Moncloa, Parlament, Barcelona: comptes a tres bandes

Moncloa, Generalitat, Ajuntament de Barcelona. Segueix en marxa la partida de billar a tres bandes en la qual Pedro Sánchez vol lligar la investidura i encarrilar els seus Pressupostos. Una negociació que podria anar de la mà de l’aprovació dels comptes de Quim Torra i elsd’Ada Colau.

Existeix optimisme als tres fronts, tot i que el fracàs de l’última carambola pressupostària convidi a la cautela. L’última vegada que es va buscar una jugada a tres bandes tot va saltar pels aires i va acabar desembocant en les primeres eleccions generals d’aquest any, després que ERC i el PDECat rebutgessin al febrer els Pressupostos Generals de l’Estat que havien pactat el PSOE i Unides Podem. Cap dels actors implicats vol que torni a ocórrer el mateix ara. «El fracàs ha servit d’experiència», valoren els comuns. «Tothom és més conscient de la necessitat d’arribar a acords [...]. No és un canvi de cromos, però hi ha coses que es reforcen», expliquen.

Per conformar un Govern progressista, Sánchez i Pablo Iglesias necessitarienl’abstenció d’ERC a la segona votació d’investidura. Els republicans ja s’han abstingut en l’aprovació inicial dels comptes de Colau, al’Ajuntament de Barcelona. Perquè els comuns tornin el favor i permetin aprovar els comptes catalans, prorrogats des del 2017, el Govern ja ha començat a fer gestos. 

Les condicions de Catalunya en Comú

Des de la confluència de Colau valoren el fet que el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, accepti abordar la rebaixa de les taxes universitàries o avenços en matèria de fiscalitat, com successions i IRPF. Aquestes eren algunes de les condicions que Catalunya en Comú va posar a les negociacions de l’any passat, moltes de les quals es mantenen. Entre les quals, una reforma fiscal progressiva i ambiciosa, uns pressupostos que reverteixin les retallades dels últims anys i que incloguin partides per a guarderies i transport públic. Tot i que valoren que les converses van «pel bon camí», assenyalen que «encara queda molt camí per recórrer» i que no donaran «un xec en blanc».

Els agents socials més directament perjudicats per les retallades i la congelació pressupostària han exercit una pressió notable en les últimes setmanes perquè la Generalitat posi al dia les tarifes que paga a les entitats del tercer sector, entre altres insuficiències pendents de posar el dia. Sense comptar també les que afecten al sector sanitari –pacte per la posada al dia del’atenció primària, la concreció del qual encara s’espera–, necessitats educatives en àmbits com les guarderies o impuls a la renda garantida de ciutadania.

Al Govern, més enllà de la pressió verbal del president Torra respecte a la investidura de Pedro Sánchez, el cert és que les negociacions entre els consellers i els comuns progressen de forma més que notable, segons expliquen membres del Consell Executiu. «Les negociacions per als pressupostos estan molt avançades. Tinc confiança», explica un dels implicats en el diàleg, que ja ha entrat en qüestions de detall pressupostari en les reunions sectorials que s’han produït dijous i divendres d’aquesta setmana.

Amb els números a la mà, es plantegen ja les mesures concretes a aplicar en qüestions com revertir la pujada de taxes universitàries. La discussió se centra en si una rebaixa lineal del 30% de les mateixes és o no una mesura equitativa, i en com també atendre la diferència entre graus i màsters o la necessària injecció econòmica en l’àmbit de la investigació universitària.

Gest de reciprocitat

Un dels símptomes que la discussió està encarrilada és que després de la reunió bilateral entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona dilluns passat, la instrucció del Govern als regidors de Junts per Catalunya a la capital catalana ha sigut clara: toca facilitar els comptes de Colau, mal que pesi a alguns en la postconvergència. Es tracta d’un gest de reciprocitat en un context en el qual s’estan trenant aliances a tres bandes. Estabilitat i millores d’inversió social en tots els sentits.

L’ajuntament està a prop d’aprovar uns pressupostos per majoria absoluta mitjançant un pacte entre grups, una cosa que fa cinc anys que no passa. Els republicans són conscients que els seus 10 regidors són decisius i el seu president al consistori, Ernest Maragall, va plantejar aquesta setmana una reclamació per contemplar el pacte: que el govern sumi 100 milions a la inversió prevista en el seu projecte de pressupostos, que és de 440 milions (de 548 milions si s’inclou la inversió prevista per les empreses Barcelona de Serveis Municipals i l’Institut de la Vivenda).

Segons fonts municipals, l’equip econòmic del govern treballa per tenir preparada una llista de la compra en forma d’iniciatives afegides que permeti incrementar la inversió en aquests 100 milions que reclama ERC. I si no són 100 seran 80, en tot cas els suficients perquè els republicans puguin argumentar un vot a favor als pressupostos. 

L’últim ple a Barcelona està previst per al 20 de desembre, just el dia després en què Sánchez confia poder ser investit en segona votació. Si la negociació requereix més temps, l’alcaldessa Colau es guarda una segona carta, la de celebrar un ple extraordinari el 27 de desembre. A hores d’ara, el govern municipal creu que no serà necessari. L’assumpte dels pressupostos catalans no es resoldrà fins al 2020, ja que el Govern, en cas d’aconseguir el ‘sí’ dels comuns, no els sotmetria a votació al Parlament fins després del 15 de gener.

La posició dels presos

Notícies relacionades

Jordi Solé Tura i el diàleg, lliçons d'ahir per avui

Sánchez i Torra, un any perdut

Al front de Madrid, el Govern socialista és optimista de cara a amarrar no només la investidura, sinó a garantir-se que aquesta vegada ERC no li tombi els Pressupostos. Tot i que la negociació no serà un camí de roses, ja que a JxCat persisteixen les posicions contràries a facilitar que Esquerra s’abstingui davant de Sánchez sense cap cost. La pressió dels sectors més radicals de l’independentisme no serà menor. Però en aquesta equació hi ha un factor pacificador: els presos.

La seva posició –no unànime– és favorable al diàleg per raons polítiques i també atenent les seves necessitats penitenciàries. El seu paper no és menor a l’hora d’influir en l’opinió pública independentista. I es pot remarcar que fins ara no han plantejat exigències irresolubles a Sánchez ni línies vermelles. Ja les van esborrar, de fet, a la campanya electoral d’abril, quan la candidata postconvergent, Laura Borràs, fidel a les tesis de Carles Puigdemont, va provar de traçar-les sense èxit ni quòrum intern.