Una sentència amb tomàquet, ceba i all

La lectura al galop de la sentència del procés ha sigut una ineludible oportunitat per repescar del fons del calaix les notes preses durant les jornades del judici, sessions de vegades tedioses, d’altres de vibrants, apunts sempre gargotejats dins de la sala de vistes, que van donar peu, mà a mà amb Rafael Tapounet, a les cròniques serialitzades en aquest diari sota l’epígraf de’Vot particular’.Són fulls sense encant, molts aprofitats de les quartilles que el servei d’habitacions de l’hotel, al costat del telèfon, deixava gentilment cada dia a la tauleta de nit. O sigui, res anotat en una Moleskine com la de Josep Maria Jové, al contingut del qual la sentència dona absoluta credibilitat, com si fos un esbarzer ardent que parla i malgrat que els ara condemnats van assegurar a la banqueta desconèixer la seva existència. Probablement no mentien.

La Moleskine serveix com a punt de partida d’aquesta última entrega de ’Vot particular’, per la qual cosa Marchena no diu, i això que resulta el més obvi, que allò era una ’frivolité’ de l’exsecretari general d’Economia, que potser la imaginava en el futur dins d’una urna de vidre en el Museu de la Independència, així que va recórrer a una agenda d’anotacions amb ’charme’, a 20 euros la unitat, igual, deu creure ell, a les de Bruce Chatwin, que en els 70 les va popularitzar com a llibretes de viatges. De Chatwin, per cert, es va saber anys després que els retrats de la realitat que oferia als seus lectors sobre la Patagònia, Algèria o Austràlia eren, per dir-ho a l’estil Marchena, «somiejos».

La sentència utilitza paràgrafs complets de les anotacions de Jové com argamassa per condemnar, per exemple, a Carme Forcadell, però passa per alt l’embalatge, menysprea l’opció de fer un ’unboxing’, no subratlla que si en aquesta revolució calia buscar la platja sota les llambordes, sisplau, que la sorra fos de Cadaqués, Bagur o Calella de Palafrugell. ¡Moleskine! ¡El mitjà ja era el missatge!

Els apunts d’aquella jornades de ’Vot particular’ són, rellegits ara a la llum de la sentència, un paisatge tardoral, fulls i fulls d’anotacions per escombrar. Per la sala de vistes del Tribunal Suprem va passar, no s’oblidi, Lluís Llach, que es va autoinculpar que seva era la idea que la secretària judicial sortís de la Conselleria d’Economia disfressada d’’indepe’. També Enric Millo, responsable involuntari d’un dels inoblidables ’mems’ del cas, el ’fairy’ com a kriptonita de les forces de seguretat. Què dir d’Albert Donaire, l’increïble mosso minvant. Id’aquells ’aporellescos’ guàrdies civils que, tremolosos com flams, van assegurar que ni al País Basc dels anys de plom van veure cares d’odi com les catalanes. En aquesta causa, caldrà recordar-ho, van declarar (més menys que més) fins a Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i José Ignacio Zoido, en una mena de concurs del no sap/no contesta. Sobre tot això i bastant més, la sentència no diu ni mú o hi passa de puntetes.

En aquella sala es van dir insensateses monumentals, la més gran de totes, potser, per boca de la fiscalia. Va ser en una de les últimes jornades. Entre els ’rottweilers’ de la fiscalia, Jaime Moreno, Javier Zaragoza i Consuelo Madrigal, resultava dissonant la figura de Fidel Cadena, un amorós ’golden retriever’ de veu aflautada i exquisida educació. A ell li va correspondre la tasca de sostenir i no esmenar que el succeït era una rebel·lió com la copa d’un pi. Va recórrer a tota la jurisprudència de la biblioteca del Tribunal Suprem. Semblava incontestable. Però es va sentir tan fort que va acabar per assegurar que la violència del procés va superar amb escreix la del 23-F, on, segons ell, l’ús de la força no va anar més enllà de l’intent d’Antonio Tejero de tirar a terra el general Manuel Gutiérez Mellado. Potser va ser aquell dia quan la tesi de la rebel·lió va morir i va ser discretament enterrada.

Llavors, ¿en què sustenta la sentència? Abans de respondre, una brevíssima dissecció. De les 493 pàgines de la sentència, 193, que no és poc, estan dedicades a rebatre al·legacions, repel·lir recusacions de membres del tribunal i negar possibles vulneracions de drets dels acusats. La sentència, amb aquests números, cal admetre que és curta. Més encara si es descobreix que a la fal·laç declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017, desencadenant de les detencions de la cúpula política del procés, se li dediquen un parell de curtes mencions, com si allò fos un fet ja intranscendent després de tot l’esdevingut abans. La sentència es fonamenta essencialment una mica en la Moleskine i molt en tres moments clau; 7 de setembre, quan el Parlament aprova les lleis de desconnexió enmig d’una sessió tavernària, 20 de setembre, o sigui, el tumult d’Economia, i 28 de setembre, la tarda en què la cúpula dels Mossos li va plantejar la cúspide del Govern que desconvoqués el referèndum de l’1 d’octubre.

Els cosins llunyans del Parlament

Notícies relacionades

Una carta redactada pel president

Sánchez irromp en la campanya electoral

Tenen, en certa manera, un denominador comú. En la primera data, els polítics van menysprear els lletrats del Parlament, professionalment cosins llunyans dels membres del tribunal. En la segona, molt pitjor, els manifestants van amargar el dia a una secretària judicial. La tercera requereix abans un recordatori del succeït el 14 de març, quan Vox no va preguntar al major Trapero per l’advertència que aquest va fer al seu dia a Carles Puigdemont i va solucionar aquella colossal patinada deManuel Marchena en persona, que va agafar les regnes de l’interrogatori per a esglai de la defensa.

És malpensar, d’acord, però la sentència sembla cuinada amb el sota, cavall i rei de la cuina, tomàquet, ceba i all, amb els ingredients que el ‘xef’ Marchena millor coneix, i desdenya tants i tants sabors exòtics que va ser possible degustar durant 52 sessions de judici del procés.