EMERGÈNCIA SANITÀRIA

Coronavirus: Una crisi sense manual d'instruccions

La vacil·lació en les mesures castiga el Govern més que els errors tècnics

No aliar-se amb l'oposició i la discussió amb Iglesias aguditzen la sensació de desgast

zentauroepp53019367 a handout picture released by the moncloa palace shows spani200403212412

zentauroepp53019367 a handout picture released by the moncloa palace shows spani200403212412 / BORJA PUIG DE LA BELLACASA

6
Es llegeix en minuts
Iolanda Mármol

Pedro Sánchez no va veure venir la crisi del coronavirus. Els altres tampoc. Ni el Govern, ni l’oposició, ni els presidents autonòmics, ni la UE, ni l’OMS, que va haver de demanar disculpes per admetre, sí, massa tard, que estàvem davant un monstre així. Repassar l’hemeroteca des de gener és un exercici de retrospectiva irritant. Mentre el coronavirus avançava des de la Xina, la nostra latitud la política vivia pendent dels pactes d’investidura, de l’Espanya es trenca per dialogar amb la Generalitat, d’una coalició «¡amb comunistes!». Quan la malaltia va saltar a Europa, ja al febrer, els partits tampoc estaven atents. Sánchez es reunia amb Quim Torra, el PP negociava amb Cs per anar junts a les eleccions a Euskadi i Galícia, l’oposició posava el crit al cel per escàndol del ‘cas Delcy’, el president el posava per quedar-se sense escó i anunciava comicis catalans sine die. 

Al gener poc es podia preveure. Però al febrer ja hi havia senyals d’alarma que el món va ignorar. Va ser un mes perdut. Tot el que es va fer després, com una vegada el Titanic va haver impactat amb l’iceberg, era contenir els danys i organitzar els barcos per a un rescat incert.

Llegir les declaracions dels dirigents polítics aquells dies és de digestió complicada. Salvador Illa, ministre de sanitat, 28 de gener: «Espanya està preparada per al que pugui venir». Ni tan sols quan l’OMS rectifica i transmet l’emergència global, el 30 de gener, les administracions semblen reaccionar. Fernando Simón, director del centre de coordinació d’alertes i emergències sanitàries, 31 de gener: «La malaltia continua sense ser excessivament transmissible».  Alba Vergès, consellera de Salut, 7 de febrer: «No tindrem una situació d’epidèmia». Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, 8 de febrer: «¿Algú pensa que si jo cregués que hi ha risc no estaria fent alguna cosa? Seríem els primers a demanar mesures».  

Irrealitat

Potser la reflexió de l’alcaldessa sintetitza aquella etapa: semblava irreal.  Aquesta sensació va arrelar tant que l’anul·lació, el 12-F, del Mobile World Congress va provocar més recel que comprensió. Segons el Govern, la decisió es pren sense que hi hagi «cap raó de salut pública».  A Pablo Casado, que es reuneix amb Sánchez tres dies després, l’assumpte no sembla preocupar-lo. El coronavirus continua semblant una cosa llunyana fins que l’OMS adverteix el món que es prepari per a una possible pandèmia, però ni tan sols recomana restriccions en els viatges. És el 24-F. 

Sanitat anuncia mesures preventives als aeroports. Illa reuneix els consellers i s’acorda practicar proves als pacients ingressats amb malalties greus. Silenci des de l’oposició. Casado està en la seva bronca amb Alfonso AlonsoInés Arrimadas en la seva pugna amb Fracisco Igea per la presidència de Cs.  A Catalunya drama sembla ser la derrota del Barça, 2-0, contra el Reial Madrid. 

 Els senyals es precipiten. Les decisions no. El 2-M Casado mostra la seva confiança en la gestió.  No li sembla que grinyoli res. «Nosaltres estem sent molt lleials i responsables amb el Govern, perquè en això hem d’anar junts», diu. El primer mort a Espanya per coronavirus arriba l’endemà i es desencadena el pànic a les borses, però Illa diu que «l’escenari no ha canviat».  El dia 7 es decreta el primer confinament a Haro (La Rioja). 

9-M, el xoc

El Govern ha explicat que és el 8 de març, a la nit, quan les dades revelen la magnitud del drama. Espanya, ara sí, desperta. I és llavors quan els partits competeixen per reaccionar. La gran onada de contagis ja s’ha produït. El màxim que pot intentar l’Executiu és esmorteir el cop. I això intenta, però no hi ha mitjans sanitaris, el mercat internacional és un basar persa i la reconversió de la indústria per a l’autoproveïment trigarà setmanes a activar-se. 

El dilluns 9, Sánchez es posa al capdavant: presideix el comitè tècnic per al coronavirus i anuncia un pla de xoc que el Govern, diu, prepara des de fa «un parell de setmanes».  ¿Feia dues setmanes que tenien dades de la catàstrofe que s’acostava? A la mateixa hora, Casado compareix per proposar deu mesures.  Diu haver «estat esperant per prudència i lleialtat». 

Tot s’accelera. El president crida a l’oposició. Es decreta el tancament de les escoles a Madrid. El Consell de Ministres aprova un primer pla de xoc amb mesures bàsiques. Sánchez anuncia «setmanes dures» i «decisions proporcionals». L’impacte econòmic, diu, «serà contundent però transitori». 

Quan l’OMS declara la pandèmia, l’endemà, el Govern es converteix en el blanc de les crítiques: El PP, Vox, la Generalitat i la Comunidad de Madrid asseguren que Sánchez arriba tard. Exigeixen material, demanen més ajuts. Casado compleix la promesa que va fer després de les eleccions autonòmiques de convertir Isabel Díaz-Ayuso en l’ariet conservador contra l’Executiu. Floreixen els ‘saviòlegs’. El «jo ja ho vaig dir», l’«això no val».

Debilitat

El segon paquet de mesures, amb 2.800 milions d’avançaments a compte a les comunitats, sembla una gota d’aigua al desert. La crisi no té precedents, és cert, però les crítiques constants, el pànic a les borses i el nombre de casos, que es dispara, comença a forjar la imatge d’un Govern desbordat contra una societat que passa de la perplexitat a l’enuig. 

Torra, que ho detecta, decreta pel seu compte una cosa que no pot implementar, el tancament de les fronteres catalanes, el 13-M a la nit, mentre l’Executiu està preparant el decret d’alarma que establirà el confinament de tot Espanya. 

Quan Sánchez compareix dissabte 14-M a la nit, després d’un Consell de Ministres que dura set hores per les discrepàncies amb Iglesias, part de la població percep debilitat en el Govern. Malgrat el treball a contrarellotge i d’esforços ímprobes per aconseguir material sanitari l’Executiu comença a consolidar en aquelles hores el que potser és el gran error que era evitable: no transmet certesa. Aquesta sensació segueix quan el Consell de Ministres valida més ajuts, 200.000 milions, i quan el Congrés aprova el decret d’alarma. El Govern no aconsegueix consolidar una imatge de fiabilitat. 

Quan, després d’una setmana de confinament, el president compareix, dissabte i diumenge, sembla abatut. «Cal saber ponderar», «estem a l’avantguarda en mesures de confinament», afirma.

Els socis tampoc ajuden. Podem, que ha quedat exclòs del comitè de gestió de la crisi, prova de fer-se visible amb un peu al Govern i un altre a l’oposició: filtra diversos esborranys per forçar a aplicar mesures de segell morat.  Els canals afins a Podem distribueixen una vinyeta de Iglesias amb la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, mànigues arremangades, bíceps inflats, fent un torcebraç. El poble contra els tecnòcrates. El social contra les elits. Iglesias sempre va guanyar aquesta batalla.  ¿Per què no la guanyaria ara?

Setmanes negres

Sánchez acumula errors en dues setmanes negres. Acudeix al Congrés a demanar la pròrroga de l’estat d’alarma i rebutja el tancament total de l’economia. Tres dies després, recula i anuncia el tancament. ¿Per què no va dir en el ple que ho estaven estudiant? No explicar-ho va augmentar la imatge de vacil·lació. El caos per redactar el decret, que va arribar al BOE poc abans de mitjanit i amb moratòria sorpresa, va potenciar la idea de confusió.

Partits, presidents autonòmics i empresaris, que incomprensiblement no havien sigut informats, van elevar les crítiques. Plovia sobre mullat: l’error en la compra de test defectuosos a la Xina  va causar sensació de ridícul. La falta de protecció per als sanitaris va generar indignació. L’escàndol de les morts a residències d’avis va agreujar la imatge de descontrol. Fins i tot el rebuig insolidari de la UE dels coronabonus va contribuir a despullar el Govern en un moment dramàtic: mentre el país vorejava el pic de contagis, amb les ucis a punt del col·lapse i sense horitzó clar per al final del confinament. 

Notícies relacionades

¿Per què no es va buscar abans una aliança amb l’oposició? ¿Per què no hem vist el Sánchez humà, arremangat, amb piles d’informes, donant ordres, cansat, emprenyat, explicant escenaris, dirigint el país en les seves hores més negres?

 «Hem comès errors a causa de circumstàncies excepcionals», va admetre Illa dijous, per remarcar l’obvietat: ningú tenia el manual d’instruccions per a la distopia que sotjava.