EL LABERINT CATALÀ
Les edats de la protesta
Dues generacions s'asseuen a dialogar sobre el paper dels joves en les manifestacions del 1976 i les generades per la sentència del procés
zentauroepp50542657 barcelona 23 10 2019 manel risques i marina guitart ell 191030124136 /
La massiva irrupció d’adolescents i joves en les protestes contra la sentència del procés ha canviat el perfil fins ara més familiar de les convocatòries de l’ANC i Òmnium. Per donar llum sobre aquest fenomen, EL PERIÓDICO ha proposat un diàleg entre una persona que el 1976 va sortir al carrer a demanar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i una altra que avui reivindica Llibertat Presos Polítics i Democràcia. Manel Risques (Barcelona, 1952), professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, i Marina Guinart (Riudoms, 2000), estudiant d’Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra, han acceptat compartir la seva experiència als carrers.
«L’1 de febrer del 1976 vaig sortir amb el meu 600 –recorda el Manel, que havia sigut detingut el 1970 i el 1972 i havia militat en l’organització clandestina Bandera Roja–. Aquell moment va superar totes les nostres expectatives. Érem molt optimistes, però no ingenus. Hi havia un lideratge polític fortíssim i sabíem el que ens jugàvem. Segurament no vam aconseguir transformar la societat tant com volíem, però vam evitar que el franquisme continués políticament».Aquells dies van quedar plasmats en el llibre Temps d’Amnistia, que va coescriure amb David Ballester
«L’optimisme és la clau –intervé la Marina–. Quan els joves volem alguna cosa, ens bolquem per aconseguir-la. L’únic bo que podem treure de la sentència és que hem recuperat la unitat i ara tots lluitem pel mateix. A Catalunya no s’està aplicant la democràcia, que al final és el dret a votar el nostre futur. Això ja no va només d’independència, sinó de drets i de democràcia, i tinc la sensació que és ara o mai».
«Als anys 70 hi havia un lideratge polític molt fort i sabíem el que ens jugàvem. No érem ingenus»
Historiador
Als 20 anys el Manel llegia Lenin, Marx, Russell, Hobsbawm... i debatia durant hores en reunions clandestines. La Marina, per la seva banda, inverteix temps al Casal Popular de Riudoms, en el seu CDR local i en el col·lectiu feminista Dones d’Aigua. Darrere de les protestes de l’1 i el 8 de febrer del 1976 hi havia una forta organització política, amb l’Assemblea de Catalunya al capdavant i el PSUC movent els fils, però avui la Marina diu sentir-se decebuda amb els partits i òrfena de direcció política: «És com si no tinguéssim el recolzament ni d’ERC ni de Junts per Catalunya, com si ells anessin per un camí i nosaltres per un altre», diu.
Dilluns dia 14, coincidint amb la publicació de la sentència, una marea humana convocada via Telegram per Tsunami Democràtic es va dirigir a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona. «Dit amb tot l’afecte, em va semblar un acte molt irresponsable i és un miracle que no passés res més –opina el Manel–. Estem davant d’un moviment sense cap que no sap on va. És com un cavall desbocat i això és gravíssim».
Dimarts, amb la ressaca física i emocional de l’ocupació de l’aeroport, milers de persones van acudir a la convocatòria d’Òmnium davant la Delegació del Govern a Catalunya. Un cordó impedia el pas des del passeig de Gràcia i una multitud es va concentrar allà mateix. Al terme de l’acte, una inesperada càrrega policial va provocar una allau: «Mai havia vist tants atacs d’ansietat i això em va impactar molt –rememora la Marina–. ¿Per què això no passa mai en altres manifestacions?».
Immediatament va començar a cremar la primera barricada i es va iniciar una escalada que va culminar divendres en la batalla campal de la plaça Urquinaona. Quatre persones han perdut un ull i desenes han passat per la presó (la majoria entre 19 i 25 anys), entre aquestes diverses dones. «A mi no m’agrada que cremin contenidors, però no ho veig com un acte violent sinó com a autodefensa –assegura la Marina–. Violència és el que fa la policia. He vist detencions que semblen segrestos».
«A mi no m’agrada que cremin contenidors, però no ho veig com un acte violent, sinó com a autodefensa»
Estudiant.
El febrer del 1976 també hi va haver ferits i detinguts, però el Manel adverteix que són models de manifestació molt diferents: «Allò era una dictadura. Si t’enfrontaves a la policia no sabies si sortiries del calabós de la Via Laietana; en canvi ara hi ha unes garanties i uns drets, tot i que no sempre es compleixen». I postil·la: «Cremar contenidors també és violència».
Cinquanta anys després que Gil Scott-Heron rapegés que La revolució no serà televisada, els joves segueixen les protestes per Instagram i Telegram. Per les seves xarxes socials ha corregut com la pólvora el vídeo Lo que la gente piensa de El ProcésLo que la gente piensa de El Procés de l’influencer Lucas Lorén, que acumula més de 250.000 visualitzacions. Aquí els protagonistes no apareixen tan polaritzats com se’ls mostra habitualment. Malgrat portar banderes diferents, alguns han compartit manifestacions feministes i contra el canvi climàtic.
«Jo utilitzo Insta –explica la Marina–. Si segueixes quatre comptes importants, t’assabentes de tot». El Manel es posa les mans al cap perquè la majoria de joves no llegeixen, per exemple, els articles d’opinió: «Els articles d’anàlisi promouen la reflexió, que és el que fa falta en aquesta societat. S’ha de deixar a casa l’emoció i vestir-se amb la roba de la raó». Per a ell, la condició indispensable per superar la situació passa per «unes eleccions immediates al Parlament de Catalunya i que no guanyi la dreta espanyola en les generals».Ella continuarà manifestant-se per reivindicar «democràcia i diàleg».
