Anar al contingut

¿Tancament per demolició en el PP?

Les esquerdes que Cs i Vox han obert al partit neixen amb Aznar i creixen amb Rajoy

Els errors de Casado davant el 28-A, lluny de contenir l'amenaça, acosten la catàstrofe

Gemma Robles

¿Tancament per demolició en el PP?

Pablo Casado ha pujat veloç a les bastides de l’estratègia. Gairebé no els queda temps abans d’una altra cita amb les urnes, el 26-M. Li urgeix apuntalar un projecte polític que amenaça d’ensorrar-se: té avís de forts vents a la destra (Vox) i, fins i tot, d’un huracà que s’aproxima amb desimboltura pel centredreta (Ciutadans). Qui fa tan sols uns quants mesos sorprenia admetent "coses en comú" amb Santiago Abascal, repudia ara la "ultradreta" i busca amb urgència les escriptures del centrisme, per proclamar que és seu i no d’Albert Rivera. ¿Ha pecat Casado d’excés d’autoconfiança?. Només s’ha de veure el resultat del 28-A. ¿La divisió de la dreta és la seva responsabilitat?. No o no únicament.

Els comicis del març del 2004, celebrats 72 hores després de l’11-M, els va perdre una mica el candidat Mariano Rajoy i un molt qui el va elegir com a successor, José María Aznar. Va ser aquest qui, des de la Moncloa, va difondre que ETA era al darrere dels brutals atacs per evitar, tant sí com no, que es lligués els fets a la impopular intervenció a l’Iraq. Va ser ell també el que va convertir l’homenatge que se li va organitzar aquell mateix any, a la madrilenya plaça de Vista Alegre, en una acollonant exhibició d’ira massiva per la victòria del PSOE. Va començar la sembra.

Rajoy es va desorientar en l’oposició. Va autoritzar una infinitat de manifestacions al carrer contra ZP: per la seva política antiterrorista, per la seva llei de matrimoni homosexual, per la seva legislació sobre avortament. Aquell rumb fosc, hereu del pitjor de l’aznarisme, va conduir a una altra derrota el 2008 i al fet que l’ala més conservadora del PP s’encoratgés. Hi va haver moviments subterranis per obrir el pas a Esperanza Aguirre. I als seus seguidors, entre els quals hi havia un tal... Abascal. Però Rajoy va aguantar i va convocar el Congrés de València del juny del 2008: va entendre que havia de tornar al centre. Un bon grapat de dirigents va abandonar. 

"Valencia marcó el rumbo. Recuperamos plenamente la centralidad y empezamos a ganar votaciones en Congreso y Senado [...]", rememora Rajoy en el seu llibre 'En confianza', de Planeta. "Todavía durante bastantes meses, se mantuvieron por un sector del partido y por importantes medios reticencias sobre nuestra estrategia y mi liderazgo [...]", afegeix. Cert. Federico Jiménez Losantos es va convertir per a alguns en un guru. Per a d’altres, en un malson. Van néixer llavors termes com ‘maricomplejines’ o falques com el de "la derechita cobarde", actualment reciclats pel líder de Vox, que admet que el conclave valencià també va ser fonamental per a ell: va presentar allà esmenes que ja feien olor de dreta extrema. "En el año 2008 solo fuimos un puñado de locos los que nos enfrentamos al aparato del partido y presentamos una enmienda a la totalidad [...]”, assenyala Abascal a 'España vertebrada'. Va acabar marxant a treballar primer amb Aguirre i després amb els ultres.

El 2011 Rajoy va aconseguir guanyar. No va tardar a topar de cara amb la crisi a Catalunya. La va infravalorar en l’oposició, amb el seu recurs a l’Estatut, i va fer el mateix des del Govern. Va oscil·lar entre els tribunals i la tecnocràcia més anodina, sense passar per fer política. L’operació diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría va fracassar. Va arribar l’1-O com a germà gran del 9-N i es va activar el 155. L’actitud del PP va defraudar tiris i troians. Ciutadans, de la mà de Rivera, va veure una bandera que podia agitar en l’espai lliure que deixaven els populars. Va apostar i va reconvertir el seu projecte en un altre amb aspiracions nacionals. Va sorgir Ciutadans. I Casado, lluny de parar-lo, li ha donat més terreny el 28-A.