22 set 2020

Anar al contingut

CONTRACRÒNICA

La broma infinita del procés

Torra, que va arribar al càrrec en una pancreàtica sessió d'investidura, s'acomiada dos anys després amb un discurs recitat amb veu d'opositor i amb una cançó sol·licitada

Carles Cols

La broma infinita del procés

FERRAN NADEU

‘La broma infinita’ és una novel·la inabastable de David Foster Wallace. Competeix amb l’‘Ulisses’ de James Joyce, en la divisió de llibres que un dia es comencen i després no s’acaben. Dir que el procés és a hores d’ara la broma infinita del catalanisme seria quedar-se curt. És, agafin-se, la broma infinita en versió marionetes, dit sense ànim d’ofendre el gremi dels titellaires, però és que en l’últim acte representat d’aquesta obra sense final a la vista, o sigui, en el debat de política general, a Quim Torra, diuen els pocs que han sigut dins de l’hemicicle, se li veien els fils que el subjectaven. Després els dic quin ha sigut, en una humil opinió, el clímax de la intervenció del president. Només els avanço que ha sigut maragallià.

De ‘La broma infinita’, de David Foster Wallace, es diu que és inabastable. Més de 1.000 pàgines. Ara imaginin-la representada amb marionetes. ¡Uf!

Abans, una curiositat i una fe d’errors. La trama de ‘La broma infinita’ no pot ser resumida aquí. Són més de 1.000 pàgines, bastants més en segons quine edició impresa, i centenars d’aquestes pàgines són, a més, notes a peu de pàgina. Només ressenyar aquí que part de l’acció la protagonitza, com són les coses, un irrisori grup separatista del Quebec, com se sap, mirall recurrent de l’independentisme català, cosa que té un mèrit relatiu perquè també ho han sigut abans o després Escòcia, Lituània, Montenegro, Kosovo, Eslovènia i, temps al temps, algun dia Lovely, que és com va batejar el còmic Danny Wallace el seu pis de Londres en una sèrie de programes retransmesos per la BBC i en els quals, molt seriosament, pretenia crear un estat de menys de 80 metres quadrats. No ho va aconseguir.

Segona qüestió. La fe d’errors. Fa exactament dos anys, tres mesos i 29 dies, qui això firma va escriure una pretesament predictiva crònica sobre quin futur esperava a Torra com a president de la Generalitat. Era el dia en què en una pancreàtica sessió parlamentària va ser elegit per al càrrec. L’oposició va treure de l’hemeroteca textos publicats anteriorment per Torra, ofensius fins a la nàusea, que ell va justificar amb l’excusa que eren una simple broma. Va venir a dir que ell era com Yorick –Hamlet subjecta el seu crani en el cinquè acte–, bufó a qui el príncep danès recorda com «un home de bromes infinites». Sí, la coincidència no és casual. D’allà va treure Foster Wallace el títol de la seva novel·la.

El despatx incorrupte

El cas és que aquell dia, Torra apuntava maneres i, imprudentment, es va pronosticar aquí que el nou president potser seria Anne Baxter en ‘Tot sobre Eva’, que al principi d’aquesta gran pel·lícula és una simple gran admiradora de Bette ‘Puigdemont’ Davis i al final acaba per robar-li el paper protagonista en escena. Dir allò llavors era nedar contracorrent. Es comentava als passadissos del Parlament que el despatx de Puigdemont al Palau de la Generalitat pràcticament es segellaria com la vuitena porta de Jerusalem, que el judaisme pretén obrir només quan els visiti el veritable messies, no el fals déu que idolatren els cristians.

Doncs resulta que aquests dos anys, tres mesos i 29 dies, Torra s’ha acomodat en un despatx més petitó i humil. Ha preservat el del seu predecessor per a aquell imaginat dia en què tornarà després del part de la república. Com es pot esperar menys d’un país que conserva com una relíquia la ploma amb què Artur Mas va firmar el decret de convocatòria del 9-N i, pitjor encara, atresora les sabates amb què Jordi Pujol va ser investit president el 1980.

Torra, tot i que la fe d’errors arribi amb tant retard, no és un transsumpte de ‘Tot sobre Eva’. Va ser una equivocació dir-ho. El seu personatge ha adquirit des d’aleshores un perfil molt singular, però sembla inqüestionable que mai ha actuat sense que Puigdemont mogui els fils. Ell li va fer anunciar al gener que la legislatura estava ja a les postres, perquè Esquerra se suposa que passava llavors un mal moment demoscòpic, i ell també, o sigui, Puigdemont, l’ha obligat a encarar el debat de política general sense posar fi a la legislatura i com un episodi més d’aquesta gran broma infinita del procés, que, tot s’ha de dir, ha recitat amb veu i cara d’opositor desganat.

Tampoc Carlos Carrizosa, líder de l’oposició, ha estat lluminós. Els llocs comuns de l’anomenat constitucionalisme ja no omplen platees. Ningú demana bisos. La qüestió és que la sessió, malgrat que pot haver sigut l’última de Torra, ha sigut somnífera. Però, com es va prometre al principi, ha tingut un clímax, breu, però clímax. Val més això que res.

La tempesta del 2005

Potser els semblarà una ximpleria, però Torra ha vingut a dir que l’antiga Convergència, ara PDECat, vaja, el partit en què milita Mas, una formació de la qual l’independentisme més essencialista creu que no té els bemolls d’un general Custer en l’escomesa final que aviat arribarà, té un problema i que aquest problema es diu 3%. Fa 15 anys, Pasqual Maragall ho va dir a Mas en una sessió parlamentària i la tempesta política que es va desencadenar aquell dia per poc la recull el Meteocat en els seus mapes d’isòbares i baixes pressions.

Ha semblat una cançó sol·licitada, Torra ha ajuntar en una mateixa frase les ‘paraulotes’ ‘corrupció’, ‘Convergència’ i ‘3%’

Doncs sí. Torra ha tret el tema. Ha ajuntat en una mateixa frase les ‘paraulotes’ ‘corrupció’, ‘Convergència’ i ‘3%’. Ho ha fet com a prova empírica de l’acció del seu govern per la decència política. Podia haver defensat aquesta afirmació sense donar noms, però sembla que aquest no era el propòsit del titellaire. Ha semblat una cançó sol·licitada. Mas i Puigdemont s’han enviat aquesta setmana diversos encàrrecs, tots a través de tercers. L’últim, a través de Torra i ni més ni menys que en el debat de política general. Caïnisme ‘indepe’. Qui ho havia de dir fa dos anys, tres mesos i 29 dies.

La prudència convida a no fer de nou prediccions. Amb una fe d’errors per legislatura ja n’hi ha prou. Els ‘processòlegs’ no es posen gaire d’acord com podrà Torra, si és inhabilitat per la justícia, ser el gat de Schrödinger de la política, deixar de ser president sense deixar de ser-ho, així que, per a què jugar-se-la. Només dir una cosa. Si el Tribunal Suprem així ho acorda, serà el tercer president que, en aquest segle, salta a causa dels seus problemes amb la justícia. En són molts. Com va dir en una ocasió Ramón Gómez de la Serna, tres mudances equivalen a un incendi. Infinit.