Els vaivens de Puigdemont

La política no va sobrada de coherències, en cap de les seves latituds ideològiques. En el cas de l’expresident Carles Puigdemont, desplaçat a Waterloo (Bèlgica), des de la seva fugida secreta després de la declaració d’independència, la llista de canvis de criteri no és curta. Els que el coneixen bé afirmen que es tracta d’un líder inquiet que sovint disfruta més parint projectes que donant-los continuïtat. Que es cansa ràpid, en definitiva.

Puigdemont està acabant un llibre en què desplegarà tota la seva gestió des que va ser nomenat president i que mostrarà, segons les seves pròpies paraules, “el sentit profund” de les seves “accions i decisions”. És bo repassar alguna d’aquestes accions i decisions en els últims tres anys d’intensa convulsió política a Catalunya.

En bermudes al Vietnam

Poques setmanes després de ser investit, Puigdemont confessava a propis i estranys que no pretenia ser candidat en les següents eleccions. Que per la manera de ser elegit –a dit, per part d’Artur Mas,  pelveto  de la CUP a aquest últim–, la durada de la legisltura i la dinàmica dels nous lideratges, no pretenia ser cap de cartell. I també per motius familiars. Mai es va quedar a viure a Barcelona durant el seu mandat. “A més, així queda clar que el que faig políticament no és per càlcul electoral”, afirmava mesos més endavant. I Mas li va posar com a condició, més d’una vegada, que el seu mandat tenia com a condició no repetir.

Sempre va marcar distàncies amb el seu lideratge: “És com si estàs fent surf a Califòrnia i t’agafen amb un helicòpter, encara amb les bermudes posades, i et porten directament a la guerra del Vietnam”. La realitat és coneguda: Puigdemont va ser candidat per al21-D  del 2017. Va adduir la situació excepcional per l’aplicació del’article 155 de la Constitució i que el treball sobiranista estava a mig fer.

El full de ruta... moll

Un dels primers canvis de guió que va executar el president Puigdemont, i no menor, va ser el de desobeir el seu propi programa electoral, l’anomenat full de ruta cap a la independència. El compromís electoral de Junts pel Sí era clar: una declaració unilateral d’independència (DUI) com a final del camí d’un mandat breu de 18 mesos. En la seva primera entrevista a TV-3, Puigdemont va dir que no, que no hi hauria DUI, perquè no era en el programa. ERC va respondre recordant que sí, que això era el que s’havia promès per escrit als electors que van donar la victòria a l’independentisme –però no la majoria absoluta en vots, com es va pretendre en aquests comicis anomenats plebiscitaris– i finalment es va arribar a un pacte salomònic: hi hauria una declaració “d’intencions”. I el rumb de la navegació va seguir endavant.

Fidel al partit... a la seva mida

Puigdemont va participar en primera fila en el congrés de refundació de Convergència, anomenat inicialment Partit Demòcrata Català. En aquells moments, la seva aposta era clara: abandonar tota aroma de pujolisme i basar la força del partit en el territori, en les bases i estar disposats fins i tot a perdre les autonòmiques següents. Quan el 2017 va acceptar ser candidat, va forjar-se a mida una candidatura en què la premissa era el contrari: quants més independents sense carnet del partit, millor. Aquesta pugna amb les bases territorials del PDECat és a l’origen de la tensió actual entre Puigdemont i els seus fidels (fidels en el Parlament, en el Congrés i en diversos centres de poder locals) i la cúpula del qual encara és el seu partit.

Apostes personals que caduquen

Puigdemont va avalar en un wasap la candidatura de Neus Munté pel PDECat a l’alcaldia de Barcelona... poc abans que apostés clarament per una candidatura més mediàtica. El cert és que no totes les apostes inicials de l’expresident han tingut èxit. Va escollirAlbert Ballesta com a successor per a l’alcaldia de Girona, cosa que va obligar a fer córrer la llista electoral, però aquest va durar dos mesos en el càrrec. El que sembla clar, amb defenestracions com la de Marta Pascal en el partit o Carles Campuzano en el Congrés, és que no accepta bé qui qüestiona la seva estratègia. I que procura –aquí sí que hi ha coherència– fitxar perfils aliens el seu partit, tot i que això generi grans incomoditats internes.

‘Tornar a treballar’ l’endemà

Sens dubte, la gran controvèrsia de la carrera política de Puigdemont està relacionada amb els fets d’octubre del 2017. Ell mateix afirmava un any abans que si era inhabilitat tornaria a treballar l’endemà. El cas és que no només ell, sinó tot el Govern, va ser suspès el 27 d’octubre, i el que va fer Puigdemont va ser anar-se’n primer a Girona –passejant-se pel centre de la ciutat públicament– i després a Brussel·les, aquesta vegada ja de forma clandestina. El pla era anar a treballar dilluns 30 als despatxos, com va fer el conseller Josep Rull. En la reunió de la direcció del partit de Puigdemont, Pascal, llavors líder, va dir als presents que Puigdemont es retardava uns minuts... Desconeixia la fugida per complet.

Una desconnexió no tan consensuada

L’expresident de la Generalitat defensa tota la seva gestió durant el període previ al referèndum, incloses les lleis de desconnexió. El cert és que, tal com va publicar EL PERIÓDICO, Puigdemont estava d’acord a frenar la llei de transitorietat jurídica (la que definia què fer després del referèndum per a la proclamació de la independència). Bona part del sobiranisme, inclosos experts juristes, ja admeten que aquelles dues jornades del 6 i 7 de setembre en el Parlament, amb un gran bronca i divisió en l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, no passaran a la història de la democràcia i la traça.

La mediació inexistent

Puigdemont només ha fet una autocrítica clara respecte als fets d’octubre: es penedeix de no haver proclamat la independència abans. En concret, el 10 d’octubre, quan va convocar el ple del Parlament davant de la mirada de mitjans de comunicació de tot el món. Aquest ple va començar tard. L’excusa va ser una suposada mediació internacional, segons la versió oficial. Una mediació que mai hi va haver, més enllà d’unes paraules del president del Consell Europeu, Donald Tusk, demanant-li explícitament a Puigdemont que no declarés la independència. Puigdemont la va proclamar i vuit segons després la va congelar, cosa que va provocar un conflicte emocional en bona part del moviment independentista.

Convocar eleccions o no

No és cap secret: Puigdemont volia convocar eleccions i ho va anunciar la nit del 25 al 26 d’octubre. Els pactistes i partidaris dels comicis li retreuen que ho anunciés amb tantes hores d’antelació. Va donar temps que ERC es rebel·lés i que, en la reunió matutina del dia 26 en el Palau de la Generalitat amb el seu grup parlamentari, diputats com Toni Castellà, Joan Ramon Casals (avui cap de gabinet del president) i Albert Batalla (llavors alcalde de La Seu d’Urgell) treiessin foc pels queixals. I el líder d’ERC, Oriol Junqueras, no el va defensar. Afegiu-hi la manifestació a la plaça de Sant Jaume amb crits de “traïdor” contra Puigdemont. En paral·lel, la falta de garanties del Govern de Mariano Rajoy que retiraria el 155 si es convocaven eleccions. Puigdemont va arribar a enviar a Madrid el text del decret per assegurar que la seva voluntat era la d’anar a nous comicis. Però el seu criteri va canviar, per la pressió interna i la desconfiança amb el Govern.

El cas és que Puigdemont va acabar convocant un ple contra rellotge per proclamar la independència de forma jurídicament complexa. No va ser una resolució explícita ni una moció. Ni tampoc hi va haver intervenció del mateix president, com s’esperaria d’una sessió de tal magnitud. És més, després del ple del Parlament, ni Puigdemont ni Junqueras tenien cap intenció de parlar, però es van improvisar uns discursos al peu de l’escalinata. Discursos presidits per rostres més que seriosos. De fet, Puigdemont va reunir el Govern –ja sense Junqueras– a la tarda al Palau, però ja no tornaria a dirigir-se en directe als catalans fins a la seva aparició a Brussel·les. Havia complert el seu objectiu independentista de tota la vida, però sense exercir tal independència en cap moment. Hores després de la DUI, el Senat activava l’article 155 de la Constitució i Rajoy anunciava la suspensió de l’autonomia i la convocatòriad’eleccions per al21 de desembre.

La promesa de tornar

Puigdemont va accedir a ser candidat. A condició de fer la llista a la seva mida i apartar la gent del seu partit dels posts de comandament de la campanya. Aquesta campanya electoral, amb intervencions de gran impacte de Puigdemont per videoconferència, es va basar en un únic missatge: votar el president servirà perquè el president torni. I no va tornar, com també se sap. La promesa incomplerta es va centrifugar cap a un atac a ERC perquè el president del Parlament, el republicà Roger Torrent, va suspendre el ple de la investidura de Puigdemont a distància, a instàncies del Tribunal Constitucional. Puigdemont encara els ho recorda als republicans com a retret.

No ser eurodiputat per acabar sent-ho

Puigdemont va renunciar a intentar ser investit i va beneir el president Quim Torra. En els seus plans no hi havia l’opció de ser eurodiputat, responia quan se li preguntava per aquesta possibilitat. D’aquest ‘no’, va passar a obrir la porta a ser-ho com a número dos de Junqueras i incorporant la cupaire Anna Gabriel. Això no va ser possible –ERC no ha volgut repetir unitat electoral des de l’experiència de JxSí– i semblava que Puigdemont llançava la tovallola. Fins que Junqueras s’hi va presentar. I llavors es va decantar per anar a les europees.

El joc de les cadires

Sobre les opcions de ser president de nou, durant setmanes Puigdemont va continuar batallant per no renunciar a la seva acta de diputat al Parlament. Va retreure a ERC –encara l’hi retreu, al seu últim llibre– que pactés amb el PSC a la mesa del Parlament acatar la resolució del jutge Pablo Llarena de suspendre els diputats presos o desplaçats a l’estranger, com suggerien els serveis jurídics. Després, a l’anunciar la seva candidatura europea, va arribar a afirmar que tindria immunitat com a eurodiputat per tornar a Catalunya i decidir si acceptava l’acta del Parlament i fins i tot si optava a ser president. Finalment, va anunciar que no tenia “cap interès” a tornar a presidir el Govern.

Per la confluència o per la Crida

Notícies relacionades

L'última oportunitat per a la unitat independentista

I Puigdemont no es va mullar

Mentrestant, la convulsió interna en el que encara és el seu partit ha anat creixent, amb risc fins i tot de fractura. Puigdemont ha anat mostrant la seva mà de ferro interna, sempre sota una capa de respecte i tolerància. Al veure frustrada la seva intenció de mantenir Rajoy en el poder –no recolzant la moció de censura de Pedro Sánchez– va marcar Pascal amb una X, a qui va defenestrar amb contundència al conclave de juliol del 2018. Després de fer-ho, en la seva intervenció final, va elogiar la figura de Pascal. També ha imposat els seus fidels, sense carnet del partit, en la llista del Congrés i el Senat. Els resultats electorals –tret del seu en les europees– han sigut dolents i la corda interna està més que tensa. Va semblar, amb la reunió amb Mas de juliol, que s’optava per teixir una solució salomònica entre famílies, sectors i ideologies sota el paraigua de Junts per Catalunya. Però pel que sembla Puigdemont ha tornat a canviar d’idea i ara la seva aposta és la Crida, que va néixer com un instrument més de la seva creació per superar els partits “instruments caducs”, segons va dir en aquell moment.

Ara la seva tesi, al llibre ‘Reunim-nos’, és una confrontació “inevitable” amb l’Estat. Xoc que, per cert, va provar de defugir després del referèndum l’octubre del 2017 amb l’objecte d’una negociació que ara considera una opció inviable, “màgica” i no “honesta”. La seva aposta ara és, entre d’altres, l’acció directa no-violenta i la resistència activa. La que no va exercir després de la DUI del 2017.