Catalunya, sota l'ombra de Pétain

A mitja distància, la contemplació de la situació a Catalunya causa perplexitat. No és possible explicar-se l’«unanimisme» de les seves expressions públiques –un concepte ben desenvolupat pel filòsof i president del Senat, Manuel Cruz– sense la densitat d’un ambient intimidador que aixafa la pluralitat de les veus de la societat catalana i imposa un cànon políticament correcte segons el qual tot el que no sigui una adhesió a les tesis secessionistes mereix el silenci o l’ominós qualificatiu de ‘botifler’. Per això té especial valor la manifestació constitucionalista de diumenge passat a Barcelona, però també que la vertiginositat dels fets l’hagi convertit en un episodi massa fugaç, considerat en benefici d’inventari.  

La setmana que comença el 4-N, amb la presència a la capital de Catalunya dels Reis i les seves filles per entregar els premis de la Fundació Princesa de Girona i que conclou amb la jornada electoral del 10-N, es considera com d’altíssim risc a Madrid. La violència de carrer s’ha convertit en un nou i pervers signe d’identitat del «conflicte» que el fa mediàticament expansiu i redimeix la frustració del fracàs del procés sobiranista.

Trencant totes les regles de compromís democràtic els líders socials i polítics independentistes tracten el vandalisme amb una benevolència còmplice, el comprenen i l’encoratgen en la mesura que estigmatitzen els Mossos d’Esquadra, els sotmeten a investigació, els sacsegen a la televisió pública («gossos», com els ‘txakurras’ en eusquera, insult dirigit a policies i guàrdies civils al País Basc) i fereixen el conseller d’Interior, Miquel Buch, home clau per a la Moncloa en aquests moments i sense el qual es farien necessàries mesures extraordinàries.

Irritació extrema

L’alineament dels rectors de les universitats catalanes –sigui per convicció, sigui per la intimidació dels alumnes radicals– tanca el circuit social i polític d’aparent recolzament al procés, de rebuig de la sentència del Tribunal Suprem, de reclamaciód’amnistia  i de condemna de la «violència policial». Es demostra al denunciar-la que la narrativa democràtica ha tornat a ser derrotada per la secessionista, almenys a Catalunya, tot i que provoca una irritació extrema fora d’aquesta i als sectors que dissenteixen en silenci i que, d’acord amb l’històric dels comicis, és més del 50% de la ciutadania catalana.

Al mateix temps, una falsa institucionalització, paral·lela a la Generalitat, com aquesta assemblea de càrrecs electes que va comptar amb la presència enardida de Quim Torra, col·lapsa l’estructura dels poders administratius, polítics i legislatius de la comunitat autònoma i introdueix en dosis cada vegada més potents els ingredients que defineixen el caos. Un caos en què no importa res. No importa que se suspenguin convencions i simposis a Barcelona; no importa que l’economia catalana es ressenti amb dades objectives que ho acrediten; tampoc que la marca de la capital de Catalunya s’associï a les més conflictives del moment. El patriotisme, així, es converteix en l’últim refugi, no només dels bergants, com va escriure Samuel Johnson, sinó també dels fracassats.

Sembla que la destrucció lenta i constant dels actius de Catalunya hagi de reclamar una certa presència d’ànim en les persones i instàncies més assenyades i responsables. Però el silenci senyoreja perquè el país viu sota l’ombra de la síndrome de Philippe Pétain, el mariscal francès que va ser l’heroi de la batalla de Verdun durant la primera guerra mundial, però que es va convertir en el bergant col·laboracionista amb els nazis a l’encapçalar el Govern de Vichy.

L’insult a l’adversari

Ja s’ha sentit que Torra es mostra tan actiu en el sectarisme secessionista no només per convicció, sinó també per precaució: l’obsessiona que puguin qualificar-lo de «col·laboracionista» amb el règim del 78, amb qualsevol forma de docilitat o acceptació de la legitimitat democràtica del Govern constitucional o amb urbanitat en la seva relació amb la direcció de l’Estat. La plasticitat amb què a Catalunya s’insulta l’adversari amb el qualificatiu de ‘botifler’ no té parangó en cap altre lloc d’Espanya, ni tan sols en aquella Euskadi dels anys de plom. Ningú està disposat a ser considerat un Pétain català. 

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

L’ordenament jurídic espanyol no està proveït adequadament per intervenir eficaçment en aquest fenomen d’insurrecció fomentada des de les institucions. L’exigència a Pedro Sánchez de «mà dura» i l’aparent posició estatuària del president en funcions no remet a una paràlisi política, sinó a una absència d’instruments jurídics, a una insuficiència de previsions normatives per encarar el fenomen prerevolucionari català. L’imminent decret llei per provar de desbaratar la ‘república digital’ catalana manifesta l’esforç de l’Executiu per implementar mesures contra el separatisme sense recórrer a les de caràcter extraordinari.

El ‘momentum’ català

Hi ha la llunyana esperança –l’única sòlida perquè la dinàmica catalana registri una correcció substancial– que surti algú, en algun moment, amb autoritat moral i política, que digui prou i suporti, sense importar-li, ser considerat un Pétain «col·laboracionista». Arriba un moment en la història dels pobles en què ells mateixos es condemnen o es rescaten. Aquest és el veritable i venidor ‘momentum’ català, mentre que el del conjunt d’Espanya és la presència, sí o sí, del Rei dilluns i dimarts que ve a Barcelona. Es pot suspendre per precaució o per impotència un Barça-Madrid, però en cap cas –sense que porti conseqüències ruïnoses– l’agenda del cap de l’Estat per una prudència que, en aquest cas, resultaria políticament temerària.