El fiasco de l'autoritat única

Ni autoritat, perquè no té capacitats tècniques per ser-ho, ni única, perquè col·lideix amb les facultats que de forma oberta o subreptícia continuen exercint les autonomies i, en particular, els governs de Catalunya, Madrid i el País Basc. Un estat d’alarma basat en una llei orgànica de 1981 –aprovada abans del ple desenvolupament dels estatuts d’autonomia– està provocant una fricció constant entre els ministeris que prenen les mesures contra la pandèmia del Covid-19 i les comunitats que gestionen des de fa dècades i de forma exclusiva les competències en sanitat i educació, així com altres en matèria econòmica, cultural i assistencial, afectades per la gestió de l’alarma sanitària.

Les conferències telemàtiques del president del Govern amb els autonòmics són, com denuncien els responsables dels executius de les comunitats, merament «informatives» però no «deliberatives». Els ofereixen els fets consumats i els imparteixen instruccions sense considerar l’asimetria dels autogoverns i de les característiques socials, econòmiques i sanitàries de cada territori. D’altra banda, l’escassa densitat del Ministeri de Sanitat fa que l’autoritat única que exerceix amb Defensa, Interior i Transports depengui d’una col·laboració completa de les administracions territorials.

Mentre els estats federals mantenen la capacitat de decisió de les autoritats dels territoris, limitant-se els governs centrals a oferir pautes comunes i dedicar-se a l’exercici  de les seves competències, l’autoritat única de l’alarma a Espanya imposa però no acorda el contingut de les seves determinacions.

La qual cosa resultaria més assumible si ho fes amb una competència que fins al moment no ha demostrat: la metodologia que ha establert no permet conèixer l’abast de la tragèdia en morts i contagiats; el confinament no discrimina la situació de la pandèmia per territoris i estrats de població; tampoc s’ha demostrat capaç d’establir una central de compres de material sanitari en els mercats internacionals; la funció de les Forces Armades –a més de generar topades entre Defensa i Interior– és rebutjada (cas de Catalunya) o acceptada amb renuència (cas d’Euskadi) i la cooperació entre les comunitats (trasllat de malalts als hospitals d’altres de veïnes, per exemple) no ha funcionat. Tampoc el repartiment de mascaretes ni la disposició massiva de tests de detecció de la infecció.

Reformulació del recompte

Després de més d’un mes de vigència de l’estat d’alarma –que s’allargarà fins a l’11 de maig– l’autoritat única a través del molt desgastat Fernando Simón va ser incapaç d’oferir dades certes de la pandèmia, i el Ministeri de Sanitat va haver de dictar una ordre perquè les autonomies reformulin, conforme a uns nous criteris i retroactivament des del gener, el recompte de morts pel coronavirus. De tal manera que, actualment, es desconeix quin és l’escenari real que està deixant el Covid-19 en el nostre país.

En paral·lel, la cascada de decisions socials i financeres governamentals ha col·lapsat l’Administració General de l’Estat i organismes i agències estatals i s’estan envaint matèries autonòmiques, el que amenaça amb un conflicte institucional a termini fix. Al País Basc l’Executiu reclama la reactivació econòmica immediata i l’afluixament del confinament; també la Generalitat està dissenyant les seves pròpies polítiques en diversos ordres i la Comunitat de Madrid s’ha desenganxat del Govern en l’adquisició de material sanitari. La dissensió en matèria educativa és profunda i de difícil resolució i la caiguda de les indústries culturals, tot i que comprensible per les circumstàncies, ha causat perplexitat per la passivitat del ministre del ram, José Manuel Rodríguez Uribes.

La «taula de reconstrucció»

En aquest quadro d’enorme confusió s’han colat amb precipitació i un risc potencial de més conflictivitat les converses de Pedro Sánchez amb els grups polítics per crear una «taula de reconstrucció» de difícil viabilitat, precisament per la mala gestió de l’autoritat única de la qual es volen distanciar totes les formacions polítiques. I, a més a més, l’urgent plantejament de l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) planteja a l’Executiu tres greus problemes: el seu finançament, el cens de beneficiaris i el solapament amb la tasca assistencial que correspon a les comunitats autònomes, com passa amb la dependència.

S’ha transparentat una pugna dura i rasa entre la pressa descontrolada de Pablo Iglesias per a la ràpida entrada en vigor d’aquesta prestació –la seva formació necessita estampar la seva empremta en aquests temps d’angoixa social– i els requeriments tècnics d’una mesura que ha de passar per diversos ministeris sota la responsabilitat última de José Luis Escrivá, ministre de Seguretat Social.

Davant aquest pandemonipolític que el Govern no ha sabut ordenar, els nacionalistes bascos i els independentistes catalans s’allunyen de Sánchez, que cedeix a les pressions del seu vicepresident segon perquè no li plantegi una crisi en el Consell de Ministres.

Irrupció matussera del CIS

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La disposició del PP i de Cs es limita a acords socials i econòmics puntuals. Per fi, el debat sobre la vigència de la lliure circulació (article 19 de la CE) i d’expressió (article 20 de la CE) creix després de la matussera irrupció del CIS en plena pandèmia i l’ús de tècniques de geolocalització amb finalitats sanitàries que també s’acostaria al dret a la intimitat.

Alhora, el ministre Juan Carlos Campo ja és conscient del col·lapse de l’administració de justícia i prepara un projecte perquè jutjats i tribunals no entrin en un llarg període de xoc davant l’evidència que el nostre país controla la crisi molt pitjor que d’altres. No es nega la bona intenció del Govern, però es qüestiona el com, el quan i el què de les seves decisions. Es preveu una gran crisi política.