Anar al contingut

DES DE MADRID

No ho tornaran a fer (o el desastre)

L'article 155 no protegeix l'ordre públic, sinó el constitucional, i el Govern confia a no haver d'aplicar-lo

La resposta a la sentència del TS es preveu dura però les tres policies garanteixen que no es produeixi un escenari hongkonguès

José Antonio Zarzalejos

No ho tornaran a fer (o el desastre)

ALBERT BERTRAN

Aquest octubre no serà el del 2017. A això s’aspira. Ni les autoritats secessionistes de Catalunya reiteraran els inacceptables comportaments institucionals de fa dos anys i, com a conseqüència, tampoc seran necessàries mesures excepcionals de resposta per part de l’Estat. És segur que la ja imminent sentència del Suprem provocarà una forta reacció als carrers de Catalunya. Però el voltatge dels esdeveniments dependrà de la factura de la reacció de la Generalitat i dels ciutadans. Aquests tenen dret a la llibertat d’expressió i poden legítimament manifestar-se i expressar el seu descontentament i crítica a la resolució judicial.

Es tracta d’un dret individual ciutadà –amb la seva lògica expressió col·lectiva– que té límits: no podrà coartar altres drets fronterers amb els de la lliure expressió i manifestació. Hi ha formes de protesta que sí que depassen l’empara constitucional: col·lapsar transports públics, tallar vies de comunicació, ocupar infraestructures, assaltar edificis oficials, cremar equipaments urbans, agredir la policia, intimidar ciutadans que es manifestin de forma contrària o paralitzar per la força la vida social i econòmica del país. Fora d’això, la desobediència civil no és un dret, sinó una pràctica de resistència que, segons les circumstàncies, pot tenir conseqüències legals de diferent ordre.

Però en el supòsit de què, fins i tot, hi hagi una deriva vandàlica als carrers, el manteniment de l’ordre públic no requeriria, en principi, mesures d’excepció. La Generalitat disposa d’un cos policial ben proveït que està avalat i coordinat per i amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat en un dispositiu planificat des de fa temps i similar al qual es va establir el 21 de desembre del 2018 en ocasió de la celebració a Barcelona del Consell de Ministres.

La convocatòria d’un ple dijous pròxim és la decisió més delicada, segons fonts governamentals

En els quadros de comandament policials a Madrid hi ha confiança en què la policia catalana atendrà en tot cas criteris professionals i no els polítics que pretenguin contribuir a donar volum a les protesta emparant mitjançant la passivitat comportaments que superin l’exercici dels drets d’expressió i manifestació.

L’abandonament de la cúpula dels Mossos de l’acte de la Guàrdia Civil dimecres passat és un contratemps que en expressió de fonts governamentals «no va haver de produir-se» i, segons altres de policials, es qualifica de «sobreactuació» d’uns i d’altres.

L’Estat assumeix subsidiàriament la protecció de l’ordre públic si la policia catalana es veiés depassada pels esdeveniments i aquesta és la raó per la qual s’han traslladat efectius qualificats sota comandaments amb instruccions precises: no s’ha de repetir (no ho tornaran a fer) escenes similars a les de l’1-O del 2017. La intenció de no repetir aquell octubre sembla recíproca en moltes instàncies. No en totes.

El gran exercici policial que s’està forjant és, per això, preventiu, sense improvisacions, amarrant lleialtats als criteris de legalitat i reglamentaris i posant al dia els mecanismes de comunicació i coordinació entre les autoritats polítiques i càrrecs professionals d’una part i d’una altra part. Semblaria que existeix –i és molt possible que així sigui– una voluntat prèviament escarmentada per no causar–ni a uns ni a altres– més estralls en la convivència, ni més erosió de la credibilitat del sistema polític ni més desgast de la reputació de la societat espanyola, inclosa la catalana.

Els articles 155 i 116

Les mesures excepcionals (sobre les quals el Govern adverteix de manera reiterada obrint «tots els escenaris») només serien imprescindibles si, en un ambient insurreccional i aprofitant la tensió emocional del moment, les institucions autonòmiques (el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya) adoptessin algun tipus de decisió susceptible d’encaixar en les previsions de l’article 155 de la Constitució (greu atemptat a l’interès general d’Espanya per l’incompliment de la Constitució o d’altres lleis). 

Aquest precepte està ja interpretat pel Tribunal Constitucional i el Govern té estudiades les possibilitats d’aplicar-lo fins i tot estant en funcions i el Senat representat en la seva Diputació Permanent. La hipòtesi que es maneja és que ningú provocarà cap altra revolta. No obstant, es considera «molt delicat» un eventual ple parlamentari el pròxim dijous si la Mesa decideix convocar-lo.

Inquietud davant la complaença del secessionisme institucional amb la reacció de carrer i la possible insurrecció en ajuntaments

Els ulls estan posats també en els possibles acords d’alguns ajuntaments que s’hauria delegat pels partits de la secessió un desplegament insurreccional davant el qual l’Executiu disposa de facultats contundents segons la legislació d’administració local i, entre aquestes, la de dissolució dels consistoris.

Per tant, s’ha de distingir –i a Madrid es distingeix– entre una situació d’ordre públic fortament alterat i decisions institucionals que atemptin contra la Constitució. En el primer cas, acció policial; en el segon, 155.

I si, per desgràcia, es desbordés l’ordre públic, fins i tot es podria recórrer a l’article 116 de la Constitució que preveu els estats d’alarma i d’excepció. L’aposta, ara, és que no serà necessari aquest arsenal de mesures extraordinàries.

Es percep el voluntarisme que ningú tornarà a fer el que es va fer (malament) fa dos anys. Perquè l’alternativa seria el desastre, o sigui, un escenari a la hongkonguesa. I faria certa l’apreciació de l’historiador Enrique Ruíz-Domènech segons la qual «la història de Catalunya no és sinó una eterna repetició».