'Strip poker' al Tribunal Suprem

Les regles de l’‘strip poker’ se les saben fins i tot els mormons. Aposta perduda, peça fora. Una alfombra de togues cobreix la sala més noble del Tribunal Suprem després de 49 jornades de judici al procés, una causa que ha despullat acusacions i defenses (als primers se’ls veuen més vergonyes que a d’altres) i ha deixat com a gran tafur de la partida Manuel Marchena, president d’aquest macroprocés, protagonista indiscutible del que, vist amb perspectiva, ha sigut el punt d’inflexió d’aquesta causa, el dijous 14 de març, el dia en què aquest canari seixantí va sortir al rescat del naufragi general de l’acusació. La violència, julivert indispensable per afirmar que els acusats són capitostos d’una rebel·lió, va estar aquell dia a punt de flaquejar com a argument principal de la fiscalia. Marchena, per uns minuts i emparat, això sí, per la llei d’enjudiciament criminal, va ser fiscal de la causa.

Deia el baliga-balaga que era Rossini sobre Richard Wagner que les seves composicions tenien moments molt bonics, però quarts d’hora molt dolents. En el judici al procés, potser res mereix el qualificatiu tan extrem de sessions dolentes, però sí mats, sense brillantor, monocords, com els relats sospitosament mimètics dels policies que, segons la seva declaració, sembla que encara tenen malsons a mitjanit per les cares d’odi que van veure a Catalunya l’1-O, o, en l’altre costat de la balança, les dissertacions plomisses dels testimonis de la defensa sobre, per exemple, el dret a l’autodeterminació i el pensament de Manuel Azaña. A Rossini, el que li podria haver obert la gana (en realitat, repte gens difícil, coneixent la seva biografia, ja que la golafreria li empetitia l’oïda musical) seria aquesta crucial jornada del 14 de març, que probablement serà la pedra angular dels escrits d’acusació.

Retrocedim en el temps. Aquest dia està citat a declarar com a testimoni el major Josep Lluís Trapero. Té comptes pendents a l’Audiència Nacional pel seu paper en el procés, així que la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, qüestió de vicis adquirits amb els anys, pressuposen que s’acollirà al seu dret a no declarar i no l’han inclòs en la seva llista de testimonis. No és aquest, no obstant, el ‘xup-xup’ als passadissos del Tribunal Suprem. En els intermedis, defenses, periodistes, familiars i públic fan grupets de tertúlia. De vegades, hi participen les advocades de l’Estat. La fiscalia, mai. Els lletrats de Vox creuen aquesta zona en comptades ocasions, però sempre muts, amb aquesta mirada de Klaus Kinski a ‘Aguirre’, com responsables d’una missió patriòtica que no permet distraccions. Ells, per inexperiència o perquè són els més llestos de la classe (això es desmentirà després), sí que han demanat interrogar Trapero, que, recordi’s, es dona gairebé per fet als passadissos que ve amb ganes de rock-and-roll.

De tàvec a Tancredo

De Vox, abans de començar, se suposava que seria el tàvec dels acusats. A l’hora de la veritat, han practicat el tancredisme judicial. Ells, tan dels toros, han representat al Tribunal Suprem el paper d’aquesta figura taurina, el paio que es limita a estar quiet en meitat de l’arena. Passaparaula. Només els faltava dir això quan era el seu torn d’intervenció. El cas és que aquest 14 de març podien interrogar Trapero i, qüestió important, delimitar amb les seves preguntes el marc en el qual després podrien aprofundir la resta de les acusacions. Van preguntar per coses supèrflues i es van oblidar d’endinsar-se en el que va passar el 28 de setembre del 2017, quan la cúpula dels Mossos d’Esquadra va demanar una reunió a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a només tres dies del referèndum. Per declaracions anteriors d’altres testimonis se sabia que allò va ser ‘La guerra dels Rose’. Una col·lega periodista, als passadissos, va comentar en ‘petit comitè’ que, fora del despatx de Puigdemont, una cadira es va emportar una puntada de peu de ràbia d’un alt cap de la cúpula policial.

Notícies relacionades

Gandhi al Suprem, quin altre aquest

¡Espòiler del pròxim capítol de 'Suprem'!

El que dèiem, Vox es va descartar de la seva millor mà. Peça fora. Va ser Marchena (un home que va cursar el batxillerat al Sàhara espanyol, detall que si no té res a veure amb el judici, com a mínim resulta curiós) qui aquest dia es va arrogar el paper de preguntar a Trapero per aquella reunió. Va sortir del seu guió de Salomó de la sala i va empunyar l’espasa disposat a partir en dos el nen. I Trapero va dir el que va dir, que va advertir Puigdemont que, en cas que no desconvoqués la cita amb les urnes de plàstic, el risc de xocs violents al carrer era molt alt. El seu olfacte policial així l’hi deia. Per a la fiscalia, ja erràtica en altres jornades, amb vergonyosos episodis en què havia deixat clar que no s’ha llegit fil per randa el sumari, com quan insistia a preguntar per la votació d’independència del 10 d’octubre del 2017 al Parlament, quan aquell dia no hi va haver cap votació a la Cambra catalana, aquella jornada pot ser que fos fonamental. En el relat que aquest dimarts formularà es podrà comprovar.

Per a les defenses (una cacofonia d’estratègies, per cert) aquest dia va ser també un punt d’inflexió. Des de fa dies se’ls intueix pessimistes. Fins i tot a Javier Melero, el Groc Slim dels lletrats, jugador mític de pòquer, gairebé un filòsof de la vida, perquè en el seu cas el judici no ha tingut més plató que la sala del Tribunal Suprem on se celebra el judici. D’altres, per si, tal com pressuposen, hi haurà condemnes exemplaritzants a costa d’expandir la polisèmia del concepte de rebel·lió, han participat en paral·lel en el judici televisiu, però això, lectors, ja és una altra timba.