19 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE MADRID

La traïció de Joan Carles I i l'erupció republicana

L'escàndol del comportament del rei emèrit s'imposa a una nombrosa agenda de revessos polítics, socials i econòmics

El president, el PSOE i la dreta mantenen el recolzament a la Corona i a Felip VI, que ha adoptat mesures inequívoques

José Antonio Zarzalejos

La traïció de Joan Carles I i l'erupció republicana

JOSE LUIS ROCA

L’agenda de revessos polítics i socials està plena. Nadia Calviño –el Govern, en definitiva– no ha aconseguit enfilar-se en la presidència del grup de ministres de finances de la zona euro, de tal manera que el fons europeu de reconstrucció no estarà disponible ni en el temps ni en les condicions previstes per Pedro Sánchez. El vicepresident segon continua donant la nota a propòsit del ‘cas Dina’. Les eleccions basques i gallegues se celebren amb una previsió d’alta abstenció pel temor dels electors a la Covid-19 a Lugo i a Guipúscoa. La situació sanitària a Lleida preocupa a Catalunya però també a tot Espanya. No hi haurà taula de diàleg Generalitat-Govern al juliol, o si n’hi ha, serà de tràmit. L’aprovació dels Pressupostos es complica perquè ni Cs ni el PNB accepten els increments fiscals que projecta el Govern i els símptomes que la recessió serà profunda i més prolongada del previst es multipliquen.

En aquest context tan delicat, s’està imposant en l’atenció general l’escàndol protagonitzat pel descobriment de les irregularitats de Joan Carles I entre els anys 2008 i 2012 a propòsit de l’acceptació, opaca per al fisc, d’una donació voluminosa de l’Aràbia Saudita, de la disposició constant de part d’aquests fons durant aquells anys per a despeses personals del rei abdicat, i de la transferència de 65 milions d’euros a la seva amant. Tot això sostingut en una enginyeria fraudulenta amb domicili declarat al palau de la Zarzuela en el muntatge de la qual va intervenir el mateix monarca firmant fins i tot els estatuts de la fundació que es va constituir com a pantalla per eludir responsabilitats fiscals i polítiques.

L’excap de l’Estat s’afegeix a la ja nodrida llista de persones decebedores de la Transició. El revés moral col·lectiu és històric

Com en altres períodes de la història d’Espanya, la conducta privada dels reis –va ser el cas d’Isabel IIAlfons XIII i ara del seu net Joan Carles I– va arruïnar les seves trajectòries com a estadistes. De manera especial, la conducta del rei emèrit enfosqueix les moltes llums del seu llarg regnat perquè, després d’haver-se reconegut els seus mèrits democràtics, es percep una sensació de traïció per la pèssima utilització que el monarca ha fet de l’ampli marge que els successius governs, els mitjans de comunicació i la societat espanyola li van atorgar amb una generosa confiança en el seu sentit estadista. De tal manera que el pare de Felip VI s’ha incorporat a la ja nodrida llista de personatges decebedors de la Transició. El revés moral col·lectiu és històric.

Ruptura amb contenció emocional

Amb l’abdicació –darrere de la qual es tractava de curtcircuitar més culpes que les de permetre les malifetes del seu gendre i les pròpies de les seves aventures africanes amb amant incorporada– Joan Carles I va eixugar la seva responsabilitat política, però ara queda per dilucidar la penal, si n’hi hagués, a criteri de la fiscalia del Tribunal Suprem. I si n’hi ha, no hi ha dubte que el rei emèrit s’asseurà a la banqueta. Per dur que resulti per al seu fill, Felip VI ho assumirà com ha assumit amb contenció emocional la ruptura amb el seu pare després de retirar-li l’assignació pressupostària i renunciar simbòlicament a una herència patrimonial que estaria contaminada. Abans, el Rei va trencar la relació amb la seva germana Cristina revocant-li el ducat de Palma, i va reduir la família reial a sis membres, excloent així la infanta Elena de l’agenda oficial de la Casa.  

A Madrid aquests fets han produït coïssor republicana. Les Corts Generals acullen el nombre més elevat des de 1979 de representants populars –més enllà dels escons d’ERC i altres partits menors– que no són afectes a la monarquia parlamentària i desitgen una ‘crisi constituent’ que sotmeti a referèndum la forma d’Estat. Podem ja s’ha manifestat en aquest sentit visualitzant la seva tendència destructiva sobre el sistema actual. L’opció socialista consisteix, no obstant, a aplicar un bàlsam sobre aquesta erupció, contenint el seu soci de coalició governamental, bloquejant la investigació parlamentària a Joan Carles I, col·laborant amb la fiscalia (són essencials els esbrinaments de l’Agència Tributària) i emparant Felip VI que, segons estudis demoscòpics no oficials, mantindria una bona valoració popular a l’afavorir-li la comparació entre el seu comportament i el del seu pare i d’altres personalitats destacades de la classe dirigent espanyola.

La clau perquè l’erupció republicana tampoc prosperi en aquest cas resideix en l’actitud que adopti la dreta liberal i amb pes intel·lectual en combinació amb l’actitud de l’esquerra de l’Estat. L’experiència històrica mostra que la II República, previ enderrocament d’Alfons XIII el 1931, es va deure en molt a l’impuls de referents com José Ortega i Gasset, Gregorio Marañón i Ramón Pérez de Ayala, entre d’altres. I tot i que sigui cert que les derogacions constitucionals no sempre són formals sinó sobrevingudes per esdeveniments amb una energia imprevista, no ens trobem en aquest supòsit. 

La trinxera de Sánchez

El president del Govern ha plantejat una reforma de la inviolabilitat del cap de l’Estat per delimitar-la, però aquesta alteració i altres que requeriria el Títol II de la Constitució només es poden produir pel procediment agreujat, cosa que exigeix dissolució de les Corts i referèndum vinculant. Sense la dreta, no és practicable. Sánchez ha establert una trinxera perquè, mentre remarca el seu propòsit reformista, se’ls manté, a ell i el seu partit, en el recolzament a la Corona, un dels pilars del pacte constitucional de 1978.

A Catalunya i per a l’independentisme, republicà per definició, aquest greu episodi el reforça en la mateixa mesura en què el redueix –per reacció– a la resta d’Espanya, que, no obstant, bascula entre la perplexitat i la indignació. El país en el seu conjunt passa per una allau de frustracions tant polítiques com socials que cursen, a més, amb una governança a Espanya i a Europa trasbalsada de contradiccions. Tot ha d’evolucionar per no revolucionar. La Monarquia parlamentària també.