Anar al contingut

ENTREVISTA AMB LA NÚMERO 2 DE LLISTA DE MARAGALL A BARCELONA

Elisenda Alamany: El Govern està marcat per la improvisació.

Roger Pascual

Elisenda Alamany ofereix la seva primera entrevista després de l’acord entre ERC i Nova perquè sigui la número dos de la candidatura d’Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona. Els seus camins han confluït en la llista republicana després de trajectòries paral·leles: ell va sortir del PSC per discrepàncies amb la consulta del 9-N del 2014 i ella dels comuns per les derivades del referèndum de l’1-O. 

Maragall, que ja sap el que és ser atacat per excompanys per passar a ERC, ¿li ha donat algun consell davant de les crítiques que ara rep vostè?

Tots dos compartim la necessitat d’estar a l’altura d’un moment excepcional. Ell va fer la inflexió amb el 9-N i la meva comença l’1-O, tot i que barreja altres elements. Han passat moltes coses i això fa que dues realitats diferents com la de Maragall i la meva vagin juntes per construir un projecte fort. Comentem que amb els teus principis ni es renuncia ni negocia: i en això tots dos hem sigut inflexibles amb les nostres organitzacions.

¿Per què ha fet el pas ara i no en les generals o en unes eventuals catalanes?

És pel moment excepcional que toca arremangar-se i estar a l’altura. La Catalunya del 2019 no és la del 2015 i l’actual no s’assembla a la de fa uns mesos. El que hem vist al Suprem ha deixat tocada molta gent i toca construir una resposta política i una nova agenda de polítiques públiques. Un projecte robust i solvent que ens faci més resistents a una regressió de drets fonamentals que vivim.

¿Què respon a les crítiques dels comuns que l’acusen de trànsfuga i d’actuar des de l’ambició personal?

Qui vulgui fer-ho en clau personal pot fer-ho, però jo sempre he plantejat el debat polític en clau política.

Els comuns avisen ERC que el “transfuguisme” pot complicar futures aliances. ¿Pot dificultar acords a Barcelona?

Si d’altres volen reduir-lo a termes personals són lliures de fer-ho, però no estaran a l’altura del que les eleccions reclamen. Si algú té un projecte clar per a Barcelona, creu que construir un país nou passa per un sobiranisme progressista i una agenda de polítiques públiques renovada hauria de renunciar als termes personalistes del debat. La ciutadania pot estar cansada d’aquestes disputes. 

Ha tingut un llarg historial de desacords amb Ada Colau. ¿S’imagina compartint amb ella equip municipal?

M’imagino compartint govern municipal amb els que comparteixin les propostes que crec que la ciutat es mereix. Amb avenços en el dret a la vivenda (en quatre anys la vivenda a la ciutat ha augmentat 250 euros), en la taxa d’atur, canvi climàtic... L’agenda de polítiques públiques ens ha de guiar i la resta deixar-ho de banda. La meva manera de fer política no ha passat mai per vetar ningú. 

Qüestió nacional a part, ¿per què un barceloní no ha de votar la candidatura de Colau i sí la de Maragall i seva?

Nova i ERC volen construir un projecte fort i solvent. La ciutadania ha tingut la impressió que el govern de Barcelona ha tingut debilitat al quedar aïllat moltes vegades o no saber construir aliances. La nostra ja és una primera aliança però en podem construir d’altres. Necessitem governs resolutius que puguin construir aliances i passar de bones intencions a les noves solucions.

¿El seu acord a Barcelona o la quinzena de candidatures de Guanyem que uneixen independentistes i comuns són el camí de cara al futur?

El que els demanàvem als comuns era apostar per candidutaras guanyadores que no sempre tenen la mateixa composició als territoris. La setmana que ve aniré a fer campanya a Girona per candidatura en la qual hi ha la CUP, el Comú de Girona, Pirates i MÉS perquè creiem que és una fórmula de govern; a Badalona hem optat per una altra i a Barcelona per aquesta. Sempre m’imagino la política posant els objectius per sobre de les sigles. Aquest és l’esperit que hauria de tenir qualsevol projecte que vulgui representar la nova política. Construir un país nou des d’un sobiranisme progressista: que deixi d’estar supeditat a les tesis conservadores que no ens han fet avançar ni en educació, sanitat, transport, polítiques de gènere... La ciutadania ha quedat òrfena de respostes a nivell institucional i una nova esquerra ha de garantir que això no torni a passar. Per això poso tant èmfasi en el fet que el sobiranisme progressista sigui el que realment tingui l’hegemonia a Catalunya.

Fa un any votava en contra de la investidura de Jordi Turull, que va entrar l’endemà a la presó. ¿Votaria diferent avui?

M’agradaria no tornar a passar per una situació així en la qual vam haver de votar una persona que sabíem que se n’anava a presó. En alguns moments, els comuns no vam estar a l’altura. I en aquest en concret, molts no vam estar a l’altura. Però penso que és el moment de rectificar els errors i poder estar a l’altura del moment que arribarà després dels judicis. Nosaltres ens arremanguem per estar forts per oferir una resposta. Per això, no podíem quedar-nos de braços plegats en conteses electorals com les generals i municipals perquè necessitem aliances per ser més forts.

¿Quina reacció hauria de donar, sota el seu criteri, el sobiranisme català a una eventual sentència condemnatòria?

L’haurem de construir entre tots. La primera és continuar construint aliances però buscar una estratègia de futur, per veure com arrosseguem grans majories socials i polítiques compromeses amb el dret a l’autodeterminació. Hem abusat del simbolisme i ara toca parlar de com es construeix un projecte de país perquè tingui sentit per a gent que no s’ha sentit acompanyada per les institucions.

¿Recolzaria un altre intent de DUI?

Estem en moment de grans consensos i la DUI no compta amb aquest gran consens que ens permetés avançar com a país.

¿Cal exercir la desobediència? ¿Les energies del sobiranisme s’han de centrar en batalles simbòliques com les dels llaços?

Quan un diu que vol practicar la desobediència sempre ha de pensar per a què, si això et deixa en millor o pitjor situació i si ets capaç d’assumir-ne les conseqüències. El tema dels llaços mesura l’autoritarisme de l’Estat. Però crec que hauríem de centrar els esforços en com combatre'l. Penso que la ciutadania té la impressió que hem abusat del simbolisme. Cal girar full del simbolisme. Més que parlar dels llaços cal parlar de l’autoritarisme que practica l’Estat. 

¿Com valora l’estratègia del Govern de Quim Torra des de la seva investidura?

L’estratègia de Torra té profundes debilitats. Les mobilitzacions que hi ha hagut al voltant del Parlament en els últims temps són una bona mostra d’això. No li pots dir a la gent que construeixes país nou amb receptes velles. Necessites noves respostes polítiques. El Govern està marcat per la improvisació.

¿Mantindrà l’acta de diputada?

No descartem cap opció però de moment la mantinc.