Anar al contingut

DES DE MADRID

Els Pressupostos del pànic

«Sánchez vol durar a la Moncloa, no convocar eleccions al maig i prolongar el seu mandat fins al 2020».

Els independentistes temen a «les dretes» en uns comicis anticipats perquè estan sense nord i sense projecte

José Antonio Zarzalejos

Els Pressupostos del pànic

JOSE LUIS ROCA

Pedro Sánchez ha decidit jugar-se-la. La remissió al Congrés dels Diputats dels Pressupostos s’assembla a un envit en gran al mus, un joc de cartes en què la psicologia i la intuïció juguen tant com la bondat de les cartes que es posseeixen a cada mà que es reparteix. El president tem un desallotjament prematur de la Moncloa si no disposa de comptes públics per a aquest exercici. En tot cas, necessita guanyar temps. Temps per recompondre’s del daltabaix del seu partit a Andalusia i temps, sobretot, per evitar un diumenge electoral el 26 de maig amb quatre urnes: europees, municipals, autonòmiques... i generals.

Els barons socialistes han reclamat una moratòria que permeti salvar la primavera i emprendre al maig unes campanyes no ‘contaminades’ pel debat nacional que generarien uns comicis generals. A canvi, ells es comportaran sense agressivitat amb la política catalana del Govern. El greu perill electoral és que si Sánchez aconsegueix guanyar-se la voluntat dels secessionistes i aquests voten els Pressupostos es passaria d’un acord en la moció de censura a un pacte de legislatura. Paraules majors per a un socialisme coresponsable de l’aparició de Vox.

La por d’escurçar la seva permanència en la presidència del Govern s’ha aliat amb el pànic que es registra a les files de l’independentisme català, els 17 diputats del qual al Congrés són necessaris perquè els comptes públics prosperin. Per al secessionisme una convocatòria prematura d’eleccions generals resultaria contraproduent. Els seguidors del republicanisme independentista estan sense nord i sense lideratges clars. També estan enfrontats, temptejant estratègies poc coincidents. D’aquí la crida de Dolors Bassa per “no deixar caure Sánchez. L’independentisme també necessita comprar temps.

La probabilitat que exconvergents i republicans permetin a Sánchez salvar el debat de totalitat dels Pressupostos és molt alta. De moment es plantegen deixar circular la proposta de comptes públics al Congrés sense comprometre’s a donar-los el recolzament final. Es tracta d’executar una política de pas curt i vista llarga. És a dir, compromisos immediats observant l’horitzó en què apareix una recessió electoral de l’esquerra espanyola (PSOE i Podem) i una emergència de la dreta en les seves diferents versions, des de l’extrema de Vox, a la dura del PP, passant per la més temperada de Ciutadans. Però al marge d’aquestes diferències, aquest bloc alternatiu es comportaria com a tal en la teràpia política a Catalunya que seria terminant, molt allunyada a la pal·liativa que ara aplica Sánchez.

Si el secessionisme i els socialistes pacten els comptes, tot i que només sigui per comprar temps, segellaran un acord de legislatura

El dissens que han ofert aquestes tres forces polítiques en l’articulació d’un pacte per governar Andalusia no afectaria el tractament polític i legal que aplicarien a la crisi catalana. La dreta, en les seves diferents versions, es percep unitària en el manteniment sense contemplacions de la unitat territorial de l’Estat i, per tant, en l’aplicació de mesures que la preservin en una Catalunya en què el fenomen separatista –fins i tot en el desconcert dels dirigents del moviment secessionista– es mostra persistent.

Entre Sánchez i Pablo Iglesias, i Pablo Casado i Albert Rivera, els independentistes no tenen el més mínim dubte: prolongar tant com es pugui el mandat del secretari general del PSOE i suportar, fins i tot, l’enorme pressió del procés penal a la Sala Segona del Suprem les sessions de la qual al febrer coincidiran amb el debat de totalitat dels Pressupostos. No serà fàcil permetre que els comptes públics de Sánchez es tramitin en coincidència amb els interrogatoris dels 12 acusats pels fets de setembre i octubre del 2017 a Catalunya, però –sa i estalvi que Carles Puigdemont i Quim Torra intentin una maniobra dinamitera– a la Moncloa es creu que Joan Tardà i Carles Campuzano sabran suportar la pressió.

La por, doncs, guarda la vinya però entrem en una fase de fortíssim estrès polític perquè per al president del Govern negociar els Pressupostos amb els independentistes constitueix un hàndicap important en una Espanya en què es projecta amb força l’ombra de l’ultranacionalisme espanyol (Vox) que té molt de resposta al català. Per als secessionistes, els riscos no són menors perquè sectors amplis del moviment republicà –l’ANC i la CUP per exemple, però no només– mantenen plantejaments de màxims: unilateralitat, mobilitzacions, internacionalització dels seus objectius i relació aferrissada amb l’Estat.

Aposta segura

El temor és un sentiment extremadament conservador i arriba a resultar paralitzant. Quan no se sap quin és el pas següent, ni que ocorrerà demà ni de quina manera podrien reaccionar els electorats, l’aposta més segura consisteix a deixar les coses com estan, en prolongar, tot i que sigui de manera precària, l’estatus quo. En altres paraules: socialistes i independentistes es refugien a l’habitació del pànic davant de la possible entrada a les zones de poder d’una dreta en tres versions, una d’aquestes (Vox) amb una acreditada capacitat per tensar l’ambient, aglutinar els emprenyats (que són molts) i condicionar els seus possibles companys de viatge.

L’independentisme català és massa feble com per suportar una dreta d’aquestes característiques. Sánchez és l’opció, de moment. I Sánchez ho sap. I fins i tot especula que, al final, el sobiranisme català li aprovi els comptes per arribar al juny del 2020. El president ha començat un ‘road show’ per aconseguir-ho. I ja res és impossible en la política espanyola. Tot i que un possible pacte pressupostari com el que planteja el Govern sigui d’alt risc per als seus signants.