L’endimoniada investidura

Les altres negociacions agòniques del procés

  • L’independentisme ha convertit els acords al límit de la botzina en la manera de fer política

Les altres negociacions agòniques del procés

Twitter

4
Es llegeix en minuts
Daniel G. Sastre
Daniel G. Sastre

Periodista

Especialista en política catalana i espanyola

Ubicada/t a Barcelona

ver +

ERC, JxCat i la CUP encaren els últims dies abans del debat d’investidura sense un acord tancat. El procés, fèrtil a l’aportació semàntica al debat públic –allà hi ha conceptes com la «jugada mestra» o el «mandat democràtic»–, s’ha caracteritzat també per les negociacions al límit de la botzina dels partits independentistes en gairebé tots els moments crucials. Aquestes ganes d’esgotar les situacions fins a l’últim minut, que contribueix a donar a la política una aparença d’espectacle més pròpia de la ficció, viu un auge innegable des que Artur Mas es va convertir en president de la Generalitat.

El 9-N mutant

En un pròleg del que seria la seva relació els anys següents, Mas i Oriol Junqueras ja van negociar fins a l’extenuació l’acord de legislatura després de les eleccions catalanes del 2012, que van anomenar «pacte d’estabilitat parlamentària». En aquelles converses –eren altres temps, ara s’ha girat la truita–, els republicans es van entossudir a posar data a una votació sobre la independència, que s’havia de celebrar el 2014. Quan va arribar aquell any, Mas ja va esgotar fins al límit per polir l’enunciat de la pregunta doble que va acabar conjuminant, i va proposar el 9 de novembre per a la consulta. Però les advertències del Tribunal Constitucional van fer efecte en el llavors president, que va canviar la denominació de «consulta» per la de «procés participatiu». L’enuig d’ERC va ser majúscul, però va acabar implicant-se en la votació.

La creació de Junts pel Sí

Després del 9-N, un èxit d’imatge per a Mas, el llavors president va presentar en públic el seu pla de convocar unes eleccions «plebiscitàries» amb una llista unitària independentista. No va convèncer la CUP, que es va presentar als comicis del 27-S del 2015 amb una candidatura pròpia, però sí que va torçar el braç de Junqueras després de vuit mesos de negociacions. En aquell temps es va trencar CiU. Junts pel Sí, que no va aconseguir la majoria absoluta.

El «pas al costat» de Mas

Després de les eleccions del 2015, i durant dos mesos, la CUP es va convertir en el centre de totes les mirades a Catalunya. Mas va estar cortejant durant setmanes els 10 diputats anticapitalistes, però no hi va haver manera de convèncer-los que facilitessin la seva investidura. «Torni dijous», li va dir al candidat a president el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, en la primera votació. En la segona, li va donar un «no tranquil». Res va servir, ni tan sols la proposta d’una «presidència coral», en què també hi hauria Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté. Després de l’històric empat a 1.515 vots en l’assemblea de la CUP a Sabadell, els antisistema van rebutjar definitivament investir Mas (després es vantarien d’haver-lo enviat a «la paperera de la història»). Quan tot estava preparat per repetir les eleccions, el líder de Convergència va fer un «pas al costat» i va cedir el testimoni a Carles Puigdemont, llavors alcalde de Girona.

Els preparatius de l’1-O

Puigdemont va demostrar de seguida que havia heretat el gust per les negociacions in extremis del seu mentor. La CUP va tombar els Pressupostos de la Generalitat del 2016 i, el president va convocar una qüestió de confiança que va superar prometent que celebraria un referèndum d’independència el 2017, amb acord del Govern o sense. La votació i el seu format van estar en suspens fins a l’últim dia per les pressions de la justícia. L’ANC, per exemple, havia proposat que si no es podia entrar a les escoles es formessin llargues cues que servissin com a imatge internacional de la determinació independentista.

La DUI del 27 d’octubre del 2017

Mentre fins l’1-O les forces sobiranistes van actuar coordinades entorn d’un objectiu, en els dies posteriors fins a la declaració d’independència frustrada va manar la improvisació. Primer,m Puigdemont va deixar «en suspens» la declaració el 10 d’octubre; després, es va convèncer de convocar eleccions per tornar després a canviar d’opinió i portar finalment el text al Parlament. En les jornades prèvies, es van viure moments molt tensos i les acusacions entre ERC i la postconvergència van arribar a nivells mai vistos. Després, amb l’argamassa dels empresonaments posteriors a la DUI, van tornar a pactar el nou Govern.

La investidura frustrada de Puigdemont

Puigdemont va guanyar contra pronòstic les eleccions del 21-D del 2017, convocades per Rajoy en virtut de l’article 155 de la Constitució. El dia triat per al seu debat d’investidura era el 30 de gener del 2018, però la sessió no va arribar a començar. El Tribunal Constitucional havia advertit que no es podia investir a distància Puigdemont, ja instal·lat a Bèlgica. I el president del Parlament, Roger Torrent, va decidir no posar en risc penal la Mesa. Junts per Catalunya encara no l’hi ha perdonat.