Fase crítica, del Suprem a la Crida

Llegeixin aquestes paraules amb certa atenció: “El resultat és que, desgraciadament, avui podem afirmar que a causa de determinades propagandes tendencioses i a l’esperit enganyador que també hi batega, tornem a trobar-nos en una situació que em fa recordar altres actituds deplorables del passat. Sempre recordaré que el 6 d’octubre de 1934, a les 5 de la tarda, acompanyat del diputat Juan Casanelles, vaig anar a la Generalitat a visitar el president Lluís Companys per manifestar la nostra disconformitat amb la política que una vegada més es realitzava, i vaig pregar-li que evités tot el que indicava que havia de passar aquella mateixa nit, és a dir: la ruptura per la violència de les relacions amb el Govern. No se’ns va escoltar, la demagògia i l’exaltació d’un nacionalisme exacerbat va pesar més que l’opinió d’aquells que prevèiem, com així va passar, un profund fracàs [...] La demagògia havia fet la seva obra i el desastre es va produir [...] És desolador que avui la megalomania i l’ambició personal d’alguns, aconseguint la desunió de Catalunya i l’enfrontament amb Espanya, ens hagin conduït a l’estat lamentable en què ens trobem [...] ¿Com és possible que Catalunya hagi caigut novament per enfonsar-se a poc a poc en una situació dolorosa com la que està començant a produir-se?".

Les línies precedents van ser escrites per Josep Tarradellas el 16 d’abril de 1981 en una carta dirigida a Horacio Sáenz Guerrero i es van redactar pocs mesos després de la presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. El ja ancià expresident en l’exili –reposat el 1977, abans de la Constitució– va tenir el que ell va denominar "un pressentiment" que, 37 anys després s’ha complert, amb els matisos i diferències que es vulguin, produint-se la fase crítica d’aquest "enfonsament" al que es referia el polític republicà just aquest mes de gener de 2019 en què es materialitzaran les conseqüències indesitjables dels fets d’octubre del 2017. Perquè en aquestes setmanes inicials de l’any, el procés sobiranista entra en el seu desenllaç crític, és a dir, terminal i agònic, en una etapa final en què tornar enrere ja no és possible i el mal està causat pels comportaments i actituds que el 1981 detectava i denunciava Tarradellas.

El judici per l’1-O

A partir del pròxim dia 14, una vegada les defenses presentin els seus escrits i la petició de proves (que comportaran convulsions polítiques), la Sala Segona del Tribunal Suprem donarà a conèixer la data d’inici del judici oral i ordenarà el trasllat dels dotze presos preventius acusats per rebel·lió, sedició i malversació a presons pròximes a Madrid per assistir a les sessions d’una vista oral que durarà mesos en sessions de matí i tarda quatre dies per setmana. Gairebé mil mitjans de comunicació estaran acreditats en el procés penal més important de la democràcia a Espanya i que el tribunal d’enjudiciament pretén que es desenvolupi amb llum i taquígrafs amb tanta extensió a la pràctica de proves com les parts en la causa desitgin. No hi haurà més límits que els estrictament processals tot i que interpretats amb l’amplitud més gran perquè les garanties dels acusats siguin plenes i la sentència que es dicti, si és condemnatòria, no sigui impugnada amb èxit davant del tribunal d’Estrasburg.

Amb aquest judici, l’Estat respon de nou a un aldarull que es tipifica com cadascú vulgui disposar dels perfils delictius. La sentència que es dicti llicenciarà a la pràctica una generació de polítics catalans com ja ho ha fet, per altres mitjans, amb altres espanyols: la de Rajoy i els seus governs burocràtics (2011-2018) que van caure no només ni principalment pels episodis de corrupció, sinó per l’única moció de censura exitosa en la nostra democràcia gràcies als vots dels independentistes al Congrés que van veure l’oportunitat de castigar les polítiques del PP respecte de Catalunya. Ara, aquests grups, el republicà i l’exconvergent, mantenen amb un fil de vida l’Executiu de Pedro Sánchez, no tant per coincidència amb un projecte comú com per una doble conveniència: el president del Govern en depèn per mantenir-se a la Moncloa fins al 2020 i sempre preferiran un PSOE que aplica uns barems de baixa hostilitat verbal a Catalunya que una alternativa de centredreta que propugna mesures contundents i gairebé estructurals com és la suspensió a la britànica de l’autonomia de Catalunya.

L’artefacte de Waterloo

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

Mentrestant, el secessionisme català ha entrat en barrina, per divisió interna, no exempta de personalismes exasperants, per paràlisi de les seves institucions –intencionadament induïda per Quim Torra per ordre de Waterloo– i per l’operació de rebentar per tercera vegada, després de la voladura controlada de CiU i després de CDC, l’espectre de forces polítiques amb la irrupció de La Crida per la República com a moviment nacional d’evocacions autocràtiques en el qual es pretén que es dilueixi l’actual PDECat. L’intent de Puigdemont-Torra-Jordi Sànchez provoca anticossos en amplis sectors catalans perquè recorda els sistemes regimentals i té una vocació reduccionista en línia amb les dretes populistes europees que, al nacionalisme, afegeixen el que s’ha anomenat "totalisme".

En tot cas, l’artefacte construït a Waterloo és la culminació d’una política de destrucció de l’autonomia catalana reconeixible en les seves institucions ara inutilitzades i en un model plural de partits polítics. En aquestes circumstàncies, tant a Madrid pel judici davant del Suprem, com a Catalunya, pel mateix procés i per l’envit del legitimisme separatista irredempt, el temps polític està aturat tret d’Andalusia on es juga una partida decisiva.