Els altres presos bascos

El Govern Basc, el PNB, l’esquerra aberzale i organitzacions afins intensificaran el 2019 les seves campanyes a favor que el Govern de Pedro Sánchez posi fi a la dispersió de presos d’ETA i entregui les competències penitenciàries. L’any 2018 va acabar a Euskadi amb una crida de la plataforma Sare demanant “passos a favor dels presos” perquè “així ho exigeix la nova situació política” i “perquè és la base de la pau general i integral”.

I la mateixa entitat vol començar l’any amb la seva acostumada i “massiva” manifestació a Bilbao, el dia 12, “pels drets dls presxs”. El posat entre cometes és d’un full de la campanya Orain Presoak (Ara els Presos) que Sare ha distribuït aquest nadal als bars de la capital biscaïna. “Se’ls demana als estats espanyol i francès que ha de canviar la política penitenciària i fer passos cap a la resolució”, diu la nota.

“Aquesta manifestació portarà milers de persones a Bilbao i, per això, als bars del Barri Antic us agrairíem molt la vostra ajuda”, afegeix la missiva, per acabar: “Us demanem una aportació de 20 euros, i el vostre bar apareixerà com a bar col·laborador als butlletins informatius que distribuirem aquell dia”. Però aquesta manifestació no serà per tots els presos bascos. Ni tan sols per la majoria.

Des de fa 30 anys està encunyat a Euskadi l’apel·latiu de “presos bascos” –en extens, “presos polítics bascos” o, per resumir, “els presos”– per a un col·lectiu que compleix condemna a 40 presons espanyoles per la seva implicació amb el terrorisme d’ETA i que integren 270 persones. Però a les cel·les espanyoles hi ha, segons dades d’Institucions Penitenciàries, 1.580 presos amb el País Basc declarat com a lloc de residència. D’ells, 1.310 són comuns. Aquests altres I d’ells, 511 (gairebé el doble que els d’ETA) penen fora de la seva terra malgrat que la llei aconsella el compliment de la condemna a prop de les famílies i els advocats.

Qüestió de visibilitat

La plataforma basca Sare –filial de l’organització de familiars de presos etarres Etxerat– no anomena “campanya” a Orain Presoak: la defineix com “una dinàmica”. Trencant amb el vell estil de les marxes amb ikurriñes i mapes negres d’Euskal Herria, Sare la va presentar en juny passat amb frescos logotips nous i el recolzament de personalitats “de la societat civil”, entre les quals hi ha cares aberzales de sempre: Olatz Iglesias (la filla de l’etarra Juan Carlos Iglesias Chouzas, ‘Gaddafi’), Martxelo Otamendi (veterà periodista de mitjans aberzales), Patxi Zabaleta (fundador d’Aralar) o l’exconseller de Justícia i dirigent d’Eusko Alkartasuna Joseba Azkarraga.

Sare va acabar el 2018 a Pamplona amb una mobilització de disseny, una mica a la catalana, instal·lant a la capital navarresa una simulació d’una cel·la, amb catre i tot. Durant els dies 28 i 29 de desembre, cada mitja hora es va tancar una persona davant dels vianants per “socialitzar la conculcació dels drets humans dels presos bascos”, explicava l’entitat.

Amb el trasllat de quatre etarres el 20 de desembre passat des de presons andaluses a presons de Lleó, Astúries i Burgos, Interior va completar 17 acostaments de presos de la banda terrorista ETA el 2018. Només set reclusos d’ETA compleixen condemna al País Basc. Dos d’ells son en presó atenuada, i un altre en una clínica de mal cerebral. El gruix del col·lectiu compleix a Andalusia (78) i a les presons valencianes (43). I per ells protesten les seves famílies, que fan milers de quilòmetres per visitar-los.

Però les performances urbanes i les campanyes no citen els altres reclusos bascos que resideixen a semblants distàncies. “El pres social té menys visibilitat que el d’ETA –expliquen des de l’ONG alabesa Salhaketa, dedicada a plans de reinserció de reclusos. No tenen organitzacions ni partits darrere, ni les seves famílies estan orgullosos d’ells”.

Drogoaddictes i pobres

A bona part d’aquests 1.310 presos bascos els va arrasar l’heroïna i la cocaïna arremolinades a durs racons de Basauri, Bermeo, Portugalete, Olabeaga... A les seves fitxes hi ha delictes contra la salut pública o de robatori amb força. Els representa bé el Cacheiro, mític delinqüent de Santurtzi, la banda del qual arribava a cometre diversos atracaments al dia l’estiu del 80, i que va acabar rebuscant als contenidors. “Aquests no són prioritat per al lehendakari, ni per a Moncloa, ni per a ningú –ironitza un veterà funcionari de presons amb destinació a Castella–. El PNB no vol gentussa”.

Fonts del Govern Basc admeten a EL PERIÓDICO que no hi ha entre el plafó de la Secretaria General de Drets Humans –des de la qual Jonan Fernández clama contra la dispersió de presos d’ETA– plans d’acció social per als subjectes d’aquesta altra diàspora. Tot i que l’executiu de Vitòria sí que subvenciona les ONGs d’ajuda penitenciària.

Pels 806 presos comuns que compleixen a Euskadi s’interessa l’ONG de pastoral penitenciària Bidesari, del bisbat de Bilbao, o l’esmentada i laica Salhaketa. Pels que són fora és molt més difícil, perquè és car visitar els 23 bascos no etarres a presons andaluses, o els 29 a presons gallegues.

La majoria d’aquests altres presos bascos dispersos, 308, són a presons de Castella i Lleó; a prop, si es tracta del penal de Burgos, i molt lluny si és a la dura presó de Salamanca de Topas. Una part d’ells, malgrat ser bascos d’origen, han desenvolupat arrelament a prop d’on compleixen condemna; d’altres són estrangers residents a Euskadi; i una porció no mesurada, però que a Salhaketa consideren “majoritària” li fanten recursos “com per costejar-se un lletrat” que els ajudi en el tràmit de demanar el compliment de pena al lloc d’origen. Amb sort, si n’hi ha, tindran l’ajuda del Torn d’Ofici Penitenciari, caritativa però escassa institució dels col·legis d’advocats. No és, esclar, el cas de l’únic pres basc de la presó de Brieva (Àvila), el reclús més solitari de tot el mapa penitenciari, un alabès de nom Iñaki Urdangarin.

No és imprescindible un advocat per omplir una instància demanant trasllat de presó –molts presos s’ajuden entre ells a omplir papers o els els escriuen educadors socials–, “però el difícil és motivar la petició, aportar certificats d’empadronament o altres que demostrin arrelament en un lloc i serveixin per donar recolzament a la petició quan arribi la revisió de grau”, explica una portaveu de Salhaketa.

Poques places

Hi ha en la mateixa geografia penitenciària d’Euskadi explicacions a tanta dispersió dels altres presos bascos: les presons basques no donen més de si. Amb 89 cel·les, i en ple nucli urbà, la presó de Basauri (Vizcaya) acull interns amb condemnes curtes i preventius. La decrèpita Martutene de Guipúscoa, amb el desmantellament de la qual s’especula sovint, té presos de compliment, però mai més de 300, i són molts per a una presó que el 1948 es va inaugurar pensant en 150 llogaters. I l’altra presó basca, la flamant de Zaballa, a prop de Nanclares (Àlaba), té 720 cel·les (no totes en ús), capacitat per a miler i mig de presos, però no té mòdul per als de primer grau, els de pitjor comportament.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

Quan un dels 806 bascos reclosos a Euskadi es porta malament i és passat a primer grau o a aïllament, generalment se’l trasllada a Dueñas (Palència) o a Zuera. I hi ha diferència: la presó castellana és considerada una de les dures. Es diu Centre Penitenciari La Moraleja, però no té res de luxós: hi ha molts estrangers entre els seus 1.200 reclusos, abunden els delictes de sang als seus arxius i no hi ha a la província un torn d’ofici penitenciari. Per a Zuera, almenys, sí que el té el Col·legi d’Advocats de Saragossa.

Curiosament, no hi ha presos comuns bascos a presons de Catalunya, on la presència de reclusos espanyols no catalans “és testimonial, a l’any no arriba a 50” de més de 7.000, expliquen fonts de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Etarres no n’hi ha cap, com tampoc gihadistes. Els delictes de terrorisme els jutja l’Audiència Nacional, i Interior no ha comptat mai en la seva política de dispersió amb “un sistema penitenciari diferent, com el català”, expliquen aquestes fonts. Potser és “perquè els presos són informació”.