Revelacions sobre el 23-F quaranta anys després

Juan Rando, exagent del CESID: «Brindaven amb cava i pastissets cridant: “¡Visca Espanya!”»

  • Records de l’espia que va descobrir la implicació del seu servei en el cop i que va rebre atemptats per explicar-ho

Juan Rando, exagent del CESID: «Brindaven amb cava i pastissets cridant: “¡Visca Espanya!”»
Es llegeix en minuts

El febrer del 1981, reclutat pel Centre Superior de la Informació de la Defensa (CESID), Juan Rando era un jove brigada d’Infanteria amb un currículum poc comú: diploma per a comandament d’Operacions Especials, bussejador de l’Armada i instructor de cursos de desactivació d’explosius per a la Policia i la Guàrdia Civil.

Quan va superar les proves d’ingrés, li havien ofert entrar a l’Agrupació Operativa de Missions Especials (AOME), la joia del CESID i, allà, el comandament de la Secció Especial d’Agents, «set homes preparats per intervenir en situacions límit», explica avui. Després el destinarien en la lluita antiterrorista a França, i en destinacions internacionals a Europa, Amèrica, l’Àfrica i Àsia, però el cop el va enxampar a Madrid, en ple centre de la tempesta.

«L’AOME era una unitat de treball caracteritzada per la no-violència. Però el meu grup era necessari perquè teníem un marasme de terrorisme d’ETA, FRAP, GRAPO..., i, a més, grups de fora, com els palestins, Hamàs, i gent del GRU, del KGB, del servei búlgar, l’albanès, els més sanguinaris del món. Nosaltres estàvem per actuar quan un equip de l’AOME estigués en una situació que estigués a punt d’escapar-se-li de les mans», explica.

Rando es va retirar de comandant i avui exerceix d’advocat penalista a Madrid, portant casos complexos a Espanya i el Magrib, en què aporta part del que va aprendre en els serveis d’intel·ligència. Des del seu despatx recorda la tremenda jornada de fa 40 anys.

Aquell matí «va ser anodí, sense res de particular –relata–, però al migdia el segon cap de l’AOME (capità Francisco García Almenta, dependent del comandant José Luis Cortina Prieto) em va dir que dinés aviat, que aquella tarda em quedés allà en espera d’ordres. Vaig entendre que teníem alguna operació en marxa que ens podia necessitar».

Rando es va quedar al seu xalet, al carrer Cardenal Herrera Oria de Madrid, un dels tres en què tenien bases els grups operatius de l’AOME. En un altre hi havia el llavors capità Diego Camacho, que també ha explicat els seus records a EL PERIÓDICO en aquest 40è aniversari del cop, i en un tercer el capità R.R., que va entrar amb Camacho al Congrés segrestat.

- ¿Com veien els agents del CESID el que estava passant a Espanya?

- Els atemptats preocupaven molt, però per la situació política jo no veia una sensació d’emprenyament general, ni per la tasca del Govern, ni tampoc per la legalització del PCE...

- ¿No hi havia entre els agents del CESID una sensació que Espanya estava en perill?

- En absolut. No dic els comandaments, Cortina, el seu segon i d’altres. Nosaltres estàvem en la voràgine diària, en què fèiem moltes hores. La nostra preocupació era fer la feina, plegar i marxar a casa.

- ¿Què va fer quan li van donar l’ordre de preparar-se?

- Dels set que formàvem l’equip només hi érem el meu ajudant i jo.

Vaig revisar el meu armament, una escopeta retallada, un subfusell HK, una pistola i un revòlver, i vaig dir al meu ajudant que estàvem alertats, que revisés el seu armament i es dotés de munició. I vam començar a esperar ordres que poguessin arribar, pensant que ens podrien trucar per ajudar algun equip que estigués en perill. Vaig veure un sergent de la Guàrdia Civil, Miguel Sales, que estava escoltant una ràdio...

- Sentiria en directe l’entrada de Tejero al Congrés...

- En aquell moment s’aixeca, es treu els auriculars i puja a la planta de dalt, on eren Cortina i el seu segon, i un moment després baixa i diu: “Hi ha hagut un tiroteig al Congrés”». Devien ser dos quarts de set del vespre...

- ¿I què va passar?

- Li vaig dir al meu ajudant que no em perdés de vista. Passades les set va arribar el cap Rafael Monge, que era segon a la meva secció. Venia suant. Va entrar per la porta molt inquiet, va mirar a un banda, a una altra, i va pujar al pis de dalt. I al cap de poca estona baixa García Almenta amb ell i em diu: «Porti vostè sol el caporal a l’escola [el centre de formació de l’AOME, en un altre xalet de Madrid], que ha de recollir material». No hi havia gaire distància. Ens en vam anar en un R7. Monge estava molt nerviós, tremolava, mig plorava. Era patètic; anava desmanegat; suava a raig. I pel que havíem sentit que havien assaltat el Congrés, vaig començar a interrogar-lo suaument. I es va ensorrar.

- ¿Què li va dir?

-

Que al Congrés hi devia haver hagut molta sang. L’havia espantat que ell i els guàrdies del seu equip havien sentit els trets a l’interior. Rafael –li dèiem Rafaelillo– era bastant covard, i allò era una situació clarament il·legal que se li escapava de les mans. Ell i els seus guàrdies, agents del CESID, que havien estat guiant els autobusos de guàrdies civils de Trànsit al Congrés, se’n van anar i van deixar allà els cotxes del servei amb matrícules falses, emissores... S’havien deixat els cotxes dins del perímetre que va muntar la Policia Nacional.

- ¿Va ajudar Monge a recuperar els cotxes?

- No. A mi em van ordenar després fer un volt pels voltants de la Zarzuela i El Pardo, per veure que tot estigués tranquil. I de nit em van ordenar anar a veure com estava l’ambient a la Guàrdia Civil, així que me’n vaig anar a la direcció general, al carrer Guzmán el Bueno, i per a sorpresa meva els sentinelles no em van fer ni punyeter cas a l’arribar. Jo vaig arribar fins a la porta mateixa del director, i la porta de la sala de l’Estat Major. Ho vaig recórrer tot sense que ningú em detingués, malgrat que anava de paisà.

- ¿I quin ambient hi havia?

- Un nerviosisme absolut. Guàrdies, sotsoficials i oficials corrien d’una banda a l’altra, sense sentit crec jo. Vaig tornar per reportar, però a ningú li interessava el que jo podia explicar. Va ser llavors quan vaig cridar al capità Camacho i li vaig explicar el que havia vist i el que havia passat amb Monge.

- La confessió de Monge...

- En realitat no era una confessió. És que es va ensorrar i m’ho va explicar. No oblidem que jo era el seu cap. De tots els membres del CESID, l’únic testimoni de primera mà amb què va poder comptar el fiscal era el meu. Però al jutge d’instrucció el van canviar, i al del plenari també, perquè no es doblegaven a manipular el que sabien. El meu testimoni donava la clau del vincle entre el CESID i els assaltants del Congrés.

- I amb homes com Monge o Sales...

- Monge, quan va sortir del servei, es va incorporar a una unitat comuna i el van premiar arribant a tinent coronel; jo no he vist cap altre cas igual en algú procedent de tropa. La seva missió, portar els autobusos que havien agafat per transportar els guàrdies civils al Congrés, era de gran importància: havia d’aconseguir que tots els autobusos arribessin alhora en una tarda de dilluns plujosa, perquè no podia ser que arribés un autobús abans que un altre i ho veiés la Policia. I Sales em semblava un home molt perillós; de tots

els meus companys, el que més. Era de la confiança total de Cortina i de García Almenta. Era un dels que més experiència tenia en la unitat, i s’emmotllava perfectament a l’esperit de Cortina i García Almenta. S’encarregava d’adoctrinar-nos amb els llibres del japonès Yukio Mishima, feixista que es va suïcidar. Era el que ens feia les lectures de meditació.

- ¿Lectures de meditació?

-Sí. Cortina va pensar a fer una cosa periòdicament que de broma n’hi dèiem «exercicis espirituals», i que incloïen lectures de Yukio Mishima i el seu camí del Bushido [el cavaller armat]. Cortina tenia frases grandiloqüents, eslògans de Mishima com que la mort és accessòria, coses sobre el deure, la pàtria... Deia que érem un orde de cavalleria, que érem una aliança sagrada. Eren frases que va haver de fer servir amb mi, perquè veia per on me n’anava jo.

- ¿Com va passar la nit del 23 de febrer?

A les dues o les tres de la matinada ens van ordenar a tots que ens en anéssim a casa, i això vam fer. Ja després vaig parlar amb Camacho, i li vaig explicar de forma més detallada el que sabia, i ell va demanar audiència a Javier Calderón, que era el secretari general del servei. I l’hi va explicar tot. I llavors Cortina va començar a trucar-me i trucar-me. La meva dona em va dir: «El teu cap t’ha trucat almenys 15 vegades». Jo no hi contactava, fins que l’endemà vaig parlar amb ell, perquè tampoc volia significar-me com a hostil a tot allò. Quan per fi vaig trucar a Cortina, em va dir que tenia ordres per a mi, i que m’esperava a dos quarts de dues de la matinada al parc Berlín de Madrid, i que hi anés sol. Jo li vaig dir: «Per descomptat, allà seré», però al parc Berlín, un lloc boscós, desordenat, amb molta vegetació, jo no pensava anar-hi a la una de la matinada, perquè vaig entendre que no en sortiria viu. L’endemà em va continuar trucant, i em va proposar una entrevista en un lloc públic i una hora freqüentada: l’Hotel Cusco, a esmorzar a les 9.30 h. I allà hi vaig anar, i allà em va dir que es comprometia que tingués una carrera fulgurant al servei i a fer-me ric. I em demanava que fos lleial, lleial, no feia més que repetir-ho, lleial..., lleial a ell, és clar.

- A la base no era tot inquietud, ¿no?

- No. Al cap de poc de baixar Sales i dir que hi havia hagut un tiroteig al Congrés, que era la Guàrdia Civil i que hi hauria canvis, algú va treure de la cuina pastissets i cava, i es van posar a brindar cridant: «¡Visca Espanya!». Allà érem uns trenta, molts que no estàvem en el secret, entre els quals, un grup de manyans [els agents que obren portes de vivendes, cotxes o caixes de seguretat], que tenien els ulls oberts com unes taronges, com jo. Jo sentia un desassossec enorme; em venien ganes de sortir corrents.

- ¿Què va passar després de l’esmorzar de l’Hotel Cusco?

- Jo allà li vaig dir que no es preocupés, que no tindria problemes amb mi..., i ell em deia: «Sí, sí»... Però m’estaven seguint, i van veure que dies després em vaig entrevistar amb el tinent coronel Santiago Bastos Noreña, cap d’Involució del servei [l’àrea que investigava el colpisme a les Forces Armades]. Jo ja no dormia a casa. Quan vaig anar a la feina després de diversos dies de faltar sense excusa i després de veure Bastos, em vaig trobar amb un ambient d’hostilitat absolut. I després van començar els atemptats.

- ¿Com van ser els atemptats?

- Primer van ser amenaces. García Almenta em deia que em farien saltar pels aires, que no em cregués gaire segur amb els

explosius. Després em van serrar els radis d’una roda de la moto. Vaig enganxar un petit forat al sortir del garatge de casa meva i em va caure la moto. Jo acostumava a anar a 120 per l’autopista, però aquella vegada em va caure allà, per fortuna. Vaig mirar la roda, i me n’havien serrat diversos radis. En una altra ocasió, com que jo sempre eludia els seguiments amb la moto, me la van destrossar. I ja després van intentar segrestar-me.

- ¿Segrest?

- Era un diumenge de març, aviat. El meu veí de replà, en un pis de Móstoles, va trucar a la meva porta. Em va dir: «Jo no sé a què et dediques tu, però estic veient coses estranyes al carrer». Li vaig donar les gràcies i vaig mirar per la finestra. Hi havia diversos cotxes, gent amb equip de ràdio, un desplegament. Des de la meva terrassa vaig anar saltant a una altra, i a una altra. I així vaig poder marxar. Crec que l’objectiu era apartar-me, perquè no hi hagués cap testimoni directe.

- ¿Quan acaba, realment, el cop del 23 de febrer?

- El cop es va produir el 1981, després va venir el judici, la sentència, i després comencen a aparèixer moltes llacunes en el guió que va donar per bo el tribunal. I el 1996, per a sorpresa de tots, Calderón és nomenat director del CESID, quan ell optava a la capitania general de Catalunya. Aznar va anar a la Zarzuela a comunicar el seu nou govern, i va sortir amb un sol canvi en la seva llista: el cap del centre. I allà és on de veritat acaba el cop, perquè Calderón ens expulsa als que havíem revelat la trama del 23-F, i també a la directora de l’arxiu del centre, una dona molt treballadora. En va expulsar 33, aparentant una neteja dels escàndols que havien anat enfosquint la vida del servei. Però cap de nosaltres tenia a veure amb el GAL, ni amb els experiments amb captaires, ni amb els seguiments a polítics...

- ¿Per què creu que el Rei va canviar el nom que portava Aznar?

- Perquè Manglano [anterior director] era un monàrquic recalcitrant, i creia que podia posar portes al camp i aconseguir que Joan Carles no fiqués tant la pota amb alguns cercles íntims.

- Vostè va ser l’agent que visita diverses vegades Manglano quan estava jubilat, apartat i s’estava morint.

- Ens trobàvem quan ell passejava... Sempre em va distingir sobre els altres. Em deia: “Home, Juan, anem a fer un vinet”, i xerràvem una estona. Aquesta era la meva relació amb el director Manglano. I quan ell estava morint-se a l’hospital, el vaig anar a visitar, és clar.

Notícies relacionades

- ¿Parlaven del 23-F?

- No, però sé que ell em va protegir d’algunes venjances.