Anar al contingut

MEMÒRIA HISTÒRICA

La Generalitat Valenciana premia l'enterrador dels afusellats de Paterna

Leoncio Badía va donar sepultura a milers de republicans assassinats, i va donar pistes a les seves famílies perquè trobessin els cossos 70 anys després

«Els franquistes li van dir: '¿Vols menjar? Doncs enterra els teus', i això per a ell era una tortura diària», explica la Maruja, la seva filla

Juan José Fernández

La Generalitat Valenciana premia l'enterrador dels afusellats de Paterna

La Generalitat Valenciana entregarà el 9 d’octubre, dia de la Comunitat, les seves Altes Distincions, el màxim guardó que concedeix aquest govern autonòmic, a una llista de vuit de premiats en el qual, aquest any, destaca un a títol pòstum: Leoncio Badía, l’enterrador de Paterna (València).

El premi es converteix així en el guardó oficial més important rebut per un resistent republicà, en aquest cas un home modest que ha esdevingut figura crucial de la Memòria Històrica a Llevant.

L’escenari de l’heroïcitat que reconeix el premi està a mig quilòmetre del mur de contenció on va afusellar el franquisme 2.238 republicans valencians. Avui a aquell trist lloc, del qual amb prou feines queda un talús de ciment entre pins, se’l coneix com el Mur de Contenció d’Espanya.

Mar de morts

Els arqueòlegs especialistes del grup Paleolab van descobrir a la tardor del 2012 el procedir de l’avui premiat Leoncio Badía. Va ser a instàncies de Pepica Celda, filla de José Celda, republicà afusellat el 14 de setembre de 1940. La dona, un dels símbols espanyols de la Memòria pel llarg i penós de la seva reclamació, havia obtingut permís per excavar en una cantonada de la fossa comuna 1 del cementiri de Paterna.

Es tracta d’una cantonada atapeïda, ja que aquell 14 de setembre hi va haver a la presó de Paterna una saca de les grans: 39 afusellats. Deia la Pepica als rescatadors que tenia una pista per trobar el seu pare, ja que el Leoncio havia confiat a la seva mare que, a l’enterrar el José, li va col·locar una ampolla de cervesa buida sota el clatell, i que dins havia ficat un paper amb el seu nom.

Quan els arqueòlegs van obrir la fossa, no només José tenia ampolla: 12 morts més van aparèixer amb recipients de vidre col·locats en el que van ser les butxaques dels pantalons, o al pectoral de les jaquetes o, en fi, entre les mans o sota els caps. 

Esquelet d’un afusellat de Paterna (València). En el que va ser la butxaca dreta dels pantalons, l’ampolla amb el seu nom que l’enterrador Leoncio Badía li va col·locar. / GRUP PALEOLAB

Llastimosament, la humitat va destruir els taps de suro i va fer illegibles els papers. Així que va caldre recórrer a l’ADN. Però aquells cadàvers amb forats de bala i una ampolla cada un testificaven com l’home que els va donar sepultura va tenir la pietat d’identificar-los. Llançant centenars d’ampolles amb missatge al mar d’afusellats en què es va convertir el complex de fosses comunes de Paterna, Leoncio Badía va aportar el seu gra de sorra per a la seva recuperació en el futur, que és avui.

Trossos de tela

Leoncio Badía va tenir un altre gest benèfic amb les famílies dels afusellats. Segons li anaven arribant, diàriament, els cossos del mur de contenció, abans de ficar-los a la fossa els tallava un tros de tela de les seves camises. Així, quan li venien les vídues i els orfes preguntant al cementiri, el Leoncio els mostrava el retall i els deia: «¿Anava vestit d’aquest color? Doncs és en aquell racó de la fossa».

Un nombre no acabat de comptar de famílies de tot València guarden com relíquies aquests trossos de roba. En altres cases el rastre s’ha perdut, ja que hi va haver una vídua que va amagar el trosset de tela en una dolorosa i tancada intimitat.

L’enterrador Badía se la va jugar a més d’una tercera forma: ensenyant els morts les seves famílies abans d’enterrar-los. Molts parents dels afusellats no sabien quan els mataven; se n’assabentaven potser a l’acostar-se a la presó a portar-los menjar i ser informats: «Aquí ja no hi és». El pas següent era córrer espaordits al cementiri.

Les famílies amb les quals el Leoncio va poder tenir aquesta caritat tenen un record nocturn, ja que l’enterrador només podia ensenyar els cossos a l’empara de la nit. Abans, es prenia la feina d’arreglar-los una mica, per pal·liar el xoc. Així va fer, per exemple, la matinada del 25 de maig de 1941 amb els parents del rector de la Universitat de València, el doctor Juan Peset Aleixandre. Altres vegades, si la Guàrdia Civil rondava per allà, amagava els familiars a l’habitació de les eines del cementiri fins que passava el perill.

Ple de pena

Diu Maruja Badía, de 74 anys, que el seu pare va acabar ple de pena i es va autoexiliar». O sigui, es va tornar eixut, trist, apartat del quotidià. Leoncio Badía va morir el 12 de desembre de 1987, als 83 anys, i mai hauria esperat un premi per a ell», diu la filla. La Maruja creu que «amb aquest premi es reivindica la injustícia tan gran que es va fer amb aquells assassinats pel franquisme. Per a mi és un orgull, i per a les seves famílies, una possibilitat que se’ls recordi».

En la Guerra Civil, Leoncio Badía havia sigut xofer d’un coronel. Això el va apartar de les trinxeres, i li va servir perquè, el 1939, captiu i desarmat, els vencedors li commutessin una pena de mort per rebel·lió per una de treball forçat: enterrar els seus companys al costat del mur de contenció. «I això era per a ell una tortura diària. Els franquistes li van dir: ‘¿Vols menjar? Pues soterra els teus’», explica la Maruja en valencià.

Malgrat el malcarat silenci en el qual es va refugiar l’enterrador, a la seva filla sí que li confiava algun secret. Un, el d’una nit horrorosa de 1940, en la qual va descobrir que un dels afusellats del carregament que li havia arribat al matí no havia mort, i encara gemegava a la fossa. «El meu pare li va tirar una manta a sobre i va anar corrent a buscar el capellà, i li va dir: ‘¡Senyor rector, un miracle! –explica la Maruja. I el sacerdot li va posar una pistola al cap i el va amenaçar: ‘’Rojete’, com segueixis així acabaràs com els que estàs enterrant’. Quan el meu pare va tornar, ja estaven a la fossa els guàrdies. Moltes vegades em va explicar el soroll dels forrellats dels fusells, i que l’home s’esgarrifava sota la manta quan el van disparar».

Va ser el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de València el que va treure de l’oblit Leoncio Badía. El seu coordinador, Matías Alonso, diu que «és una satisfacció que el Leoncio entri en l’elenc de persones excel·lents de la Comunitat. Al final es reconeix un heroi del qual durant anys no es va parlar res. Ara es fa justícia amb qui va arriscar la seva vida aportant una mica de consol aquelles vídues trencades».

De totes les dolores palades de terra que va cavar Leoncio Badía a Paterna, n’hi va haver unes que li va costar fer més que cap: les de la tomba del seu fill Leoncio, un nadó de 19 mesos a qui es va emportar una pulmonia el novembre de 1943. De fet, l’enterrador Badía jeu avui a Paterna al costat d’aquell nen a qui va donar sepultura. També el va deixar a la fossa amb una ampolla. A dins, el Leoncio hi va ficar un poema.