03 d’ag 2020

Anar al contingut

HOMENATGE A LES VÍCTIMES DE COVID

L'herència dels nostres

Homenatge d'Estat per a les més de 28.000 víctimes del coronavirus a Espanya

Les insofribles xifres marquen el repte social i polític d'intentar evitar una altra tragèdia

Gemma Robles

L'herència dels nostres

JOSE LUIS ROCA

Petits cementiris de pobles d’Espanya continuen, encara avui, obrint les portes perquè centenars de ciutadans comparteixin dols ajornats per la Covid. El dolor i els punxants records de molts, de massa gent, s’han vist obligats a conviure amb les mascaretes i les normes de la nova realitat, a l’espera de poder dipositar o enterrar les cendres dels que ens van ser arrabassats per un enemic víric. Va ser impossible en gairebé tots els casos allargar a les víctimes una mà, des de la tendresa, en la seva última lluita. Van marxar sols.
 

Les famílies, les mateixes que durant les setmanes més dures del confinament es van consolar a través d’un telèfon o unes pantalles fredes, continuen ara per prudència sense poder fondre’s en l’abraçada interminable que mereix l’ocasió, cosa que podria pal·liar mínimament el pessic intens. A poc a poc s’organitzen per donar un adeu en diferit, però digne, als seus. L’Estat, després d’haver vist forçades les seves costures i descobertes les seves debilitats i fortaleses per una gravíssima crisi sanitària, també oferirà aquest dimecres un tribut oficial als més de 28.000 morts que deixa aquí el coronavirus.

Optimisme amb sensatesa

Es compta que pràcticament totes les autoritats del país i una nombrosa representació de mandataris estrangers siguin presents en aquest funeral sense precedents. Les xifres continuen compungint i, per desgràcia, creixent, tot i que la velocitat sigui una altra. Espanya ja no viu tancada (a excepció de determinades zones) i sota un estat d’alarma, però el bon grapat de rebrots que amenaça les ànsies d’optimisme són una crida severa a la sensatesa. A la memòria i la reflexió col·lectiva.

L’herència que ens deixen els morts és, sens dubte, l’obligació política, cívica i ètica d’intentar que aquest sigui el primer i últim funeral d’Estat pels caiguts per Covid. És un deure intentar-ho. I un objectiu i repte de futur per al qual s’ha d’estar a l’altura. En primer lloc, la societat civil, amb la seva implicació envers les mesures d’autoprotecció que ja s’han demostrat efectives: la distància corporal; el continu rentat de mans; l’ús de mascaretes; la protecció especial dels més vulnerables i la recerca de la conscienciació empàtica dels més joves de la casa es fa imprescindible.

Després, però amb redoblada responsabilitat, els polítics, cridats en aquesta ocasió a engrandir-se buscant solucions –inclús equivocant-se enmig de la incertesa–, i no a empetitir-se atordits per vanes baralles de saló poc digeribles en temps de pandèmia.

Reconstrucció pendent

De picabaralles n’hi ha hagut, fins i tot, entorn de l’organització d’altres funerals. La Conferència Episcopal va convocar a principis de juliol un de religiós a Madrid, quan ja estava dissenyat el que l’Estat ofereix aquest dimecres.

Van acudir-hi llavors els Reis; les presidentes del Congrés i el Senat i d’altres altes institucions, així com la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, en nom de l’Executiu. Mentrestant, Pedro Sánchez es trobava de visita a Portugal. De poc va servir que hi fossin bona part de les autoritats del país: en aquest cas va ser el PP qui va carregar contra el president a l’entendre que la seva absència es devia al seu «anticlericalisme».

Ara, són els dirigents de Vox els que han volgut posar la nota discordant a l’anunciar que no van a l’homenatge d’Estat. Soroll en una jornada mereixedora de silenci.

En tot cas aquest funeral, que arriba després de la celebració de les primeres eleccions en temps de coronavirus –a Galícia i Euskadi–, s’espera que sigui, malgrat tot, un petit oasi de pau i respecte enmig de la política d’alt voltatge. També en el món dels ministres, parlamentaris i membres dels Executius centrals o autonòmics s’han d’establir jerarquies de prioritats, tal com ha hagut de fer cada ciutadà en la seva vida particular: el deure, camuflat rere una mascareta, s’imposa majoritàriament a l’apetència a favor de la batalla davant un virus que segueix aquí. ¡Vaja si segueix! Què ho preguntin als veïns del Segrià, l’Hospitalet o els que en terres gallegues o basques han vist recentment frustrat el seu a priori intocable dret al vot per culpa de la Covid.

Els pneumòlegs adverteixen davant dels excessos. Els sanitaris creuen els dits, i també protesten, perquè la promesa de «reconstruir» el sistema nacional de salut sigui alguna cosa més que un compromís amb acceptació social. Ben aviat es votarà al Congrés sobre aquesta i altres «reconstruccions» obligades, mentre s’espera una picada d’ullet econòmica d’Europa. Es compra i s’acumula material pel que pugui passar. Ningú vol tornar a sentir que no hi ha respiradors. Que no hi ha bates mèdiques. Se somia amb normalitat sense adjectius. Es reten homenatges per compartir l’esquinç. Avui, també, a EL PERIÓDICO.  ‘In memoriam’.