DES DE MADRID

La sentència i 'els set magnífics'

Sobre el tribunal ha planejat la revocació del TC de l'empresonament dels dirigents de Batasuna el 1999

La dreta mediàtica addueix que la sentència és tova, menysprea el Rei i es blinda davant Estrasburg

La sentència i 'els set magnífics'
4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos

Ni l’absolució que reclamaven els independentistes, ni la rebel·lió que exigien amplis sectors socials i polítics. Els primers pretenien la impunitat i els segons l’escarment. I la sentència del Suprem ha agafat a contrapeu els uns i els altres. Perquè es tracta d’una resolució que restringeix qualsevol interpretació expansiva de la violència esdevinguda a Catalunya els dies 20 de setembre i 1 d’octubre del 2017 i la considera no instrumental, ni funcional ni preordenada a les finalitats independentistes excloent així la rebel·lió, tot i que no la sedició, condemnant per aquest delicte però sense esgotar les penes en el seu grau més alt.

La sedició és un delicte greu, però menys que la rebel·lió, difícil d’encaixar en el relat dels fets provats –molt breus a la sentència–, oferint  així, per raons de justícia material, no d’oportunitat política, una decisió jurisdiccional coherent i que no desatén cap flanc com és el de la refutació de les suposades infraccions dels drets fonamentals, apartat al qual el Tribunal dedica gairebé dues-centes de les 493 pàgines de la sentència, un aspecte decisiu per evitar la seva revocació.

No és cert que una sentència sigui bona quan no agrada ni a uns ni als altres, sinó quan el seu contingut, considerat amb unes dosis de raonabilitat i de solvència suficients, segueix els criteris socràtics segons els quals els jutges «ponderen prudentment» i, a més, «decideixen imparcialment». El Suprem ha desatès l’acusació de la fiscalia i no li ha pesat el desenllaç de la instrucció. Les dues circumstàncies han descol·locat l’independentisme (també sectors de la dreta) de manera que la sentència, en comptes de suposar un aglutinant sobrevingut per suturar les fissures entre els seus diferents àmbits ha servit per introduir entre aquests més contradiccions de les que hi havia.

El precedent de Batasuna

Sobre la sala ha planejat una circumstància que, en general, no s’ha tingut en compte en l’anàlisi de la seva decisió: la revocació el 20 de juliol de 1999 pelTribunal Constitucionalde la sentència del Suprem per la qual es va empresonar els 23 membres de la direcció de Batasuna. Van ser condemnats per col·laboració amb banda terrorista, però l’òrgan de garanties constitucionals va considerar que s’havia violat el principi de legalitat en la tipificació del delicte.

El risc que en aquesta ocasió –salvant les distàncies– el Constitucional pogués acollir el recurs dels condemnats va aconsellar els magistrats extremar la ponderació d’un element del tipus de rebel·lió –la violència– que, des de la segona deliberació, va quedar descartada com a suficient per tenir en compte la petició dels fiscals de la sala.

Segons un sondeig exprés elaborat per Metroscopia el passat dia 16 (1.593 entrevistes) la majoria dels consultats (61%) creu que el procés penal ha sigut just, però es detecta una discrepància respecte de les penes imposades. El 40%  les considera «adequades», però el 30% les troba «excessives», i el 26% «insuficients». Malgrat que Pedro Sánchez va assegurar amb èmfasi que els condemnats compliran les penes imposades, els votants de les opcions d’esquerra són majoritàriament partidaris de «mesures de gràcia».

Indult no, ara per ara

Fonts governamentals reconeixen que l’indult «no es contempla, almenys ara per ara», que en cas de produir-se «serà parcial» (és a dir, no perdonarà les penes d’inhabilitació) i que es descarta l’amnistia perquè és «inconstitucional ja que l’article 62 de la Carta Magna prohibeix els indults generals».

L’aspecte de la sentència que més negativament ha impactat en els quatre fiscals de la sala ha sigut la inadmissió pel tribunal de la petició perquè els condemnats no poguessin acollir-se al tercer grau fins a complir la meitat de la condemna. El Suprem –entenent, tot i que no ho digui expressament a la sentència– que aquesta prevenció només es pot incloure a la resolució per a casos de perillositat especial (per exemple, unacondemna per terrorisme), manté la competència de la Generalitat per a la qualificació penitenciària, competència transferida, igual que la gestió de les presons a la comunitat catalana. Tot i que, en apel·lació, podrà controlar la progressió de grau dels reus.

D’altra banda, determinats sectors mediàtics practiquen el que es podria anomenar un patriotisme destructiu i per desqualificar la sentència suposen que ha menyspreat el Rei –els fets provats no recullen el seu discurs del 3-O– i atribueixen a l’anteriorment lloat Manuel Marchenauns càlculs gairebé espuris en la ponència que, segons s’ha arribat a escriure, va redactar per buscar la unanimitat dels membres del tribunal i fer fracassar la indagació garantista de les instàncies que la revisaran.

La influència de Pumpido

La realitat és que el president de la sala i ponent de la sentència va dirigir les deliberacions però secundat a tota hora pels magistrats Luciano Varela (progressista) i Antonio del Moral (conservador),  recollint aportacions dels altres quatre en diferents aspecte de la resolució. La influència a «control remot» de Cándido Conde-Pumpido –magistrat del Constitucional i, abans, magistrat de la Sala Penal– és negada rotundament pels membres del Tribunal.

Notícies relacionades

Els set magistrats s’han mantingut cohesionats des de la primera deliberació i no hi va haver cap risc de vot particular discrepant o concurrent en cap moment. Els membres de la Sala Segona, fora d’això, esperaven les crítiques creuades i la reacció virulenta a la seva sentència a Catalunya. I manifesten la seva seguretat que no serà revocada en cap instància, ja sigui el Constitucional o el Tribunal d’Estrasburg.

«Espanya és ara, políticament, com el salvatge Oest i ens hem hagut de comportar com els set magnífics de la pel·lícula de John Sturges», fa broma un dels jutges. Al palau de les Salesas de Madrid, seu del Suprem, s’esperava un suport més gran a la «sentència més difícil de la democràcia». I «més pals mediàtics» els pròxims dies.