Casado, en desescalada: un PP sense nord i Cs girant cap al centre

Acaba una setmana estranya al si del Partit Popular. Hi ha una certa desorientació interna i ve de fa temps. Dimecres Pablo Casado va creure que feia una bona jugada al Congrés: no va recolzar l’última pròrroga sol·licitada per Pedro Sánchez per a l’estat d’alarma, per donar-li així el càstig que li demanaven els més durs de l’organització. Però es va quedar en l’abstenció perquè ningú el pogués acusar d’entorpir mesures clau en la crisi sanitària. 

Un grapat dels seus no en van tenir prou amb aquest ni sí ni no. A molts altres els va semblar un excés que els allunya del centre i de la imatge de partit d’Estat que havien buscat al voltant de la pandèmia. I just en un moment en què Vox ha deixat de brillar a la dreta, segons els sondejos, i Inés Arrimadas, de Cs, a més de votar a favor de Sánchez va arrencar a la Moncloa una sèrie de compromisos que li donen rellevància i presència malgrat els seus deu escons. Els taronges tornen a ser visibles, tot i el seu pes parlamentari.

Per acabar-ho d’adobar es va amagar el sentit del vot als mateixos diputats fins al final del discurs del seu líder, cosa que va fomentar la sensació de caos. El desconcert va ser tan gran que Casado va haver de convocar els seus companys de grup, per videoconferència i de foma improvisada, just abans de prémer el botó de votar. No és un bon senyal.

El mirall madrileny

En el rànquing de la imatge pública el cap del PP, segurament, ha baixat esglaons aquesta setmana. Desescalada Quan algú ha d’explicar massa la seva estratègia perquè s’entengui... no serveix. No és bona. Alguna cosa falla. Això diuen els cànons oficials. Tampoc una de les principals apostes polítiques de Casado, la presidenta Isabel Díaz Ayuso, passa pel seu millor moment, si mai l’ha tingut en aquestes últimes setmanes. 

Governar la comunitat més castigada pel coronavirus no és una feina senzilla. No n’hi ha cap dubte.  Especialment quan heretes, del teu propi partit, la gestió d’una sanitat a què es va castigar sense mesura en l’anterior crisi econòmica i se la va deixar sense gaires mans en temps de retallades qüestionables. Més qüestionables, per cert, com més informació emana dels tribunals en què s’instrueixen casos protagonitzats per alguns dels seus antecessors en el govern madrileny.

Malgrat tot, Ayuso ha tingut els seus encerts: se li reconeix la capacitat per col·laborar amb el Govern en el complex món de la recopilació de dades –crucial per lluitar contra el virus– o per muntar gairebé del no-res un hospital com el d’Ifema. No obstant, tampoc va saber tancar aquest èxit hospitalari amb la brillantor que mereixia la proesa: va convertir l’acte de tancament en una romeria política on es van incomplir, davant les càmeres, totes i cadascuna de les recomanacions dels experts en aquesta fase.

La primera, la d’evitar les aglomeracions de gent. Va acabar demanant disculpes públiques en vista de l’allau d’indignació social... arrossegada, tot cal dir-ho, per l’alcalde de Madrid, el també popular José Luis Martínez-Almeida (segurament, el conservador que ha millorat més i més ràpid la seva projecció per la seva actitud davant aquesta crisi).

Dimissió i por 

 L’última d’Ayuso és greu. Va voler forçar que Madrid entrés en fase 1 del desconfinament contra el criteri de la seva directora de Salut Pública, Yolanda Fuentes, que va acabar dimitint. L’economia gairebé s’imposa a la raó. Gairebé. El ministeri ho ha impedit.

Notícies relacionades

El Govern celebrarà l’Any Irla amb una trentena d’actes des del sud de França fins al Parlament

El Govern aprovarà al maig la llei que prohibeix als menors de 16 anys cedir la seva imatge a les xarxes socials

Però a una bona part dels madrilenys els queda la por al cos. I a Casado, un problema: d’aquest tema polèmic no en vol parlar. Ni ell, ni el seu secretari general... La tàctica de col·locar el focus en un altre tema anunciant una denúncia a l’Executiu per comprar material sanitari defectuós.