Urkullu: «Puigdemont em va demanar ajuda perquè no volia arribar a la DUI»

O sigui, que segons la versió del polític basc, ell va intervenir en la crisi de Catalunya perquè l’hi va demandar Puigdemont de qui, a més, repeteix en diverses ocasions que li va fer arribar que no desitjava arribar a la declaració unilateral d’independència. Així ho manifesta al primer bloc de documentació –més de 600 pàgines– que atresora sobre aquells turbulents dies d’octubre i que ha consultat EL PERIÓDICO. ¿Coincideix això amb la versió de l’expresident? No exactament, com s’ha evidència en el seu recent llibre ‘M’explico’, de Plaza & Janés.

Intermediari

 «[Dissabte, 26 d’agost del 2017] El president ha aprofitat el dia per parlar amb tot el món [...]. També amb el ‘lehendakari’ Urkullu, amb qui no s’havia vist des del 19 de juny passat, en els actes de commemoració de l’atemptat d’Hipercor. Aquell dia Urkullu es va oferir per desencallar la situació, relata Xevi Xirgo al llibre que ha elaborat mà a mà i amb el vistiplau de Puigdemont. Són nombroses les vegades (i els ‘mails’ o missatges del mateix Urkullu) que es recullen en aquesta publicació lligada a l’excap de la Generalitat, en els quals sempre s’explica o es dona a entendre que Urkullu hi va intervenir per iniciativa pròpia, amb l’aval de Puigdemont i el «coneixement» de Mariano Rajoy.

La independència 

Pel que fa a si l’expresident volia o no arribar a proclamar la DUI, la forma i la intensitat amb què tots dos relaten, directament o indirectament l’episodi, també és diferent. «El 9 d’octubre Puigdemont em diu, amb testimonis, que l’endemà no volia procedir a la DUI al Parlament de Catalunya», apunta Urkullu en els seus textos personals. No obstant, Puigdemont, al seu llibre, contextualitza la decisió (col·legiada amb gairebé tot el seu equip de Govern) de primer proclamar la DUI per després suspendre-la perquè volia donar una oportunitat al diàleg amb el Govern. No obstant a ‘M’explico’ es detalla un sopar amb el penebista Andoni Ortuzar i Marta Pascal el 8 d’octubre, en la qual, el dirigent basc, li reclama que no es proclami la independència per evitar conseqüències nefastes i donar oportunitat a l’entesa. «No puc desconvocar el ple [de la DUI, del dia 10]. No puc i no vull», li respon textualment Puigdemont, segons ve recollit en el seu llibre. Sí que es mostra obert a suspendre-la per poder dialogar amb l’Executiu central.

El que es percep en tot cas de les lectures assossegades de les versions dels dos líders polítics, que van treballar mà a mà en aquells dies convulsos d’octubre del 2017, però que van acabar desconfiant l’un de l’altre sense embuts, és que les ulleres polítiques i personals amb què miraven els esdeveniments eren ben diferents, tot i que no pertanyien a mons ideològics antagònics. «He sentit la confusió permanent per part del president Puigdemont de tenir planificat el que sanés a fer i, alhora, manifestar que no volia procedir a la DUI». I segueix. «Que, de la mateixa manera, ho he sentit en el cas de les mesures a adoptar manifestades per part del president [Mariano] Rajoy. I igualment en el cas de Pedro Sánchez», assevera el ‘lehendakari’ en la seva documentació, consultada per aquest diari. 

«Era una farsa»

 Així mateix, en el llibre dedicat al polític català queda reflectit el moment en què comença a cansar-se de la mediació penebista..., la data concreta és dimecres, 11 d’octubre del 2017, quan s’assabenta que hi ha una reunió extraordinària del consell de ministre de Rajoy, per preparar l’aplicació d’un 155. Això, després d’haver suspès l’enrevessada declaració d’independència. Segons explica, se sent molt enganyat.  «Ho tenien planificat. Ho tenien tot planificat. Han aconseguit el que volien. Era una farsa. No hi havia cap voluntat de diàleg. No n’hi ha hagut en cap moment. Els bisbes, Urkullu, Moragas... només volien fer-nos parar. Però a canvi de res. Van contribuir a fer creïble que hi havia voluntat de diàleg», va dir llavors un enfadadíssim Puigdemont, segons recull el llibre en què participa. És poc probable que aquesta reflexió, al llegir-la, hagi sorprès al tot just reelegit ‘lehendakari’, que ja intuïa quina seria la lectura del que va passar, segons revelen els seus papers. «La perspectiva d’uns [de l’aturada del 10 d’octubre] serà que es tracta d’una trampa i la dels altres, que es tracta d’una traïció. Una mirada curta des de l’Estat sense intel·ligència política garantirà el xoc», va augurar.

I d’acord amb com Puigdemont, en la seva versió d’aquelles jornades, insisteix en com de sol que se sent dins del seu propi Govern; en com de «fàcil» que resultava la posició de la CUP, exigint sense mullar-se en excés; en el neguit que li produeix sentir-se mentit per l’Executiu central i també pels que considera mediadors, es va haver de veure atrapat entre les dues perspectives que rumiava llavors Urkullu. De qui, a partir de l’episodi del Consell de Ministres extraordinari, comença també a poc a poc a desconfiar. 

Notícies relacionades

Urkullu: «Em sento defraudat amb Rajoy»

Urkullu obre el primer candau sobre la seva documentació del procés

El distanciament sembla mutu, segons es desprèn dels papers d’Urkullu. En una missiva que envia a Puigdemont el 21 d’octubre, li adverteix que «els pobles que aspiren al seu ple autogovern no sempre aconsegueixen allò a què aspiren en el seu primer intent». Però en les seves anàlisis més personals, que ara són públiques, afegeix punts de vista pragmàtics. «El procés i la deriva de Puigdemont, Junqueras i Artur Mas està situant de manera irresponsable fora del radar lautèntica qüestió: hi ha una majoria de dos terços àmplia que té com a horitzó un autogovern més profund». El dia 25 d’octubre, en una nota personal, escriu: «Puigdemont planteja condicions il·lògiques al president Rajoy de cara a les sessions plenàries del Parlament de Catalunya que s’han de celebrar els dies 26, 27 i 28. Puigdemont insisteix que no vol procedir a la DUI», apunta. 

La relació es va deteriorant. Les possibilitats que s’entenguin, també. Això, després d’haver intercanviat dotzenes de missatges, trucades i fins i tot propostes de gran interès polític (i històric)..., avui es parlen per documents.