"La realitat paral·lela" del judici del procés

En la sessió del judici del procés d’aquest dilluns va tenir un especial protagonisme la pedra angular de la causa: la violència. On n’hi va haver, qui la va cometre i amb quanta intensitat. I la declaració de l’exsecretari d’Estat de Seguretat José Antonio Nieto –la més llarga dels testimonis que han comparegut fins ara, tant que va obligar a canviar el calendari i deixar al llavors delegat del Govern per dimarts– va servir per verbalitzar les diferents percepcions amb què es van viure les jornades clau dels fets que es jutgen, i amb aquestes les diferents responsabilitats. 

Nieto va utilitzar les expressions de 2realitat paral·lela” i “alternativa” per descriure com el Govern de Mariano Rajoy va viure, per exemple, la protesta del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia. "És de les primeres coses que ens va permetre advertir que la seva percepció de la realitat era diferent de la nostra", perquè l’exconseller Joaquim Forn no reconeixia la necessitat que es traslladessin efectius i, el "que ens va sorprendre especialment", negava que hi hagués hagut "una concentració tumultuosa", perquè la realitzada havia sigut "pacífica, ordenada i familiar". Per a l’exsecretari d’Estat el sol fet que la secretària judicial hagués de sortir per la teulada implica violència.

Reunió surrealista

Una altra diferència clau va quedar patent en la reunió “surrealista” de la junta de seguretat del 28 de setembre. "Érem en una taula per debatre la coordinació per parar l’1-O amb els mateixos que l’havien convocat. Deien que hi havia una part de la població que deia que la llei era la que s’havia aprovat al Parlament. Nosaltres, que s’havia de complir la llei. I la sensació era que la Generalitat no ho volia. Vam insistir que quan s’actua com a policia judicial els polítics tenim una missió organitzativa, però el mandat és de l’autoritat judicial”. Per augmentar el surrealisme, va explicar que es va arribar a plantejar al llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que se "simulés" el referèndum "a places o llocs oberts, on no s’anés en contra del mandat judicial".

Segons la seva versió, aquesta actitud explica l’ús de la força de la Policia i de la Guàrdia Civil l’1-O, tot i que la va definir com del "mínim imprescindible". Ho va atribuir, d’una banda, a la inactivitat dels Mossos i, de altra, que els Comitès de Defensa de la República (CDR) "tenien una missió inicialment organitzativa", que, segons la seva opinió, "va derivar en una actitud violenta o a facilitar-la", de forma organitzada amb altres organitzacions, com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Quan les defenses li van demanar més detalls va citar el 20 de setembre i ni va esmentar les vagues generals de l’octubre, malgrat que venia amb la lliçó molt més ben apresa que l’exministre Juan Ignacio Zoido.

Respecte als Mossos sí que es va mantenir ferm. Va criticar que l’1-O hi va haver 7.800 mossos, mentre que per a unes eleccions legals, com les del 21-D –celebrades amb el 155 ja desplegat–, n’hi va haver 11.600. Eren uns efectius "insuficients, ineficaços i inadequats" per complir el mandat judicial d’"impedir l’1-O", per la qual cosa els considera més encaminats "a donar una aparença de legalitat", talment com si "no hi hagués intenció d’impedir el referèndum il·legal, sinó més aviat de legitimar-lo".

Replegament al ser envoltats

Va negar taxativament les càrregues policials. “Hi va haver una utilització de la força per part de la Policia i la Guàrdia Civil cridanera en alguns llocs, però només per aconseguir un replegament de la gent, perquè una unitat no pot ser envoltada o aïllada”, va explicar. 

I com si provés de convèncer les defenses va insistir: "El normal és que quan la policia li demana a algú que faci alguna cosa, la gent ho compleixi; l’anormal és el que va passar a Catalunya"; "la força cal utilitzar-la quan algú impedeix l’acció de la justícia", i "qui pot exercir la força és la Policia a qualsevol país del món; el que intenten és convèncer-nos que la que exerceix una altra persona està bé i la de la policia, malament". Les seves paraules van semblar desesperar l’altre costat, i Forn el va acusar de mentir amb un tuit des del banc dels acusats. 

Segons el testimoni, és una “estratègia que mediàticament va funcionar", ja que la notícia deixa de ser que un gos mossega un nen per convertir-se en el fet que “qui estava fent una cosa dolenta era la policia", quan el que passava és que s’anava “incrementant la virulència" dels talls de carretera i concentracions.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

La resta de l’interrogatori va abandonar momentàniament la violència per centrar-se en l’activitat del Parlament, en què l’actual president, Roger Torrent, es va quedar sol en la seva defensa de l’actuació de la seva antecessora, Carme Forcadell. El més contundent va ser qui era el lletrat major de la Cambra, Antonio Bayona, que va contradir a tots al recordar antecedents d’iniciatives parlamentàries rebutjades per la Taula per qüestions de fons, no de forma. 

El secretari general del Parlament, Xavier Muro, primer testimoni que va aconseguir que la seva imatge quedés protegida, al no mostrar-se imatges seves durant la transmissió del judici, no va recordar cap antecedent en què es desatengués el criteri dels serveis jurídics. Aleshores ja havia assenyalat que es va advertir que davant un incompliment palmari havien d’inadmetre la proposició de resolució.