Iglesias i Puigdemont, lideratges fallits

Pedro Laín Entralgo (1908-2001), autor d’‘España como problema’, va ser un intel·lectual lúcid que va transitar de l’adhesió al falangisme a la militància democràtica en temps del franquisme. Va ser ell qui va escriure que hi ha home hereticals que són aquells que divideixen i enfronten, i homes pontificals que són els que uneixen i acosten. Deia Laín que abundaven en la nostra història els primers i escassegen els segons. El camp de la política és el més propici per localitzar els uns i els altres. I en aquestes últimes setmanes, dos líders, sobreposant-se a les seves pròpies organitzacions, han mostrat la seva faceta més heretical i menys pontifical: Pablo Iglesias a Podem i Carles Puigdemont a JxCat. Tots dos estan portant el seu partit i coalició, respectivament, a una situació de no retorn.

Un dels millors retratistes de la idiosincràsia d’Iglesias és el catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense José Luis Villacañas. Al seu llibre ‘El lento aprendizaje de Podemos’ (editorial Catarata) aquest acadèmic, un dels inspiradors intel·lectuals de la fundació de la formació morada, advertia dels perfils autoritaris i leninistes de l’actual secretari general de Podem, de la seva extracció comunista i del seu entendre fèrriament organicista del funcionament del partit. Dimecres passat, Villacañas (“Podemos: mover la reina”, al diari ‘El Mundo’) tornava a advertir que “Iglesias condueix la seva estratègia amb el reglament a la mà”. “El seu joc és implacable. Quan el reglament no imposa prou disciplina, ell afegeix un article addicional per definir-la”, assenyalava. I seguia: “[Íñigo] Errejón necessita el que qualsevol dirigent, un espai de llibertat i de creativitat. La manera d’actuar d’Iglesias l’asfixiava a poc a poc. Errejón buscava aire mentre veia pujar el nivell de l’aigua pel seu cos”.

Així, i com constata el filòsof, “només un despistat pot dir que l’última jugada d’Errejón l’ha sorprès”. Efectivament, el que fos alter ego d’Iglesias estava avisant que el partit havia entrat en una regressió ideològica i estratègica per la seva submissió al lideratge d’acer del secretari general. La configuració d’una organització en forma de puzle de confluències amb un projecte d’Estat desconjuntat en l’aspiració confederativa i constants polítiques marginals que debilitaven l’esquerra, han fragilitzat tant Podem com es va poder observar en les eleccions andaluses del 2-D de l’any passat, però també en les generals de juny del 2016, quan Iglesias va imposar una coalició amb Izquierda Unida que va restar a les llistes conjuntes un milió de vots.

Envit al líder

La possibilitat que Podem es convertís en un partit mirall de Vox, simètric en la radicalitat, destrossant la possibilitat d’articular una esquerra institucional amb el PSOE, ha determinat Errejón a llançar un envit a Iglesias amb la inestimable ajuda de Manuela Carmena, fuetejada també pel pablisme. Es tracta d’una implosió del partit, confirmada aquest divendres amb la dimissió de Ramón EspinarRamón Espinar, però també d’una oportunitat: quel’escissió  que de facto planteja la plataforma Más Madrid inverteixi el signe dels esdeveniments i no sentenciï la sort de Podem com una experiència fugaç (cinc anys), a la qual l’abocarien els elements de radicalitat i extravagància del lideratge d’Iglesias, que, a més, no té un projecte a l’altura de la potència electoral de què disposa l’organització en l’actual entramat institucional. Fins i tot la crisi del règim chavista a Veneçuela enllaça amb la dels seus propagandistes a Espanya.

El plantejament d’Errejón és pragmàtic i el d’Iglesias és maximalista. I absent d’idoneïtat per configurar una esquerra a Espanya que, tot i que hegemonitza el PSOE, requereix ja completar-se amb expressions ideològiques diferents, bé en termes d’integració, bé de col·laboració. Els morats tenen encara una oportunitat que, de moment, descarten: pactar amb Más Madrid, evitar el duel goyesc amb el candidat d’aquesta plataforma i recompondre la relació amb les confluències per a, des del realisme, reconstruir un projecte viable que reconfiguri l’esquerra espanyola.

Notícies relacionades

La rebel·lió de Podem posa Iglesias contra les cordes

Amenaça de ruptura entre el PDECat i la Crida de Puigdemont

No és gaire diferent –tot i que calgui salvar les distàncies– del que està ocorrent en l’àmbit del’independentisme català amb l’atrabiliari lideratge de Puigdemont que li impedeix qualsevol rectificació. La seva última inconseqüència –acudir en empara davant delTribunal Constitucional contra una decisió de la Mesa del Parlament de Catalunya– s’afegeix a altres d’anteriors, sent la pitjor l’elusió de la seva responsabilitat en el procés sobiranista mentre els seus col·laboradors faran front a un judici oral en el qual se’ls imputen delictes de rebel·lió, sedició, desobediència i malversació, nou d’ells després de més d’un any en presó preventiva.

Qüestió de temps

Aquest dissabte, Puigdemont –amb el propòsit també destructiu de trencar l’actual correlació de forces en el secessionisme i empresonar-lo en una estratègia sense sortida– llança la Crida Nacional per la República, que no constitueix una necessitat del sobiranisme sinó d’una cada vegada més evident megalomania del personatge. L’expresident de la Generalitat és també un home heretical, als antípodes d’aquells líders que aspiren a ser referents comuns, d’ampli espectre i transversals. I maneja així un lideratge fallit que acabarà per desencadenar les conseqüències pròpies de la irresponsabilitat: la ruptura i l’enfrontament interns al sector social i polític que pretén dirigir. Que això passi és només qüestió de temps. Mentrestant, torna a treure el cap el catalanisme moderat.