Silenci al carrer

Aquest dijous, a dos quarts de deu del matí, una esgarrifança va recórrer el carrer Bailén de Madrid a l’altura de la plaça d’Oriente. Va coincidir amb l’inici de l’ofrena floral per les víctimes del coronavirus que se celebrava al Pati d’Armes del Palau Reial. Enmig de la retransmissió, entre el sord sarau de periodistes, policies i escassos madrilenys que s’hi van acostar a tafanejar, es va produir un estrany silenci, com si algú hagués manat callar. Per un instant, només es van sentir les notes de la ‘Cançó de l’esperit’, de Brahms, que arribaven des de l’interior i les fulles dels plàtans de la plaça que assotava el vent.

A peu de carrer, va ser el moment més emocionant del matí, l’únic en què la solemnitat de l’acte que a dins oficiaven 400 mandataris, representants de l’Estat i figures de la societat civil, amb la seva calculada coreografia i la seva geometria circular, va traspassar el reixat del Palau i va inundar els parterres i les voreres del voltant. La resta va tenir aquest aire virtual, com de paper cel·lofana, que tenen les coses en aquesta nova normalitat, tan plena d’espais buits de gent.

Sense curiosos

Va llegir ‘homenatge d’Estat’, i el poble de Madrid va deduir que allò era millor seguir-ho per la tele. Qualsevol dijous d’abans de març, a aquelles hores era habitual trobar pugnes de curiosos i turistes donant-se cops de colze per veure el canvi de guàrdia, però els pocs veïns i passejants que aquesta vegada van travessar la plaça d’Oriente, ho van fer a correcuita, envoltant amb disciplina el perímetre marcat per la Policia però sense parar-se a mirar, com si allò no anés amb ells.

Amb la Isabel sí, que va venir des de Vallecas «a homenatjar les víctimes i els sanitaris com si fos l’aplaudiment de les vuit». I també amb l’Alicia, que es va acostar des de Fuenlabrada «perquè era un acte cívic d’un país aconfessional, no com la cerimònia religiosa de l’altre dia a l’Almudena», va advertir. Totes dues, acabades de jubilar, feien contorsions intentant veure alguna cosa entre les reixes del pati. «¡Mira, el peveter!», celebraven després de trobar una escletxa que permetia espiar la cerimònia.

Odi al Govern

Però pari de comptar. La resta del paisatge humà que va envoltar l’acte durant tot el matí el van formar grups de policies, masses de periodistes i una quinzena de persones d’edat avançada que van irrompre amb ganes d’expressar el seu afecte al rei i el seu profund odi al Govern. Van arribar abillats amb samarretes adornades amb el clàssic «Sánchez ves-te’n ja» i portant banderes espanyoles i cartells amb missatges del tipus «Sánchez i Koletas, assassins».

Davant la falta de públic, es van fer notar sota el cèlebre balcó dels discursos de Franco, primer llançant efusius visques al rei mentre Felip VI pronunciava la seva al·locució i després amb la sonora cassolada que van dedicar als membres del Govern a l’acabar la trobada. Uns van treure de les bosses paelles i maces per donar la seva serenata i d’altres portaven les patacades pregravades en aplicacions de mòbil. Des dels ‘happenings’ de maig a Núñez de Balboa, la parafernàlia ‘cayetana’ sembla haver sofisticat els seus xous.

No van ser els únics friquis que van buscar segons de glòria al caliu de l’homenatge. També s’oferia a improvisar classes de geopolítica Roberto de la Cuerda, convençut que el coronavirus «és un invent de la Xina comunista», segons deia el seu cartell i ell mateix explicava amb molt èmfasi. Per la seva banda, Salvador Pérez, cambrer jubilat, mostrava el llibre que havia confeccionat amb retalls de premsa sobre la pandèmia, i que somiava exposar en un museu.

Joves d’uniforme

Notícies relacionades

Funeral d'Estat: Units en el record a les víctimes de la Covid-19

Una infermera de la Vall d'Hebron: «Ens hem empassat les llàgrimes quan ens deien: 'No em deixis morir sol'»

Més desconcertant encara va ser el grup de joves que van aparèixer d’uniforme –pantalons negres i samarreta marró amb un omega al pit i un «Desperta, Espanya» a l’esquena–, es va disposar en formació i, sense avisar, va començar a entonar una cançó. Bastant malament, per cert. «No som d’extrema dreta ni d’extrema esquerra, només venim a animar Espanya», va anunciar el portaveu de l’esquadró rere una mascareta decorada amb la bandera ‘rojigualda’ i la creu de la Borgonya. La ‘performance’ va ser tan surrealista que hi va haver qui es va dedicar a buscar la càmera oculta.

Abans que ells va arribar Víctor Martínez amb el seu pom de banderes d’Espanya de niló i pal de plàstic, d’aquestes que solen veure’s onejar per les multituds en les visites reals. «Estic a l’atur i vinc a veure si trec uns calerons», va explicar. Va durar poc a la plaça: va fer un parell de voltes, va veure com estava la cosa i se’n va anar per on va arribar. Els que aquest dijous es van apuntar a l’homenatge, venien amb la bandera posada.