JUDICI AL PROCÉS

"Por" a la seu d'Economia

La secretària judicial descriu la concentració contra els registres del 20-S com un pandemònium molt allunyat de la festa que van pintar els acusats

Va demanar un helicòpter per sortir, però al final va abandonar l'edifici pel teatre annex després d'haver saltat un "muret"

undefined46934678 judge manuel marchena  c  sits between magistrates andres ma190304200756

undefined46934678 judge manuel marchena c sits between magistrates andres ma190304200756 / EMILIO NARANJO

4
Es llegeix en minuts
Daniel G. Sastre
Daniel G. Sastre

Periodista

Especialista en política catalana i espanyola

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Tot és qüestió de perspectiva. També en el judici als líders del procés, que en les seves declaracions dels primers dies van descriure la manifestació davant el Departament d’Economia del 20 de setembre del 2017 com poc menys que una festa, amb actuacions musicals i tanta normalitat al carrer que Gabriel Rufián fins i tot se’n va anar a berenar tranquil·lament. Des de dins de l’edifici, la secretària judicial encarregada de dirigir el registre d’aquell dia ho va veure d’una manera molt diferent. Ahir va descriure un infern de gent «aixafada contra el vidre» de la porta, de soroll de «tumult» i de consignes amenaçadores que es filtraven fins on ella era. “Vaig tenir por”, va dir al Tribunal Suprem.

Ja se sap que la por és lliure, però els relats dels uns i dels altres, com passa en gairebé cada jornada de la vista, són tan diferents que semblen ocorreguts en diferents llocs o dates. El d’Enric Millo, amb “la trampa del Fairy” contra la policia com a element més pintoresc, ha generat un gran enrenou entre els independentistes. El de Montserrat del Toro, la secretària judicial, tampoc els haurà agradat, perquè anava en la mateixa línia que el de la resta de testimonis de l’acusació que fins ara han passat per la sala: ric en detalls, ple de sorolls i masses de gent «inquietants», sempre allunyat de la versió seràfica de les concentracions d’aquells dies que difonen les defenses.

La secretària judicial, la imatge de la qual no es va difondre per televisió per protegir-la, va arribar a demanar un helicòpter per escapar-se del Departament d’Economia, però al final va sortir pel teatre Coliseum, veí a l’edifici. Les seves aventures durant aquelles 17 hores i la seva evasió final a través del terrat i saltant un “muret” són motius de facècia per a l’independentisme, però ella va deixar molt clar que no s’ho pren a broma, i fins i tot va explicar que poc després va haver d’agafar una baixa laboral. Ha passat “un any, cinc mesos i 16 dies” des del registre, va remarcar, i des d’aleshores ha recordat “cada dia” el que va passar per “fixar-ho en la memòria” i explicar-ho davant del jutge Manuel Marchena. 

El seu testimoni és clau, perquè sustenta l’acusació de rebel·lió contra els Jordis. Va dir que va arribar a l’edifici acompanyada per una desena de guàrdies civils per registrar diversos despatxos per ordre del magistrat del Jutjat número 13 de Barcelona i que de seguida va sentir que la situació es torçaria. Hi havia un «mar de gent» al carrer que impedia la sortida de l’edifici, va afirmar, però també qüestions bàsiques com l’avituallament: no podien ni cridar a un «pizzer», perquè la multitud hauria sabut que el menjar era per a la comitiva judicial i l’haurien posat en perill, va assegurar. Després de les quatre de la tarda van poder repartir-se cinc entrepans entre tots perquè una agent dels Mossos “es va apiadar” d’ells.

Tres sortides

Quan van acabar la seva feina, va arribar la pitjor part. Una vegada descartat l’helicòpter, perquè el terrat era ple d’antenes i no hauria pogut aterrar, el responsable de la Guàrdia Civil va proposar a la secretària judicial tres opcions per sortir. La primera, que sortís sola per la porta principal. La segona, que ho fes protegida per un «passadís de civils». La tercera, també per un passadís, però aquesta vegada format per antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Les va rebutjar les tres, perquè no eren “segures” i perquè segons la seva opinió havia d’abandonar l’edifici juntament amb la resta de la comitiva judicial.

Només li quedava trucar al jutge d’instrucció, el mort Juan Antonio Ramírez Sunyer. «No hi ha sortida. M’has de treure d’aquí”, li va dir. «Faré el que pugui», li va respondre el magistrat. I llavors, després que el major dels Mossos Josep Lluís Trapero rebés l’ordre d’evacuar-la de la manera que fos, es va conjuminar la sortida a través del teatre veí. Del Toro va referir un últim inconvenient: el responsable d’aquesta sala, que en un primer moment havia donat el vistiplau que es barregés entre el públic que estava contemplant la funció per arribar fins al carrer, es va penedir després i la va deixar esperant en un camerino. Els Mossos el van convèncer al cap de mitja hora i finalment va sortir a la carrera fins a arribar a un cotxe policial camuflat.

Notícies relacionades

La declaració de la secretària judicial va ser el punt més interessant d’una jornada que es va iniciar amb la compareixença del coronel Diego Pérez de los Cobos –que va continuar defensant l’actuació policial de l’1-O– i que va concloure amb les dels representants de mitjans que van publicar anuncis del referèndum, les d’hotelers que van allotjar policies i les de dos informàtics que van negociar amb la Generalitat l’elaboració d’un sistema de votació electrònica que no es va acabar concretant.

També aquí és important la diferència entre dins i fora: qui, en nom del Govern, els va oferir 500.000 euros per crear aquell programa es va presentar com a «Jordi», però en realitat era Xavier Vendrell, que ni era dins del Govern ni està acusat en la causa del procés. Aquests dies que la seva aparició i la d’altres membres de l’‘Estat major’ que va assessorar Carles Puidemont estan sent constants en algunes declaracions, sorprèn que no se’ls hagi citat ni tan sols com a testimonis.