DES DE MADRID

Dolores Delgado i els 2.553 fiscals

El nomenament forma part de la 'guerra judicial' entre el Govern i la magistratura conservadora

L'exministra s'haurà de faixar amb la Junta de Fiscals de Sala i amb el Consell Fiscal, a més de la dreta

zentauroepp51723933 13 01 2020 la exministra de justicia y futura fiscal general200117212814

zentauroepp51723933 13 01 2020 la exministra de justicia y futura fiscal general200117212814 / Ricardo Rubio - Europa Press

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Reduir el nomenament de Dolores Delgado a una operació destinada a desjudicialitzar el procés sobiranista català és, a més d’un reduccionisme interpretatiu de la controvertida decisió de Pedro Sánchez, ignorar que treure dels tribunals el que ja està en tramitació o anul·lar els efectes del que ja s’ha sentenciat, requereix mecanismes molt complicats i poc practicables en un sistema que, com el nostre i malgrat no poques dificultats, prova de mantenir la separació de poders.

Dolores Delgado serà la pròxima fiscal general perquè, com han apuntat col·legues en l’anàlisi política, s’ha desencadenat una «guerra judicial» suposant que és una forma de resposta del president al propòsit verbalitzat per l’oposició de judicialitzar la seva hostilitat al nou Govern. La contestació de Moncloa hauria sigut designar una íntima col·laboradora, fiscal de carrera, gestora amb Carmen Calvo d’una de les operacions polítiques més complexes (l’exhumació de Franco) i la responsable política de l’Advocacia de l’Estat en els últims mesos de l’anterior legislatura, que ha tingut dues grans fites: l’acusació per sedició en el judici del procés i les al·legacions davant del Suprem en l’incident d’execució de la sentència de Luxemburg sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. En el primer escenari, l’Advocacia de l’Estat la va encertar; en el segon, no ho va fer però Sánchez va poder oferir a ERC una prova de vida del pacte d’investidura que va subscriure amb els republicans.

L’inconvenient més greu del nomenament de Dolores Delgado és que, a més d’exministra de Justícia, passa a ser sense solució de continuïtat fiscal general, fent-ho immediatament després d’haver obtingut l’acta de diputada per Madrid en la llista del PSOE (cinquè lloc), amb el llast antiestètic que van projectar sobre ella les converses amb el comissari Villarejo.

De manera que Delgado és vista com un ariet contra la dreta política i judicial, però no necessàriament, fins i tot des d’un ampli sector de l’esquerra, com el millor instrument per desjudicialitzar el procés sobiranista, objectiu que podrien complir desenes de juristes d’acreditat prestigi que no haurien d’abstenir-se com sí que ho hauria de fer l’exministra de Justícia en assumptes en què hagi intervingut en tal condició.

Autonomia en qüestió

El valor polític que pateix amb aquest nomenament més que en d’altres –per això s’ha considerat un «error polític» per mitjans pròxims al PSOE– és l’autonomia del Ministeri Fiscal, un òrgan constitucional, amb personalitat jurídica pròpia, regit per un estatut legal de 1981, sotmès a successives reformes totes orientades a fortificar el blindatge de la seva funció respecte del Govern que nomena al responsable últim d’un col·lectiu de funcionaris considerat conservador, tot i que aquesta apreciació pequi d’una indiscriminada generalització.

La pròxima fiscal general, a més, s’haurà d’atenir als contrapesos del Ministeri Públic. Va ser Dolores Delgado qui, sent ministra de Justícia, va ampliar la plantilla orgànica de la fiscalia el 12 d’abril del 2019 determinant que «el total d’efectius de la carrera fiscal queda constituït per 2.553 fiscals» que es distribueixen en tres categories: la primera, 26 fiscals de Sala, la segona, amb 1.890 i la tercera, amb 637. Tot aquest col·lectiu funcionarial disposa de dos òrgans interns amb capacitat de resposta a les decisions de la titular del Ministeri Públic. D’una part, la Junta de Fiscals de Sala i, d’una altra, el Consell Fiscal.

Fora d’això, tots els fiscals disposen de mecanismes de reacció a les ordres dels seus caps. Aquest entramat serà més complicat de gestionar per a Delgado que l’informe d’un CGPJ amb plom a les ales (el seu mandat està en pròrroga des de desembre del 2018) i de la Comissió de Justícia del Congrés en la qual l’oposició es disposa a disparar foc granejat.

Modular sense paralitzar

La nova fiscal general tindrà capacitat per a modular l’exercici de l’acció penal, però no de paralitzar o alentir a voluntat l’acció de la justícia perquè l’activació dels tribunals pot produir-se a instàncies d’altres actors legitimats, mitjançant denúncia o querella. I pot ser qüestionada pels mecanismes interns del cos que delimiten les seves facultats. De manera que el seu nomenament s’ha d’entendre inspirat amb una amplitud d’objectius més gran que els estrictes de la desjudicialització del procés. Es tractaria, en el diagnòstic governamental, que aquest col·lectiu funcionarial de 2.533 fiscals no reencebés l’atribuït conservadorisme de la magistratura sobre els que una part de l’esquerra i l’independentisme manegen apriorismes excessius.

Notícies relacionades

És cert que els nomenaments de fiscals generals han sigut polèmics gairebé de manera sistemàtica, però en el de Dolores Delgado es presenten circumstàncies personals, polítiques i de context que l’han convertit en un ‘casus belli’, fins al punt que dins del Govern de coalició s’ha assumit a costa de «cavalcar contradiccions» per Pablo Iglesias i els seus, que van desqualificar la designada en uns termes rotunds i reprovadors.

Des d’un altre punt de vista necessita explicació que el president del Govern faci aquest nomenament mentre reclama a l’oposició un acord per renovar el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, per a la qual cosa és necessària una majoria de 210 diputats. Per les característiques de la designació i per la necessitat de mantenir drets els deteriorats ponts amb l’oposició –imprescindible per als grans temes d’Estat, inclosa Catalunya–, la interpretació d’aquest moviment escaquístic de Pedro Sánchez té un dèficit de coherència i d’intel·ligibilitat. Per això hi ha responsables del seu entorn que es pregunten: «¿Era necessari?».