Compte enrere cap a la sentència del procés

Està a punt de concloure un procés que sens dubte farà història. Encara es parla del procés que va condemnar Lluís Companys i al seu govern de la Generalitat el 1935. Aquell procés va acabar amb una sentència condemnatòria a 30 anys de reclusió. La condemna no va ser unànime, i va ser amnistiada al cap d’uns mesos per un decret llei del Govern de la República del febrer de 1936, que va reconèixer expressament el resultat de les eleccions legislatives celebrades poc abans i que van donar la victòria al partit de Companys. D’alguna forma, es va assumir que l’electorat rebutjava la condemna.

El que va ocórrer el 1934 va ser una autèntica rebel·lió. Hi va haver xocs armats, així com una intervenció militar directa que gràcies a l’habilitat del general Batet, no es va saldar amb un bany de sang. Hi va haver una voluntat expressa de les autoritats catalanes de retenir el poder i de no reconèixer el Govern de la República espanyola.

En aquest procés s’han jutjat uns fets que tot i que els extremistes dels dos costats voldrien comparar amb els esdeveniments de 1934, en realitat no hi tenen absolutament res a veure. Al judici s’han vist moltes proves, però totes són curiosament coincidents en alguns punts molt importants.

El primer d’ells és la falta absoluta de voluntat de les autoritats catalanes de retenir el poder. És cert que amb les lleis del 6 i 7 de setembre –que sorprenentment gairebé no han aparegut en el debat processal– hi va haver una temptativa de desobediència al Tribunal Constitucional, que es va consumar quan aquestes autoritats, malgrat la suspensió de l’esmentat tribunal, van decidir celebrar el referèndum sense les garanties de versemblança i transparència del resultat de la votació que atorgava la mateixa llei de referèndum. En aquell moment van desobeir efectivament el Tribunal Constitucional, però també la llei suspesa. Respecte a aquest aspecte no hi ha gairebé res a debatre.

Independència fantàstica

El segon punt en el qual també hi ha acord és que aquestes autoritats van voler implementar el resultat del referèndum. Van dir que ho farien i efectivament ho van fer, tot i que només de paraula –això és molt important– declarant la independència per dues vegades, seguint un suposat “mandat democràtic” que, més enllà d’ideologies i apassionaments, no era més que pura fantasia perquè era al marge del dret, ja que el referèndum no va ser vàlid per a cap observador imparcial. No s’aconsegueix entendre per què ho van fer, ni el referèndum ni l’intent d’aplicació del seu suposat resultat.

Pot ser que esperessin una inimaginable reacció de la comunitat internacional que mai va arribar, com no podia ser de cap altra manera donada la falta de garanties jurídiques de la votació. Pensessin el que pensessin, en l’últim moment coneixien el fracàs la majoria dels membres del Govern. I Carles Puigdemont amb total seguretat, perquè a punt va estar de convocar eleccions autonòmiques. Però el seu estat d’ànim, propiciat per absurdes acusacions de “traïció”, va afavorir que, en lloc d’això, optés perquè es declarés la independència.

Però el que va ocórrer justament després, que és jurídicament el més rellevant, incomprensiblement ha quedat també entre tenebres en el procés. Es va aplicar l’article 155 de la Constitució, es va entregar immediatament el poder al capvespre d’aquell mateix divendres, i en 48 hores Puigdemont va decidir marxar a Bèlgica. Ningú, ni tan sols ell, va decidir retenir el poder. Potser els va passar pel cap o fins i tot ho van dir, però ningú ho va fer. No hi va haver resistència. No hi va haver una intervenció armada, que és el que ha ocorregut en la repressió d’absolutament totes les sublevacions del món. No hi va haver res. I això és jurídicament rellevant, perquè descarta per complet l’existència d’un alçament. El que es va produir va ser, tot i que pugui doldre dir-ho, una situació absurda de dimensions descomunals.

Ni rebel·lió ni sedició

Per tant, no hi va haver violència de cap classe. De fet, les acusacions han intentat agosaradament provar que sí que es va produir, però en moments inhàbils jurídicament per sustentar un suposat alçament. El dia clau, el 27 d’octubre, no hi va haver cap manifestació que intentés retenir per la força de les masses el poder. No hi va haver res. No es va arriar ni la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. La concentració davant de la seu d’Economia del 20 de setembre només pretenia protestar per una diligència judicial, però no la va impedir i no tenia la voluntat de prendre el poder. Igual que les concentracions de l’1-O, que només desitjaven protegir unes urnes, però tampoc prendre el poder.

I en aquestes concentracions només hi va haver puntades de peu, empentes, forcejaments, escopinades, insults, “cares d’odi”, llançament d’ampolles de plàstic i d’alguna pedra. Però no hi va haver ni tan sols un ferit greu. No hi va haver barricades de guerrilla urbana, violència de carrer de gran magnitud, incendis, còctels molotov, saquejos o ús d’armes de foc. Va passar el que ha ocorregut en qualsevol altra manifestació, i de fet bastant menys. Va existir un simple exercici del dret de protesta. Valorant jurídicament tot l’anterior, puntades de peu, empentes, etc. són a tot estirar desordres públics. Incendis, saquejos, etc., una sedició, ni tan sols una rebel·lió. I això últim, insisteixo, no va existir.

La incògnita de la malversació

Notícies relacionades

Judici a les formes

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Si hi va haver malversació, no han explicat les acusacions com es va operar. En les seves al·legacions hi ha un tremend buit argumental en aquest sentit que no poden cobrir pàgines i pàgines referint pagaments compromesos abans de la suspensió del Tribunal Constitucional, no després. La prova d’un delicte requereix la precisió del seu ‘modus operandi’, i aquesta simplement no existeix.

La pregunta que queda ara és com serà la sentència. Falta escoltar els informes de les defenses, i és previsible que almenys algun doni moltíssim de si. A la sentència no li seran indiferents aquests informes, sinó que en cas de condemna, haurà de rebatre’ls amb precisió. Sentirem molts endevins durant els pròxims dies, però en aquest moment, ni els mateixos jutges del Tribunal Suprem saben del cert com serà la seva sentència.