es van vessar en privat, remarquen.

Expressar les emocions és aire fresc en el panorama polític, perquè ens mostra la persona

Joan Gómez, psicòleg

¿Es pot fingir?

Des del punt de vista psicològic, no hi ha dubte: plorar és una expressió sana. «És un símptoma de salut, per descomptat. No li posaria etiqueta de bo o dolent, és saludable. Hi ha estructures caracterials més emocionals que d’altres. Que algú no plori mai és una cosa que parla d’ell, que està molt contingut emocionalment per ocupar el rol que ocupa», afirma el psicòleg Joan Gómez. ¿Es pot fingir? ¿Es pot provocar? «Quan no és genuí, no funcionarà», diu Gómez. Aquest professional té clar que casos com el de Colau són «aire fresc en el panorama polític, perquè ens mostren la persona» i està convençut que a l’equip de recolzament d’un o una líder també hi hauria d’haver el recolzament psicològic.

«L’estigma en salut mental sembra la idea que ‘d’això no se’n parla, això es queda a casa’. Hi ha una visió preconcebuda –que està canviant– però encara molt introduïda en l’àmbit laboral, que plorar o emocionar-se és mostrar debilitat: però que un líder polític o un cap plori o mostri una emoció no està renyit amb ser millor o pitjor professional, és més, les empreses cada vegada més cuiden la salut mental perquè augmenta la productivitat. No només ho fan per posar-se la medalla. És que funciona, la gent rendeix més, hi ha menys baixes, menys presentisme, i pots captar i retenir talent perquè aniràs abans a una empresa que cuida la gent», diu Carlos Alcoba, responsable del projecte laboral de l’entitat Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental.

Les empreses cada vegada més cuiden la salut mental, perquè augmenta la productivitat

Carlos Alcoba, Obertament

El factor de gènere

Notícies relacionades

Una altra cosa és quan l’emoció es considera excessiva. Fins i tot al si del Govern de Torra es va valorar negativament que la llavors consellera de Salut, Alba Vergés, s’emocionés a l’anunciar el confinament a la seva comarca, una cosa que afectava la seva família directa. L’expressió catalana ‘ploramiques’ s’ha utilitzat en aquest i altres casos. Per a Colau, hi ha un factor de gènere afegit en aquest debat: «Quan els homes ploren se’ls diu que són sensibles, bons pares, tendres...en canvi, que una dona política plori està mal vist». Això sí, Colau retreu a Soraya Sáez de Santamaría que s’emocionés quan va anunciar un pla de vivenda. «El problema en aquest cas no era el plor, era el teatre, ¡quina interpretació!». La batalla ideològica sembla que en aquest cas passa per sobre de la reivindicació de les emocions. «Patètica sobreactuació», va titular un mitjà digital d’esquerres sobre Santamaría.

«Per fi podem parlar de les emocions, no només perquè la pandèmia ha visualitzat l’elefant, sinó per la nova onada de feminisme; hi ha una combinació que fa que les cures, la gestió emocional, i expressar altres tipus de masculinitat i de lideratge convergeixin», afirma Alcoba en positiu.