Catalunya (no) té solució

Res. Ni la campanya electoral en general, ni els debats televisius en particular, han aportat cap raig de llum sobre la manera en què la crisi catalana podria trobar un camí de solució. Els independentistes plantegen amb obstinació el dret d’autodeterminació i el referèndum per exercir-lo. El PSOE aposta per més autogovern i diàleg, però dins dels límits de la Constitució. Pedro Sánchez ha endurit el seu discurs a l’afirmar que els secessionistes “no són de confiança” i no desitja que la governabilitat “descansi” en ells durant la pròxima legislatura. Les dretes opten pel simplisme polític i el reduccionisme jurídic de l’aplicació del 155, i Podem entrecreua un patriotisme de la “gent” amb una consulta en què propugna dir ‘no’ a la república catalana, tot i que ‘sí’ a la plurinacionalitat de l’Estat.

Els catalans i la resta dels espanyols tenen motius de sobres per estar perplexos i decebuts davant de l’absència d’abordatge diagnòstic i terapèutic a un dels grans problemes del nostre Estat i de la nostra societat. Fins al punt que podem arribar a pensar que la “qüestió catalana” –recidivant històricament– no té solució. Sembla que s’assumeix la resignació del patiment crònic. Ja que el problema no té solució, no és problema sinó una realitat indefugible. Ortega i Gasset i la seva apel·lació a suportar –i no solucionar– l’assumpte català sembla un intel·lectual en avantguarda tantes dècades després de la seva mort.

Però el desarmament davant de la crisi de Catalunya no és només espanyol. El molt il·lustre constitucionalista –reconegut mundialment– J. H. H. Weiler, ara a la Universitat de Nova York, després d’haver ocupat púlpits acadèmics del nivell més gran, publicarà a la revista ‘Actualidad jurídica Uría Menéndez’ del maig vinent un article titulat ‘¿Qui tem una nació de nacions?’, base del seu discurs en aquest prestigiós bufet el passat mes de novembre, en ocasió de la celebració del 40è aniversari de la Constitució. Escriu Weiler sobre Catalunya i propugna una reforma constitucional –poc versemblant, la veritat– amb un primer nou article a la Carta Magna que digui: “Espanya és una Monarquia parlamentària i un Estat indivisible, membre de la Unió Europea, compost per una Nació de Nacions”.

Proposta suggestiva

La proposta de Weiler no té precedents a les constitucions del nostre entorn, però resulta suggestiva des del punt de vista del debat. El professor creu que la “nació de nacions” no l’acceptarien ni els uns ni els altres. “La nació de nacions és un tabú. El gran Rubio Llorente va parlar d’una comunitat de nacions. L’Estatut d’Andalusia parla d’una “realitat nacional”. I en les línies de batalla catalana és rebutjada per les dues parts [...] Als independentistes catalans no els agrada la nació de nacions. No estan disposats a acceptar que ells, com a catalans, són part d’una nació espanyola. I als nacionalistes espanyols no els agrada la nació de nacions. Temen que al reconèixer Catalunya com a nació acceptaran, o almenys enfortiran, la declaració d’independència”.

El constitucionalista jueu, àmpliament escoltat als fòrums jurídics i polítics, afegeix que, “de fet, aquesta simetria de posicions representa la victòria de Franco des de la tomba. I és que els dos bàndols s’adhereixen a la mateixa posició franquista: no hi pot haver més que una sola nació i un sol Estat”. Dures paraules, fàcils de formular en la llunyania, però que conviden a una certa reflexió col·lectiva.

Per la seva part, un altre gran guru de la politologia, Francis Fukuyama, s’ha referit a la crisi de Catalunya. Afirma el professor de Harvard: “El tema català és el gran dilema per a mi. Tinc molts amics acadèmics catalans que defensen apassionadament la independència de Catalunya. No tinc una opinió clara perquè no tenim una bona teoria democràtica que ens digui qui té raó si una part d’una democràcia vol trencar amb un país que gaudeix d’una democràcia bastant bona. No hi ha una teoria que digui quina és la posició moral correcta. És una pena perquè aquest separatisme ha provocat aquesta reacció de l’ala dreta. Crec que és tot el que puc dir”.

Sense llum al túnel

Ni Weiler ni Fukuyama. Un creu que les posicions oposades a propòsit de la qüestió catalana són “franquistes” (cosa que no aporta res substancial); i l’altre argumenta que no hi ha una teoria democràtica que resolgui el dilema moral que tota secessió implica, a més de les seves conseqüències polítiques i d’un altre ordre. De manera que ni dins ni fora trobem un racó per on veure una mica de llum en l’horitzó borrascós espanyol que se sotmet a l’escrutini dels electors aquest diumenge sense diagnòstics que permetin un bon discerniment de criteri sobre la situació catalana, la principal de les nostres preocupacions.

Notícies relacionades

Eleccions generals 2019: Últimes notícies sobre resultats i pactes | Directe

Abascal i Vox guanyen el debat

Potser estem vivint un temps de transició entre el punt àlgid de la crisi secessionista i la seva decantació definitiva que podria produir-se després de la sentència del Suprem sobre el procés sobiranista i després d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta crisi no ha madurat encara, i les espases segueixen en alt. Per això aquesta sensació inquietant i molt general que la qüestió catalana no té solució. O que les que passen com a tals no ho siguin.

El diàleg com a fórmula més idònia no té versemblança aquí i ara perquè entre les diferents actituds no hi ha punts de connexió. Una consulta secessionista és moralment destructiva de l’Estat democràtic. La tornada al paraigua constitucional i estatutari és precisa, una condició sine qua non per retrobar el camí que, desgraciadament, no ens assenyalaran les urnes d’aquí molt poques hores. ¿Catalunya (no) té solució? Si la té, de moment la desconeixem i el 28-A no ens la descobrirà.