Jaime Alfonsín: el conseller de Felip VI

Ha acompanyat el Monarca en totes les seves reunions a Espanya i per tot el món i ha sigut el seu conseller en les decisions més importants de la seva vida adulta. Els que el coneixen i han treballat amb ell en destaquen la dedicació a la feina, la discreció, la serietat i l’«angoixa gairebé permanent». Prefereix córrer els riscos que suposa que el Rei tingui un perfil baix abans que exposar-lo davant els mitjans de comunicació. No va voler fer-ho quan Felip era príncep i tampoc com a monarca. Almenys, fins ara.

Després de l’abdicació, Alfonsín va ascendir i es va convertir en cap de la Casa del Rei, un càrrec amb rang de ministre que és de tot menys fàcil. «Quan treballes a la Zarzuela saps què és la màxima institució de l’Estat, la seu de la Corona i, sobretot, una família, amb tot el que això suposa», explica un antic treballador de la institució. «En un ministeri, el ministre disposa i tothom executa. El que pensi el pare del ministre no importa. Aquí sí, perquè va ser rei 39 anys», afegeix aquest exmembre de la Casa que va treballar diversos anys per a la institució.

Alfonsín, com els seus antecessors, té les seves funcions establertes en un reial decret: dirigeix tots els departaments de la Zarzuela (des de la secretaria general, de la qual depenen protocol i comunicació, fins al quart militar), formula el pressupost de la Casa, firma els contractes de la institució i també és el nexe entre la màxima institució de l’Estat i els ministeris i la Presidència del Govern. A aquests deures s’hi suma el despatx, habitualment diari, amb Felip VI. «En aquestes reunions s’aborda tot. Temes d’actualitat, l’agenda, on cal anar, on no, el contingut dels discursos... Joan Carles solia demanar opinió. De vegades s’obria un debat, altres vegades només escoltava i d’altres els portava la contrària», explica un altre antic empleat de la Zarzuela. 

I, en alguna ocasió, poques fins ara, el cap de la Casa ha exercit de portaveu del Rei. Rafael Spottorno, a qui Alfonsín va succeir en el càrrec després que dirigís el procés d’abdicació de Joan Carles, va haver de lidiar amb el ‘cas Nóos’ i va voler marcar distàncies amb Iñaki Urdangarin. Spottorno va convocar el 12 de desembre del 2011 els periodistes acreditats a una reunió a la Zarzuela en la qual va denunciar el comportament poc «exemplar» del gendre del llavors Rei. La frase va fer aixecar el cap dels redactors de les seves llibretes, sorpresos davant l’expressió. La claredat i la transparència no són habituals quan es parla de la màxima institució de l’Estat.

El parador de Joan Carles

S’ha tornat a comprovar amb la sortida de Joan Carles d’Espanya. Durant 14 dies no s’ha sabut on era. «¿A qui es vol salvar? ¿Joan Carles o Felip? ¿En què beneficiava Felip que no se sabés on era el seu pare? Si era un pacte entre pare i fill, era un mal pacte», diu un dels extreballadors.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Alfonsín va organitzar algunes reunions amb els periodistes, com la de Spottorno, el primer any del regnat de Felip VI, quan es van prendre algunes decisions per donar més transparència a la institució. Es va aprovar el codi de conducta per als empleats de la màxima institució de l’Estat, es va prohibir rebre regals cars i es va retirar el títol de duquessa de Palma a Cristina. Però, a finals del 2015, la política comunicativa es va replegar. El cost complet de la màxima institució de l’Estat, per exemple, continua sent un secret, ja que mai s’han facilitat els pressupostos desglossats per ministeris (la seguretat depèn d’Interior; el manteniment dels palaus, de Patrimoni Nacional; el parc mòbil, d’Hisenda; els avions, de Defensa...). Només es coneix la suma anual (7,8 milions) de què disposa el Monarca per als sous de la seva pròpia família, dels treballadors de la Zarzuela i les despeses corrents en béns i serveis d’aquest palau.

El repte que Alfonsín com a conseller reial té per endavant és enorme i, per la conjuntura que li ha tocat viure, pot ser que també digne de passar a la història.