Polítics frustrats demanen el 'comodí del votant'

Que sàpiguen tots els espanyols majors d’edat amb capacitat d’exercir el dret al vot que els ha caigut sobre les espatlles una responsabilitat d’Estat. Elspolítics, aquests que van ser ungits per la democràcia el 28 d’abril per tenir l’honor de representar-vos a vosaltres a les Corts,no han estat a l’altura. Han sigut incapaços de modelar pactes que garanteixin majories a uns ciutadans farts ja d’estar farts de rodets i bipartidisme i, bloquejats com estan, opten per sol·licitar el comodí del votant en l’últim minut. Arregleu-ho vosaltres el 10 de novembre que ells no poden. Aquest és el missatge. O no en saben. O no volen. O tot alhora.

El cas és que tots els protagonistes d’aquest serial que ha envoltat la investidura s’han desgastat i han quedat frustrats en una mesura o una altra. Els que van introduir una papereta en una urna fa mesos, perquè la seva decisió de forçar acords no ha sigut respectada. El guanyador dels comicis, el socialista Pedro Sánchez, perquè haurà d’esperar, esforçar-se i creuar els dits perquè l’abstenció no li arrenqui el seu somni de seguir a La Moncloa: la seva distància amb Pablo Iglesias sembla insalvable després d’una negociació rocambolesca. La coalició, una quimera, i el capità dels morats, per cert i sens dubte, el més gran frustrat en tota aquesta història.

Tampoc han sigut fructíferes les apel·lacions del presidenciable que el centredreta obrís la porta a la governabilitat, a un camí que després recorria el PSOE, excepte en assumptes excepcionals, amb el guiatge d’Units Podem i altres socis en el dia a dia parlamentari. Frustrant així mateix aquest intent per als que pensaven que aquesta era la manera tranquil·la de quadrar un cercle infernal.

La lluita a la dreta

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

El popular Pablo Casado, és clar, té la seva part de frustració per portar a les butxaques fins al novembre. S’haurà d’enfrontar novament a un altre examen electoral sense gairebé temps per consolidar un lideratge intern i de l’oposició que ja ha tremolat en diverses ocasions. Amb el pitjor resultat dels populars en molts anys a sobre i l’esperança que els seus facin pinya amb ell sense posar-hi peròs, segueix amenaçat perCs i Vox.Li disputen el seu públic potencial sense cedir (almenys de moment) als seus cants de sirena per sumar sota el paraigua de la plataforma Espanya Suma. Ja es veurà si hi ha canvis o cessions interessades a aquest propòsit reunificador, que, sens dubte, blanquejaria els ultres davant d’una part de l’electorat conservador.

Albert Rivera, d’altra banda, no ha pogut assaborir de la pujada d’escons que va collir la primavera passada després d’atrinxerar-se en un «¡amb Rivera no, és clar que no, ni ho somieu!». Els sondejos ara l’avisen que tal glòria pot estar en risc seriós. Que la seva pretensió de ser el cap dels que s’oposen encara que sigui de facto pot quedar enterrada. Es va negar des dels inicis d’aquest bucle polític a recolzar per activa o per passiva el que primer va denominar ‘sanchisme’ i va acabar qualificant de «banda». Va passar setmanes negant-se si més no a veure’s amb l’aspirant, i la seva falta de cintura li va costar un cisma en la seva pròpia organització, on alguns no van entendre que no allargués la mà, amb condicions. Ha intentat un gir d’última hora, preelectoral i sense èxit. L’urna dirà si amb rèdit a mitjà termini.