LA CONTRACRÒNICA

Investidura en fals directe

La sessió, que va arrencar amb les decisions tancades malgrat les ofertes de pacte d'última hora, va servir perquè afloressin els rancors que separen Sánchez i Iglesias

investidura-pedro-sanchez

investidura-pedro-sanchez

4
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Les escales dels jutjats coneixen els plets que s’han tancat amb una encaixada de compromís i les cares mirant cap a un altre costat mentre el jutge s’ajustava les punyetes en el tribunal. Minuts abans que comencés la tercera i definitiva jornada de la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, als passadissos del Congrés es respirava aquest dijous un batibull d’aquest calibre. Depenent d’on bufés el vent i el xiuxiueig, hi havia motius per pensar en un acord d’ultimísima hora entre el PSOE i Podem o s’entreveia inevitable el començament del judici, és a dir, que es repeteixi el vodevil al setembre o anem a noves eleccions.

La sessió va començar amb la sensació de fracàs instal·lada al cos de ses senyories. A dos quarts de dues, quan la presidenta de la Cambra va començar el debat, tots sabien que la formació morada havia decidit no recolzar el candidat socialista. Però vista la setmana de climes canviants que portem aquest juliol tòrrid de temperatures de rècord, ningú s’atrevia a negar la possibilitat d’un últim gir de guió forçat pels imperatius del directe. El vertigen de l’escala del jutjat és molt eficaç per doblegar braços i aconseguir pactes, i qui sabia si a l’hora de l’aperitiu algú podia obrar un miracle. Era dijous, coses més rares s’han vist en aquest país, com va deixar filmat Berlanga.

El festival de nos dibuixats amb el cap que es va veure a l’hemicicle va permetre comprovar que en realitat no hi havia tanta efervescència en l’aire i que el veredicte estava dictat des de bastant abans de començar la sessió. O sigui, que allò no era un directe, sinó un fals directe, aquesta tècnica que utilitzen a les teles per fer creure els espectadors que el que veuen està passant en aquell moment, quan la sort ha quedat tirada fa una bona estona.

Control del Govern

Va negar molt Iglesias amb el cap a Sánchez al sentir el candidat retreure-li que “el programa mai va ser el problema” i que ell només volia entrar en el Consell de Ministres “per controlar el Govern”. Alliberat de la necessitat de guanyar-se el seu afecte, el president en funcions va abandonar les formes suaus i el to còmplice de jornades anteriors i es va despatxar a gust amb el seu fins avui soci. Que enverinada que és l’hora dels retrets en les disputes conjugals.

“Vostè ha tractat d’humiliar-nos”, li responia a continuació Iglesias a l’estrada davant el visible no que li tornava Sánchez des del seu escó minuts abans que el líder morat es tragués de la butxaca la seva última oferta de rebaixes: no al ministeri de Treball i sí a les polítiques d’ocupació. Per un instant, va semblar que el Congrés es convertiria en un mercat turc, però el balanceig de cap amb què el candidat va respondre a aquella proposta deixava clar i net que el peix havia entrat a la llotja venut.

Ja podia Rufián convenir els dos polítics al concili sota l’amenaça de l’arribada de la dreta, que allà ja no hi havia res a negociar, i menys encara que conciliar, vist el nivell de dentades que acabaven de clavar-se. Erigit en inesperat terapeuta de parelles, el portaveu d’ERC aconsegueix en aquesta nova versió de si mateix reverencials silencis a l’hemicicle, pendents tots de no perdre’s cap de les seves ocurrències.

La "banda"

Va ser molt celebrada la confessió que va fer de ser “un de la banda de Sánchez”, dedicada a Albert Rivera, i va generar sonores rialles als grups socialistes i morats la comparació que va traçar del drama de l’esquerra amb els costums que distingeixen el sector conservador del Parlament: “Mirin-los fent picant de mans amb les orelles. A aquestes hores, ells ja haurien pactat fins i tot els sobresous”, va assenyalar abans de regalar a Sánchez i Iglesias un exemplar del llibre de contes infantils que Oriol Junqueras ha escrit a la presó.

Notícies relacionades

“La pressió fa diamants”, va recordar Aitor Esteban parafrasejant el general Patton. Convertit en el protagonista de la jornada, sobre Iglesias van continuar precipitant-se les al·lusions directes, que ell regatejava gestualitzant nos o sortint del pas amb somriures de compromís. El portaveu del PNB li va recordar que la seva formació acaba de sortir de la closca i no té experiència de govern, però el líder de Podem va rebutjar amb el cap la carícia paternal que li va regalar el polític basc.

Més severa va ser Adriana Lastra, que el va descriure com “un conductor que no sap on és el volant”. Impertèrrit, Iglesias aguantava el ruixat. Com en les baralles conjugals, arriba un moment en què cal trencar la vaixella i dir-ho tot a la cara abans de començar de nou. L’esquerra espanyola ha deixat clar que es troba en aquest tràngol.